dijous, 28 d’octubre de 2010

A cops de ploma

No sé per on començar, tinc massa coses a dir per a un espai tan petit. No puc treure’m del cap les paraules d’en Joan Solà al seu darrer article: ‘si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?’. No vull embrutar-la amb les meves foteses i no obstant, tinc necessitat de dir, de cridar, que res no canvia si no empenys per a canviar. Tenim molta feina per fer i no podem permetre’ns seguir amb aquest desgavell. Baliga-balaga i a esperar l’autobús. Vull cridar fins a escanyar-me que ja n’hi ha prou d’aquest color. I m’enfronto a la paret de maons de les meves pròpies mancances.

L’hauré de fer caure a cops de ploma.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Micruficció















Per trencar els meus dubtes
va dir que m'estimaria tota la vida.
La vaig creure, i és clar,
no vaig tenir més remei que matar-la.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

La closca de la tortuga


Els noms són esquerps als States. El país, fet i fet, no en té, de nom. Estats units n'hi ha molts al món, així que no és quelcom gaire concret. Afegint d'Amèrica tampoc no és concretar gaire, ja que al continent hi ha d'altres unions estatals. Als nadius se'ls coneix com a indis americans, un nom ben desafortunat que sembla referir-se als nadius de l'índia migrats allà. [M'agradaria rebatejar-los. Què tal el poble foragitat?] El poble foragitat en diu l'Illa de la Tortuga del seu continent, però no està molt clar que aquest nom tingui arrels històriques. Sembla que és més aviat un invent modern per a prestigiar la terra que els seus ancestres no van tenir necessitat de batejar.

Els espanyols van sembrar el continent de noms obvis. Una terra on fot una calor de forn: Califòrnia. Una zona àrida a més no poder: Arizona. Muntanyes de roca: Rocalloses. Allà on comencen les neus: Nevada. Un canó gegantí: Gran Canó. El riu vermellós que el travessa: Colorado. Un afluent menor: Little Colorado (o Colorado Chiquito, com en deien originalment). Definitivament, no es van trencar molt el cap. Potser tan poca concreció explica que aquesta sigui una terra tan fraccionada, amb tantes realitats diferents convivint en equilibri, potser difícil, potser desigual, però equilibri després de tot.

Els darrers dies del viatge s'han concretat a San Francisco, vagarejant amunt i avall quasi tant com dins els parcs, i descobrint paratges i racons d'aquesta ciutat enmig la badia. Com a cirereta el primer entrenament de la temporada de curses travessant el Golden Gate enmig d'una intensa boira.

Ja som a casa i com el Cops de Ploma ja no s'edita pel món he retirat el globus terrestre amb barret de cowboy que l'ha presidit aquest dies. Algú s'hi havia fixat?

Acostumo a ser un paio positiu, però fa un parell de dies que tinc el bon humor pels núvols tot i la feinada que tinc al davant aquesta setmana. Qui sap, potser han estat aquestes setmanes intentant esbrinar què és el que manté unides les diferents peces de la closca de la tortuga.

Podeu trobar les imatges de tot el viatge aquí.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Natura desbocada

Després d'abandonar el desert i els vestigis de la més desbocada civilització el nostre destí era el parc natural de Yosemite. Molts quilòmetres de carretera erm pel mig, i tot un canvi de registre. Abandonem Las Vegas en pantalons curts i samarreta però a mesura que anem devorant quilometres tot canvia. El paisatge es torna verd i muntanyós, el clima fred, i els núvols comencen a amenaçar el nostre camí.

Amb la nit arriba la pluja i les primeres mostres reals de fred, fred de debò. La tempesta ens sorprèn travessant les muntanyes. Encara hem de fer un bon grapat de quilòmetres malgrat decidir aviat que ens aturarem abans del previst. La nit ens atrapa enmig una intensa pedregada amanida amb llamps que ens apareixen en els quatre punts cardinals, i els darrers quilòmetres es converteixen en una odissea infinita. Un sopar calent i un llit arrecerat es converteixen en un petit luxe. El poble on hem anat a parar, també. Sopem a un típic local de pel·lícula, raconet amb sofà prop de la finestra i la sensació de seguretat que donar l'escalfor.

Però Yosemite se'ns nega. Ens llevem enmig un fred ben intens que ens fa desenterrar els anoracs. Al centre d'informació ens confirmen les males notícies. Ha estat una nit imprevisible i el Tioga Pass, el pas de muntanya que preteníem travessar està colgat de neu a primers d'octubre, quan sol tancar a mitjans de novembre! Tancat com a mínim durant els dos propers dies. I no nomes això, els tres passos més al nord també estan tancats, així que només queda obert un accés a Yosemite, la porta oest, situada just a l'extrem oposat d'on ens trobem. I no tenim alternativa, estem just a l'altra extrem de tot el que volem fer després, així que la nostra única alternativa es conduir durant cinc hores per donar tota la volta. De pas, rescatem uns motxillers que han fet el camí d'anada a peu durant vint dies, i ara amb el pas tallat no tenen com tornar! Se'ns uneixen en aquest llarg perible i ens passem el dia al cotxe. Són gent encantadora, així que la fem petar tot el dia.

L'endemà la pluja insisteix en aigualir-nos la festa, així que decidim deixar Yosemite per millor ocasió i seguim camí. Tornem cap a San Francisco, i com que portem marge ens endinsem al nord cap a Napa Valley i les seves vinyes. Fem nit i dia entre vinyes i oliveres, carabasses i blat, i ens dirigim a San Francisco per agafar un vol intern cap a Yellowstone, el parc dels parcs.

Aquí hem tornat a trobar la fortuna i el temps de cara. Fot un fred que pela, però ens hem allotjat a West Yellowstone, a l'Hibernation Station, en una cabanya idíl·lica a tocar del parc. I ens hem inflat a veure fauna. Portem tres dies de bisons, alces, rens ... I ahir, per fi, vam veure un ós. Però això no és tot perquè avui hem vist un llop donant mort a un bisó a no més de dos-cents, dos-cents cinquanta metres d'on érem nosaltres. Absolutament meravellós.

Encarem la recta final del viatge. Demà agafem un vol de tornada a San Francisco, on passarem els darrers dies abans de tornar cap a casa, però en aquests darrers dies podem afirmar que hem contemplat la natura desbocada.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les imatges aquí.

divendres, 8 d’octubre de 2010

L'encís de la farsa

Enmig del desert, apareguda enmig de la calitja com si d'un miratge es tractes. Dimensions impossibles, d'escala no humana. Així ens apareix Las Vegas.

Venim de rodar per les muntanyes, els deserts i les valls, i arribem a la capital de l'oci cap al vespre, després de conduir durant hores per llargues carreteres rectes i seques. Res a l'horitzó més enllà de planures, roca erma, arbustos cremats i algun Joshua tree. I després d'això tones i tones de ciment armat generant una ciutat lluminosa i cridanera. Estem aclaparats. Avancem cap a The Strip, el cor de Las Vegas, i els neons ens enlluernen. La gentada es fa visible a base de pell i carn. Vint-i-un botó, vestits de nit d'infart, minifaldilles que passarien ben be per minicinturons, escots fins el melic, talons de pam i molta gomina. Però és ple de farsants, la gent aparenta més del que és i els decorats esplèndids dels hotels no resisteixen una ullada propera. Són de cartró pedra. Las Vegas és l'encís de la farsa, l'efecte cridaner d'una ciutat engolida pel seu propi miracle que mira de viure al límit per tal de seguir endavant.

Però som al ball i decidim ballar. Directes al Bellagio. Ens aparquen el cotxe i contemplen les fonts, sí molt espectacular, però dura tot just un minut o dos i després no en queda res. El carrer recupera la vida, i els Elvis i les Marilyn tornen a bellugar-se amunt i avall. Aquí res no dura gaire, però l'espectacle continua. El nostre encanteri s'acaba per manca d'energia, i com la Ventafocs, hem de retirar-nos quan toquen les dotze. Estem rebentats.

L'endemà ja ens trobem plenament integrats a la disbauxa. El primer que fem és anar al Tix4Tonight i comprar entrades per diversos espectacles. Quasi a meitat de preu. Immediatament després, toca anar a esmorzar, que el dia serà llarg. Visitem hotels temàtics plens de llum i color mentre ens dirigim cap a l'exhibició de Bodies. No deixa de ser curiós que no ens decidíssim a veure-la a Barcelona i ara sí. Serà l'influx de la ciutat. Dinar quelcom ràpid, donar-se una capbussada a la piscina i fer un menú pre-theatre al restaurant Michael Mina mentre li explico a un maître argentí la situació política a Catalunya i la desafecció amb Espanya. A continuació anem a veure O, del Cirque du Soleil, un macro-espectacle immens on l'aigua hi té un paper destacadíssim. Absolutament increïble. I per acabar la nit, Fantasy, espectacle picant al Luxor. Al casino hi hem perdut divuit dòlars després de quasi dues hores de joc. No hem fet mal negoci.

Sí, una farsa gegantina, però val la pena deixar-s'hi portar, si més no per un parell de dies. I el cert és que la hem acabat gaudint molt més del que crèiem. Llums i colors, focs d'artifici, i el show que continua.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les imatges aquí.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Cowboys de muntanya

D'acord, estem menjant com uns animals, però en la nostra descàrrega cal afegir que ens estem fotent unes pallisses considerables. Als Coyote Buttes (The Wave, veure l'anterior missatge), vam caminar durant prop de cinc hores. Sota aquesta solana la cosa es fa més greu, però som gent previsora i per això un servidor carregava a la motxilla més de cinc litres d'aigua. Sembla que aquest temps no és gaire propi de la tardor, ni tan sols per aquí, però si l'estiu se'ns va negar a Califòrnia, a Arizona i Utah no vol abandonar-nos.

A Arches, Bryce i Zion (on som ara) la cosa ha estat similar. Llargues caminades per terrenys inaccessibles d'altra manera. Quatre i cinc hores, vuit a deu quilometres, forts desnivells... Les samarretes xopes, i la roba interior també malgrat el 6% d'humitat! Els parcs però, són magnífics, gegantins, increïbles, calorosos, però magnífics. Anem abillats com pistolers, un Stetson calat, botes (de muntanya), i a la cintura una pistolera per a carregar ... la càmera. Som a Utah, terra de grangers i mormons, però també terra de lladres i bandits com Butch Cassidy o Sundance Kid. Grandíssimes extensions de terrenys plenes de ranxos, vaques i cavalls enmig boscos frondosos, ranxeres carregades amb bales de palla i cowboys amb el mòbil a la cintura.

El nostre proper destí serà menys històric potser, però bastant més acolorit. Demà, potser demà passat, ens endinsarem de nou al desert. Deixem la conservadora Utah per entrar a la desenfadada Nevada, amb la ciutat nocturna més viva del món, Las Vegas. Qui sap, potser ens paguem el viatge.

*Missatge editat a posteriori. Podeu trobar les imatges aquí.