dimecres, 25 d’agost de 2010

Canvi de ruta

Diuen els de Barcelona Acció Solidària que de cara a l'any vinent faran un canvi de ruta i llestos. I ho diuen així de cofois. Tot solucionat. No entraré jo al debat de si fan turisme solidari o si s'ha pagat rescat o no, però sí que voldria fer un parell d'apunts perquè el tema ha estat prou greu com perquè ara tothom somrigui i es succeeixin les palmellades a l'esquena.

D'entrada em sembla d'una tremenda irresponsabilitat que es parli del cost del rescat i s'esbombin xifres i demés. Una negociació així és secreta, i punt. Ningú n'ha de fer res perquè publicar-ho és donar peu a futures complicacions. I per això ja teníem els pirates somalis. Explicava el Francesc que la Tatcher va dir una vegada que el Regne Unit no tenia serveis secrets i si els tenia no ho sabia que per això eren secrets. Magistral. I que ningú no ens vengui l'èxit de les negociacions després de nou mesos de segrest. Si les coses s'haguessin fet bé, mai s'hauria d'haver arribat a aquest extrem, així que no veig motius de tanta satisfacció diplomàtica.

D'altra banda voldria fer notar els canvis seriosos que la cooperació ha practicat en els darrers anys sense que els responsables d'aquesta operació se n'hagin adonat. El ral·li París - Dakar, una prova amb una gran repercussió mediàtica, fa molts anys que va decidir que la zona no era segura, i van deixar d'anar-hi. Si no era segura per a una organització així, imagineu-vos per un grup molt més petit i desconegut a nivell internacional. I les ajudes, avui per avui, ja no es fan així. Res de caravanes plenes. Es compra als mercats locals per afavorir l'economia de la zona. I més que donar es crea infraestructura. Molt més rentable, molt més sostenible, molt més responsable.

Responsabilitat. Això és el que manca als cercles mediàtics que exigeixen saber els costos de la operació de rescat. Això és el que falta als diplomàtics que aplaudeixen l'alliberament. I això és el que no assumeixen els que decideixen canviar la ruta i llestos.

Em poso en la pell de les famílies i del tràngol que han passat. I em pregunto si algú de tots aquests tindrà la dignitat d'assumir els seus errors i demanar-los disculpes per fer-los pagar tan cara aquesta manifesta ineptitud. Molt em temo que no. Preferiran homenatjar-los, i de passada homenatjar-se a sí mateixos per la feina ben feta. I ni parlar-ne de reflexionar, no, ni ha prou amb un canvi de ruta.

dijous, 19 d’agost de 2010

Un llibre a la motxilla

Si hi ha alguna cosa imprescindible a la meva motxilla aquesta és, sens dubte, un llibre. No concebo el fet de sortir de casa per uns dies sense transportar algun tipus de material de lectura per a cobrir les hores mortes de peatge forçós. En transports, o simplement en la calma del descans posterior a un dia de turisme, sempre hi ha un racó per a llegir una estona, i és part de la litúrgia relaxant que ha de comprendre qualsevol descans laboral. Així que es fa essencial una previsió al respecte.

Les meves manies a l’hora de fer la tria d’aquest material de lectura donarien per a omplir una novel·la sencera, però tampoc és la intenció avorrir-vos aquí amb tota la faramalla que em gasto. Valgui dir, simplement, que tinc dos sistemes bàsics, i que n’utilitzo un o altre en funció del temps disponible i les característiques del viatge. Si he portat una previsió suficient, això vol dir que m’he acostat a les biblioteques i he remenat molt i força fins a escollir un o dos volums que em semblin interessants. Però si se’m llença el temps al damunt el que faig és deixar un espai a la motxilla i comprar quelcom a l’aeroport, acció que eleva el risc a quotes considerables. Sigui com sigui tot llibre escollit ha de complir una característica fonamental. Ha d’estar ambientat en el territori a visitar. A més, procuro també que sigui escrit per un autor local, però això només és un punt extra que no sempre s’acompleix. Aquesta (si voleu, estranya) manera d’actuar, m’ha reportat tantes decepcions com descobertes, però en tot cas, aporta una mica més de profunditat al viatge.

Aquest any el nostre destí és la costa oest dels Estats Units, del gran canó als boscos de sequoies, de las reserves índies als parcs regentats per l’ós bru. Així que hauré de buscar un llibre que reflecteixi l’autèntic tarannà americà abans de mitjans de setembre, que és quan marxem. Llàstima, doncs, que Decision Points, les memòries de George W. Bush, hagi endarrerit la seva publicació fins al novembre. O ben mirat, potser no.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Haiku nº 3

     Richard Vantielcke - OmbresEnglouties

De nit, com sempre,
seguiré teixint lletres
ombra rere ombra.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Llàgrimes de nimfa

Justin Sweet - Perseus

Diu la llegenda que Andròmeda plorava mentre esperava la seva mort encadenada a la roca. La seva mare, Cassiopea, havia desfermat la ira de Posidó tot afirmant que elles eren les més belles de les Nereides, les nimfes del mar. El déu marí, per a donar-li una lliçó, havia enviat a la balena Cetus a assetjar les platges, i segons l’oracle, només el sacrifici d’Andròmeda podia apaivagar la bèstia.

Però Perseu, recent completada la seva gesta amb la medusa, va passar per allà i tan bon punt veié a la jove nimfa, se n’enamorà. Parlant amb Cefeu i Cassiopea, els va convèncer de casar-se amb la seva filla si aconseguia matar el monstre i alliberar-la. I un cop tancat el tracte, va aprofitar el cap encara sagnant de la medusa per petrificar la bèstia i derrotar-la.

Les constel·lacions de Perseu i Andròmeda estan juntes al cel i al seu voltant s’hi poden trobar Cassiopea, Cefeu i Cetus, i també Pegàs, el cavall alat que sorgí de la sang de la medusa. Diu la llegenda que Cassiopea està del revés com a càstig per la seva arrogància.

I a què ve tot això? Doncs resulta que fins el 24 d’agost podem gaudir de l’espectacle dels Perseids, una de les pluges d’estels més populars. El seu origen són les restes del cometa 109P/Swift-Tuttle, i s’anomenen així perquè semblen tenir l’origen en la constel·lació de Perseu. No és la pluja d’estels més important que podem veure, però és popular per la seva alta freqüència que pot arribar fins a 100 estels per hora, i per tractar-se d’una pluja d’estiu amb la bonhomia climatològica que això representa. Aquest any, a més, coincideix amb la lluna nova que permet una millor observació. Aquest fenomen s’anomena també Llàgrimes de Sant Llorenç per la proximitat de la festa del sant, i d’aquí la meva associació d’idees.

Si voleu gaudir-ne, res millor que allunyar-se de la ciutat de matinada, preferentment el dotze o tretze d’agost. Posem per cas que pugeu al costat oest de la muntanya amb una manta per estirar-vos i una bona història per explicar a la parella mentre van caient estels. No em direu que la imatge no mereix les llàgrimes de la nimfa.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Dilluns d'agost a Barcelona

Sona el despertador. Un dia més. Gairebé com sempre. Finestra oberta de nit d’estiu. Però la ciutat no desperta, i el soroll que s’escola del carrer als llençols, rebregats i inútils, no arriba ni tan sol a molestar. Ens aixequem d’esma, pilot automàtic connectat, que el dia allarga i fa pagar les despeses en hores de descans nocturn manllevat.

Al carrer, l’escenari de sempre, però mig buit. Potser caldrà comprovar l’hora. El motor ben viu mira de despertar una ciutat adormida. La pel·lícula, per vista, no deixa de ser nova perquè els actors no han vingut avui. Sortim com sempre, arribem abans. I tot segueix mig buit, mig mort. Amb to baix. Massa càlid i gris. Dilluns d’agost a Barcelona.

dijous, 5 d’agost de 2010

Reis d'Europa

La calma ha tornat a l'estadi, s'han acabat els Europeus d'Atletisme, i Barcelona ha tornat a sentir una mica de l'esperit olímpic acollint un esdeveniment esportiu global de magnitud internacional. Tothom parlarà del jove talent de Cristophe Lemaitre i la seva triple corona (100m, 200m i relleus 4x100m). El nou rei de la velocitat és el primer blanc en rebaixar la barrera dels 10 segons en els 100 metres llisos i amb només vint anys apunta a ser un digne rival pels dominadors habituals de la categoria. Tothom parlarà també de la fi de la maledicció de la Blanka Vlašić, que amb dues corones mundials seguia perseguint una medalla en el salt d'alçada que se li negava. Ambdós van tocar el cel, però ni l'un ni l'altre van destacar més enllà dels resultats. En Lemaitre és un nano mec i d'aspecte tímid. Se li dona malament la sortida, però basa l'èxit en la força de la seva gambada als metres finals. Els balls de la Vlašić no es van veure per enlloc, i les seves remenades habituals van desaparèixer en la tensió de la competició.

Podria, doncs, parlar de l'èxit espanyol als 1.500m, amb les victòries de l'Arturo Casado i la Núria Fernández i els bronzes d'en Manuel Olmedo i la Natalia Rodríguez. Però els 1.500m són la distància històrica per excel·lència de l'equip espanyol, així que no hi va haver gaires sorpreses. També podria destacar al britànic Mo Farah, or en 5.000m i 10.000m, que esdevé el rei del fons en només dos dies. O l'altre nou talent francès, Renaud Lavillenie, que amb la seva victòria en perxa tanca un cicle de deu victòries en les deu competicions en les que ha participat durant el 2010, amb només vint-i-tres anys. Una altra opció seria fixar-se en l'èxit femení turc, amb Elvan Abeylegesse, or als 10.000m i plata als 5.000m per darrera de la seva compatriota Kenenisa Bekele. O en la simpatia de Myriam Soumaré, campiona dels 200m, plata als 4x100m i bronze als 100m. Però no em desperten cap sensació especial.

Apartat especial mereixen atletes com Carolina Kluft o Víktor Röthlin. La sueca, dominadora absoluta de l'heptatló femení del 2001 al 2007, campiona olímpica, mundial i europea, i tota una celebritat, va decidir abandonar l'heptatló i l'atenció mediàtica per concentrar-se en el salt de longitud, una disciplina on pateix per la seva envergadura. La seva inclusió a l'equip suec dels europeus va ser polèmica, però va aconseguir una plaça a la final. Tot i així, va acabar en una discreta onzena plaça. Però si ella és un exemple de superació personal, en Röthlin encara va una mica més enllà. El suís, de 35 anys, es va imposar en una marató climatològicament duríssima al reaparèixer després de superar una trombosi que li va provocar una embòlia pulmonar doble. Quasi res.

Podria parlar encara de molts i molts altres, però no pretenc fer una crònica rigorosa ni exhaustiva sinó més aviat una apreciació personal. Per això centraré la meva tria en dos atletes que han aconseguit cridar-me l'atenció per la seva actitud a la pista. Es tracta del rus Ivan Ukhov i la letona Ineta Radēviča. El rus, que al 2008 va marxar de Lausana sense cobrar per haver competit en manifest estat etílic, i que es va lliurar in extremis d'una dura sanció pel trist espectacle, es va presentar a Barcelona redimit, rialler, amb la millor marca de l'any i amb l'or aconseguit al mundial de Doha al març. Amb la seva mitja melena i aspecte desenfadat, el paio es va ficar ràpidament el públic a la butxaca, demanant i obtenint complicitat. Es va emportar la plata en el salt d'alçada, per darrera del seu compatriota Aleksandr Shustov, que estrenava paternitat amb l'or. Havia plogut, i la pista, encara molla no oferia massa seguretat als atletes, però Ukhov es va mostrar pletòric, fins i tot després de fallar el salt que li servia l'or al seu company mentre aquest, que no s'havia atrevit a mirar, es tapava el cap amb la tovallola.

Per la seva banda, Ineta Radēviča aconseguia el seu primer títol internacional en el salt de llargada gairebé per sorpresa, empatant amb la portuguesa Naide Gomes en distància, però superant-la per millor segon salt. La letona, a més, va superar la millor marca del seu país guanyant-se la complicitat absoluta d'un públic entregat, que li agraïa la dedicació, la simpatia, i segurament, també la bellesa. Ambdós són joves, triomfadors i de molt bon veure. Cap dels dos serà reconegut com l'estrella dels europeus, però això no treu que es guanyessin sobradament el reconeixement del públic. En un esport tant menystingut com l'atletisme l'acostament al públic és la clau de l'èxit i per això un servidor els cataloga, des d'aquí, com a reis d'Europa.

dilluns, 2 d’agost de 2010

Anys al paladar

Què voleu que us digui, sóc un sibarita. I a casa, que em coneixen i comparteixen les meves dèries, saben que a còpia d'un bon àpat és fàcil conquerir la meva felicitat. Per això aquest cap de setmana m'han regalat els sentits amb un sopar al Celler de Can Roca, l'últim dels quatre restaurants catalans que gaudeixen de la màxima distinció de la famosa guia roja de Michelin, les preuades tres estrelles. Va aconseguir-les el novembre del 2009, i ja era un dels nostres temes pendents molts abans d'aquesta data. Ja no ho és.

Dissabte nit ens vam acostar a Girona, a Can Sunyer 48, (quina adreça!) per regalar-nos aquesta experiència dels sentits. Un servidor feia anys poques hores més tard, i es tractava de celebrar-ho de la millor manera possible. Taula per dos, menú degustació i maridatge de vins. No és el menjar, ni la subtil combinació gustativa, que també. No són les copes que t'obnubilen, ni l'ambient que t'encisa, ni el tracte que t'enlaira. És l'experiència global i la presència d'una companyia radiant el que confereix una nit per a enregistrar a la memòria.

És dilluns, i tornem a la càrrega amb un any més al carnet. Un sopar en parella. Simple, directe i complet. Sí, ens fem grans. Però carai, sabem com fer-ho.