dimarts, 29 de juny de 2010

Vaselina

Com a bon practicant del saludable esport de córrer he hagut d'aprendre dels consells dels veterans per a pal·liar algunes de les molèsties més habituals d'aquest esport. Amb l'esforç, la calor corporal generada i el fregament continu pateixen les engonals, pateixen els mugrons, pateixen els peus i alguns diuen que també les aixelles.

Les engonals s'escalden en la zona de compromís masculina. Les noies no solen patir-ne perquè no tenen un apèndix per allà al mig fregant el moviment de les cames. Per resoldre-ho es poden utilitzar malles, que mantenen cada cosa al seu lloc de manera que el fregament passa a ser tèxtil, i per tant, sense conseqüències físiques. Els mugrons són un altre problema estrictament masculí, ja que les noies ho solucionen amb l'ús dels sostenidors. Amb el pit agafat i a lloc no hi ha fregament directe amb la samarreta. Els nois, especialment els més delicats, utilitzen esparadrap. Els peus i les aixelles no depenen del gènere, per bé que la major perspiració masculina acostuma a agreujar el problema.

Jo utilitzo malles per córrer, i no tinc problemes a les aixelles. Per a la resta utilitzo el remei més senzill, econòmic i eficaç: vaselina. Es pot trobar a qualsevol farmàcia i no només evita les molèsties del fregament sinó que, a més, protegeix contra els excessos de temperatura, serveix de protector labial i mil usos més. Això sí, com a bon producte químic refinat, hi ha que n'és al·lèrgic, però vaja, són casos excepcionals. Tenir-ne un pot a casa és molt útil, bàsicament perquè mai se sap quan vindrà un Constitucional a explicar-te'n algun nou ús.

dimarts, 22 de juny de 2010

Teranyines

Us tinc abandonats, sí. Ja sé que la majoria teniu aixopluc en altres cases, però això no treu que pretereixi aquesta, no. I a hores d'ara això comença a estar ple de teranyines que convé torcar. Entre els treballs finals, els exàmens i l'abducció literària, aquest racó ha quedat empoquit, broix i balmat.
Ho sé, sé que quan em poso culte semblo pedant. I en canvi sentim a diari *buenu, *puès i *tenir que i aquí no ha passat res. Coses de parlar una llengua condemnada.

En fi, que no us emprenyo massa que no tinc temps, que encara he de preparar la bossa, que demà marxem directes de la taleia, ja lliures d'instrucció lletrada, a gaudir del meu pont onomàstic. Coca a l'engròs i un resquitx de pastís, tal vegada, per saginar l'ànima. I quan torni, que tornaré, m'hauré d'empitrar per treure les teranyines d'aquest recer de lletres. Qui sap, potser a cop de flama, més que no pas de ploma.

dimecres, 16 de juny de 2010

Construint un somni

De dins estant, amb un embús programat de melangia, dient-nos de tant en tant el que no s'ofereix al sol. Poc a poc i procurant tastar només l'innegable dolor de l'escalpel, amb l'anestèsia fingida. Gris de fora estant i humit de fora endins o bé a l'inversa, no ho recordo. Tot en concret o potser res en general, qui sap, però extirpant les llàgrimes de futurs massa suats que ens encotillen a base d'altres plors conreats amb cura. Furtiu maridatge de somnis i idees assaonat entre els llençols d'ahir i avui, de tendresa salpebrat i amanit amb escalfor propera. A saber si som allí, o si som aquells qui érem abans del diluvi. Potser no, potser només en som una ombra. Però seguim fugint la nit que ens fereix els ulls, tal com fèiem ahir. Junts, sí.

dilluns, 7 de juny de 2010

Retroaliment

Estic enllestint el darrer treball universitari del semestre, concretament d'Estudis Literaris i Tecnologies Digitals. Com podeu comprendre, vist el nom de l'assignatura, treballem sobre la incidència de les noves tecnologies aplicades a la literatura. I en aquest darrer treball se'ns demana que ens llancem de cap i provem de ser creatius amb una eina tan vistosa com desconcertant: Glogster.

Així que he decidit fer una mena de treball de retroalimentació, aprofitant el debat que es va generar al voltant de la interpretació del poema Dolça fetillera, que vaig penjar aquí mateix. I per acabar de tancar el cercle no se m'ha acudit res millor que crear una mena de bucle referencial per marejar-vos una mica.

Ja vaig dir en el seu dia que parlava del mite de Persèfone, d'aquella primavera que no acabava d'arribar i del negre futur que les notícies ens aboquen a diari, així que no faig més que repetir-me, insistir i retroalimentar l'obra. Manies persecutòries d'algú que aspira a escriure? Qui sap, tal vegada.

Podeu veure el pòster aquí.

dijous, 3 de juny de 2010

Rèquiem

















Havia de ser la terra promesa,
una sort de paradís perdut
però és només un racó brut
ple de llàgrimes i sang.