dijous, 29 de juliol de 2010

Foto d'arribada

En motiu dels Campionats d'Europa d'Atletisme, el Termcat ha presentat una nova edició del Diccionari de l'atletisme, editat originalment pels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El diccionari s'emmarca en l'aposta habitual del Termcat per a donar suport terminològic en català a la més rabiosa actualitat. L'obra és un recull de gairebé cinc-centes paraules específiques per a aquest tipus de disciplines esportives, i hauria de ser una obra de referència per a tots els professionals de la comunicació que cobreixen aquest esdeveniment.

Enguany, el Termcat ha publicat també el Diccionari general de l'esport, una obra extensa amb xifres properes als 11.000 termes. En ell es poden consultar grafies, definicions i els seus equivalents en anglès, francès o espanyol de paraules referents a 80 disciplines esportives. Ja ho sabeu, no hi ha excusa per a la incorrecció.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Preparats, llestos ... ja!

Aquesta setmana Barcelona serà el centre de les mirades atlètiques de tot el món. No és un mundial de futbol, no, però els Campionats Europeus d'Atletisme no s'han celebrat mai al nostre país, ni al de l'oest tampoc. I això ens posa a l'aparador. Aquesta nit, a més, la cerimònia d'inauguració es duu a terme a la Font Màgica, i s'espera un acte impactant on la font i els atletes seran els grans protagonistes. Sent d'entrada lliure, poques excuses valen per a perdre-s'ho.

I de dimarts a diumenge la cita és a l'estadi olímpic de Montjuïc, on els atletes hauran de capejar la calor estiuenca de la ciutat comtal per atacar els rivals i el cronòmetre. Si us fa mandra calçar-vos les sabatilles i sortir a córrer, sempre podeu venir a seure una estona mentre els veiem suar, que encara em queden dues entrades per dissabte just al costat de les meves. Doncs això.

dijous, 22 de juliol de 2010

Un gra de sorra

- Només ets un gra de sorra - em digué. - No pots més que fer la guitza, però en el fons, saps prou bé que no tens res a fer - continuava insistint en la seva retòrica autosuficient.
- Ho sé - li vaig respondre, - però, pots fer el favor de girar-te? -.

No m'escoltava, és clar, però alguna cosa al vent li devia insinuar el mateix que jo li provava de dir. Quan per fi es va girar, sense ganes, gairebé d'esma, va haver de transmutar en un segon el seu somriure. El seu posat, vantant-se de la seva supremacia, esdevingué de sobte una caricatura de sí mateix. Va esbatanar els ulls esglaiat, i aleshores, adonant-se de sobte de la seva feblesa, va intentar cridar desesperat. Però ja era massa tard. La tempesta el colgava.

diumenge, 18 de juliol de 2010

L'ascensor social català

"Avui, el destí social dels catalans ve determinat principalment per l’educació assolida i no tant per l’origen social de classe. Tanmateix, aquesta pauta meritocràtica coexisteix amb una feble política d’ajudes i beques a l’estudi que desafavoreix el progrés educatiu dels fills de les famílies més pobres."

Aquesta és una reflexió extreta de Mobilitat social i desigualtat d'oportunitats a Catalunya, el primer treball sociològic seriós que mira d'encarar la realitat classista del país des d'una òptica plenament científica. Aquest estudi neix de la mà d'en Xavier Martínez Celorrio, sociòleg i investigador que ha dedicat un gran esforç a l'estudi empíric de la realitat social catalana dins el marc de l'educació,  i comprèn l'anàlisi de 50 anys de la nostra societat, del 1955 al 2005, incloent doncs franquisme, transició i democràcia fins a les portes de l'actual crisi econòmica.

De l'estudi es desprenen algunes dades que acosten Catalunya als millors nivells internacionals, gràcies a l'alta mobilitat social i al predomini de l'ascens social, però també se'n desprenen dades corprenedores que destaquen la tessitura classista del país. La pauta meritocràtica confirma l'educació com el factor més determinant alhora de definir el destí social dels catalans, però la classe social d'origen segueix marcant l'accés a aquesta educació quan s'enfronta a unes oportunitats educatives desiguals. En definitiva, les contradiccions d'una nació sense estat amb un patriciat tancat i restrictiu que protegeix el seu hortet, tal com ha fet sempre.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Somniant amb l'estel

El cap de setmana ha estat mogut, sí. Diumenge, la selecció espanyola guanyava el Mundial i aconseguia amb tota justícia la seva primera estrella de campió. Lluny queden ja els temps de la fúria espanyola, aquella selecció que havia de guanyar per pebrots i mai no es menjava un torrat. Aquest cop és diferent. L'aposta decidida pel futbol, pel toc i el control, han arraconat aquella mena d'orgull patri mal entès que no els portava enlloc. I en aquest camí hi tenen molt a dir els nois de La Masia, però també un entrenador repudiat a la capital del reino per ser poc mediàtic.

Però mentre al camp les coses han canviat molt dins les files espanyoles, a la grada segueixen les consignes de sempre. La retransmissió del partit va ser còmica, amb els locutors titllant els holandesos de criminals. Segurament tenien raó, però aquests són els mateixos que argumenten intel·ligència quan aquest marcatge li fan al Messi o als mateixos Xavi i Iniesta defensant una altra samarreta. Gran coherència. La mateixa que demostren alguns afeccionats quan se'ls omple la boca amb la seva Espanya anti-catalanista que després necessita 8 titulars catalans i/o del Barça.

Dissabte, una gran concentració de catalans jugava el seu particular partit pels carrers del centre de Barcelona. Les consignes independentistes van deixar clar que som un poble tossut, que es nega a rendir-se i cedir. Les escasses referències a Madrid i a l'Estatut deixen ben clar que sabem al que juguem. Els crit era gairebé unànime, i s'encaminava cap a l'estel que molts portàvem a la bandera. L'aposta decidida pel diàleg té uns fruïts lents i costosos, però cap altra via ens portarà enlloc. Aquí no en sabem de fer les coses per pebrots. Preferim afegir-hi el seny i l'entesa. Per això no hem guanyat mai cap guerra.

Una manifestació pacífica que ha tingut ressò als mitjans de mig món i omissió a d'altres que prefereixen ignorar-nos per seguir el seu camí de sempre, aquell que entén que el Navas porti la bandera andalusa com el més natural del món, i critica en Xavi i en Puyol per brandar la senyera. Els mateixos que ensalzen ara al Casillas mentre el lapidàven després del primer partit perdut, segons ells, per culpa de la Carbonero. Quin país més trist. Gran coherència, sí. I ja veus, tants anys i en els fons tot segueix igual: cadascú somniant amb el seu estel.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Trobada blocàire a Berlín

L'In varietate concordia és, probablement, el primer bloc que vaig començar a seguir sense tenir cap relació prèvia amb el seu creador. Amb el Ferran hi ha hagut sempre bona entesa, però de mica en mica, a base de comentaris i missatges de correu, puc dir que hem anat coneixent-nos fins a establir una bona amistat virtual.

Però fa poc aquest periodista enamorat de la capital alemanya ha aconseguit entabanar-nos definitivament per passar de la virtualitat a la realitat gràcies a la trobada berlinesa que té preparada. Així neix la primera trobada blocàire fora de Catalunya, que ha acabat mutant i creixent en concreció fins a esdevenir la 1.TBfC, que segur que té un nom equívoc, però que en tot cas serà la primera trobada, blocàire o no, a dins o a fora, d'aquells que ens decidim a anar cap a Berlín en el previsible fred de novembre. Òbviament, es tracta d'una trobada oberta a tothom, així que a veure si us hi animeu i engreixeu l'expedició. En Ferran ens ha promès exercir de guia turístic, així que cal treure'n profit.

I per muntar-la encara més grossa, paral·lelament tenim el concurs per a la recerca d'un logo que identifiqui aquesta trobada. Així que si voleu venir a Berlín sereu benvinguts però també teniu la possibilitat de participar-hi dissenyat un logotip per a la trobada. Qui s'hi anima?

dimecres, 7 de juliol de 2010

L'Estatut: Punt d'inflexió

Després de la primera efervescència, crec que ha arribat l'hora de l'anàlisi més rigorós. Sí, ja sé que he anat dient que no vull que aquest sigui un bloc polític, però crec que el tema ens afecta massa a tots plegats com per a deixar-lo de banda. Crec que l'Estatut representarà un punt d'inflexió. De fet, crec que ja el representa. Ha ocupat les primeres pàgines de l'actualitat política d'ençà que es va formar la ponència encarregada de redactar-lo, el febrer del 2004. I no sembla pas que, tal com estan les coses, hagi de desaparèixer aviat de les portades.

Aquest dies he sentit a dir que ha estat un pas inútil, que s'han esmerçat molts esforços per acabar pitjor que al 79 i mil-i-una bestiesa semblants que em semblen molt allunyades de la realitat. És cert que amb una nova retallada i amb aquestes re-interpretacions que han de venir l'Estatut ha rebut un cop molt fort, però no hem d'oblidar que ell no és ni l'objectiu ni la víctima. Quan es decideix redactar un nou Estatut és perquè es creu que el pacte amb l'Estat espanyol s'ha de renovar, que ha de créixer i evolucionar. L'objectiu no és tenir un text nou i flamant, sinó millorar la situació de la societat catalana, cansada molt sovint de ser el cornut i pagar el gasto. I tampoc no és la víctima, perquè en definitiva es tracta només d'un paper. La víctima som nosaltres com a poble. L'Estatut és doncs només una eina que els catalans volíem utilitzar per millorar la nostra posició i que l'Estat espanyol s'ha encarregat d'inutilitzar. El Constitucional ha estat la seva eina definitiva, però només això.

L'Estatut ha canviat el panorama. S'han posat sobre la taula idees que no són noves, però que sempre havien estat al calaix. Qui s'hauria imaginat el 2004 un panorama ple de consultes populars? S'ha obert el debat sobre la relació de Catalunya amb Espanya i, en definitiva, hem encetat un camí per a re-definir les relacions d'una vegada per totes, perquè no podem seguir com fins ara. Senzillament no podem.

I ara què? És la pregunta que sura en l'aire. Doncs ara ha arribat el moment de parlar amb normalitat d'un terme que apareix clar i nítid en la consciència de molts catalans. Independència. Siguem clars. Quina és l'alternativa que ens proposen? Cap ni una. L'Estat espanyol ens posa entre l'espasa i la paret. No vol cap evolució de les relacions sinó que aposta per la involució. Ens humilia políticament imposant el seu criteri i declarant-nos ciutadans de segona dins el seu Estat. I perquè dic que ens declara ciutadans de segona? Doncs perquè altres estatuts sobreviuen amb conceptes jurídics semblants però al nostre hi ha el terme davant el qual qualsevol bon espanyol se senya per evitar tots els mals. Hi diu Catalunya. No tenim dret a reclamar un sistema econòmic imposat arreu. Aquí a pagar i a callar. A callar perquè la nostra llengua és de categoria inferior. La única proposta que surt de Madrid és la rendició incondicional. Callar i acceptar. I és per això que aquí la qüestió és capgira en una elecció ben senzilla: independència o submissió.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Corredor d'hivern

Ahir vaig córrer la Cursa per la Integració de la Maquinista per tancar la temporada, i Déu ni do quin final. De bon matí estava núvol i semblava que encara tindríem una mica de sort amb les inclemències del temps, però la xafogor es recruava de valent. I tot just començàvem a rodar que el sol feia acte de presència per ensenyorir-se del dia. El circuit mutava i les llargues rectes es convertien en un desert sense fi ... I què voleu que us digui, a mi la calor em mata, les cames se'm tornen pesades i la motivació se m'evapora amb la suor. Pitjor marca personal i les sensacions de l'últim quilòmetre i mig d'estar-me deshidratant amarat en suor. Vaig arribar a meta talment com si sortís de la dutxa.

L'any passat, en aquesta cursa, ja vaig patir molt amb la calor, així que està ben clar que no sóc corredor d'estiu jo. Aquest any, a més, la meva millor cursa la vaig fer nevant després d'estar-me quinze dies sense ni tan sols entrenar, així que cada dia tinc més clar que sóc corredor d'hivern.