dimarts, 30 de novembre de 2010

Crònica negra de Berlín

Com aquell qui diu, acabem de tornar de Berlín de la 1.TBfC. Torno a casa i no faig més que llegir cròniques ensucrades del dies a la capital alemanya, i digueu-me reaccionari o radical, però no us cregueu un mot del que digui tota aquesta gent. Quin fracàs, per Déu, quin fracàs.

El primer culpable de tot plegat és en Ferran, que no m’estranya que deixés la feina de guia turístic perquè, pobre nano, no s’hi devia guanyar molt bé la vida. La cúpula del Bundestag tancada per amenaça terrorista, el seguici del Putin impedint-nos parcialment l’accés a la porta de Brandenburg, la puntualitat alemanya reflectida en un dinar a quarts de cinc, si és que se li pot dir dinar a fotre’s una salsitxa de peu en una guingueta tronada, i un desfici incontrolable pel vinatxo calent també anomenat glühwein o glu-glu per aquells que troben l’original absolutament impronunciable.

I després la colla-pessigolla, in alfabetical order. En DooMMasteR perseguint-nos amb la càmera, pesadet, el noi i explicant-nos la llarga vida del bloc. L’Eulàlia, que també ens persegueix amb la càmera i crida per fer-se sentir explicant les seves batalles d’un bloc hereu d'adolescents d’institut, ai. La més llesta de tots va ser la Francesca que amb l’excusa d’un mal de panxa es va quedar a l’hotel passant de tota la història, això sí, després d’encolomar-li el mort a la Teresa, que en teoria era la seva acompanyant però que va acabar sent qui combregava amb la creu. La Kika també va arrossegar la Jèssica,  i es va presentar carregant unes horribles gorres verdes des de casa amb la pretensió de fer-les ensenya de la trobada. Pobra nana, la Jèssica, abocada a passar tres dies entre gent rarota que només parlava de blocs i política.

Però encara n'hi ha més. La Lluïsa, vacil·lant d’ascendència teutono-anoienca per encarar els sota zero com si fes una mica de fresqueta i prou. La Mar, i les seves llibretes amb un irrompible somriure de congelació instal·lat que fa confondre contínuament la neu i el sucre. La Nur, a qui ja fèiem prou anys com per a actuar d’una manera més assenyada, delerosa per cometre tot tipus de vandalismes especialment si la via ferroviària hi està afectada. O la Rita, que es passa els àpats delectant-se amb els ous del granger i l’absència de salsitxa, mentre s’escapa quan pot rere ofertes hoteleres per a seguir enredant-la. I per acabar, però no per això menys rarets, en Sànset que passeja per Berlín carregant ensenyes mentre llença diatribes històriques i l’Utnoa que es passa el dia plorant les misèries de l’hotel ronyós que han triat sota la guia del nostre il·lustre berlinès, mentre controlen sense aturador els progressos de l’Assumpta, que és qui  ens dissenya el logo i els controla el bloc. Quasi res.

Apa, i a tot plegat li sumes un fred de tres parells de collons, cadascú al seu rollo que el programa fa figa, una companyia de vol penosa, unes trobades per llegir textos forçats, una ració de tiramisú a compartir entre vuit, que et portin a veure cases ocupades i locals d'ambient i ja em diràs que caram hi fan quinze persones que no es coneixen de res mirant d’anar juntes pel Berlín oriental. Ho sento Ariana, espero que m’ho puguis perdonar algun dia.

dijous, 25 de novembre de 2010

Objectiu: Deutsch Haupstadt

Petites personalitzacions sobre una imatge d'Halo trobada al Google

La nostra arribada ha passat desapercebuda, els controls de seguretat han estat superats sense baixes. [Jjjjkkkl] Hem pogut barrejar-nos amb els nadius sense aixecar sospites. A les 16:00, hora local, hem arribat als quarters generals. Les comunicacions satèl·lit han estat establertes sense inconvenients. No rebem intromissions ni hi ha inhibidors de senyal. Mòdul de seguretat desplegat amb èxit. [Brrrrggghzzt]

Objectiu localitzat. [Ptttgrr] Hem contactat amb les tropes aliades. No s’observa hostilitat entre la població indígena. Herr Porta tenia raó, el General Winter és un enemic poderós, però està sota control. L’activitat recent del sector radical, el Gefrierschrank, és només un foc d'encenalls. L’equip de campanya previst serà suficient. [Zzddddk]

La zona és segura. Repeteixo. La zona és segura. Poden procedir a desembarcar. Canvi i fora. [Ggttzzz]

dimarts, 23 de novembre de 2010

Tots tenim un passat

Fa uns dies en Ferran anunciava que s'havia comprat un escànner, i per il·lustrar-ho ens regalava una foto de la seva infantesa. L'Assumpta no va perdre el temps, i de seguida hi va veure un tema per a omplir els nostres blocs. I així, enredant la troca entre l'un i l'altre han aconseguit que aquests dies les fotos de menuts blocaires en potència hagin corregut com la pólvora omplint els blocs de nostàlgia i estètiques perdudes. Tots tenim un passat, així que un servidor també ha assaltat els àlbums familiars a la recerca de material per a seguir alimentant el tema.

I aquí em teniu, obrint el missatge amb cinc mesos de vida i content com unes pasqües. Però ja que ens hi posem ens hi posem bé, així que us deixo algunes altres perles. Apa, vosaltres ho heu volgut.


Aquí estic amb un parell d'anys, fent morros a saber perquè. Les soles de les sabates ben netes, i els pantalons, amb el pedaç corresponent.


Guaita, aquí semblo un bon jan i tot. Això sí, haver d'estar seriós em fa fer carona de pena i tot. Sis anyets. Criatura.


I per acabar, el més trempat del barri. Alça, Manel!

divendres, 19 de novembre de 2010

Memòries dels USA


Ja tenim les fotos cuinades i llestes per a degustar. En tenim prou per a l'àpat d'un regiment de cavalleria, cavalls inclosos, de manera que per no avorrir-vos us en passaré només un tast. Podeu trobar-les aquí.

Per postres, a més, us hem preparat un petit muntatge de vídeo en dues parts.

1ª PART:


2ª PART:


I ja per acabar, com a digestiu, una petita mostra de la natura desbocada.



Bon profit!

Podeu trobar les cròniques del viatge aquí:
- L'ona
- Cowboys de muntanya
- L'encís de la farsa
- Natura desbocada
- La closca de la tortuga

dimecres, 17 de novembre de 2010

Haiku nº 7

     Zhang Jingna (Zemotion) - de la sèrie Forgotten Fairytales 

L’oblit, ja fóra
l’últim crit d’esperança
abans de perdre’s

divendres, 12 de novembre de 2010

Dies de circ


Els focus estan oficialment encesos, tot i que els actors fa temps que se saben de memòria el text i han exemplificat la comèdia dia rere dia. Però ara va de debò, i ja no hi valen dubtes ni ensopegades. Tindrem pallassos i equilibristes, aspirants a ensinistradors i mags de poca volada, acrobàcia, màgia i humor, però per damunt de tot molt drama públic que caldrà tapar aviat. Quinze dies de circ culminats en un gran número final que ens marcarà durant quatre anys.

Sap algú què estem buscant? Algú vol suportar-ho més? El show ha de continuar.

dimarts, 9 de novembre de 2010

M’ofega el temps


M’ofega el temps, omplint-me de sorra els pulmons.
Les petges perdudes s’han esborrat. No cal mirar enrere,
però he de refer el camí que mai no vaig caminar.

M’ofega el temps, i la seva llosa em pesa a l’esquena.
Les passes, feixugues, són cada cop més curtes. Estic esgotat,
però encara sóc lluny del meu destí final.

Una passa més,
          un bri d’alè,
                    un batec,
                              una llum,
                                        una espurna,
                                                  una esperança ...

divendres, 5 de novembre de 2010

Qui sóc?


Acabo de sortir de davant del mirall, i no n'estic segur del que he vist. Em conec? Em reconec? O tal vegada allò que veig és només una representació física de mi mateix, un contenidor i prou? Òbviament, em cal preguntar-me qui sóc.

Llegeixo blocs on l'autor s'amaga rere un anònim, o tal vegada un sobrenom, o un acrònim. D'altres no ho fan, però sovint no sé qui són ni uns ni altres. Hi ha gent que mostra la cara obertament, i potser el nom real, però, vol dir això que ja saps qui són? Jo crec que no. A la xarxa veig gent que t'ensenya el cul abans que la cara, i sovint són aquells que més mostren la seva veritable identitat, recolzats com estan en aquesta mena d'anonimat que els permet despullar-se en tots els sentits. Jo dono la cara, però creieu-me, això no m'identifica més. No per això sabeu millor qui sóc. Tinc una marca significativa a la mà esquerra, i malgrat això no m'identifica. Ho fa la cara? Potser tampoc. Qui sóc doncs? Qui és aquest que us escriu des de l'anonimat del seu nom real i ensenyant-vos la cara? De vegades ni jo mateix ho sé.

Les meves lletres parlen per mi, però són mortes, estàtiques. I un cop llençades al vent ja no són meves, en tant que vosaltres les llegiu, les interpreteu i valoreu. Així que tornem a ser al capdamunt del carrer sense apropar-nos a la resposta. De vegades la vida és això, donar voltes a preguntes estúpides que tal vegada no tenen resposta mirant de sentir-nos una mica més vius, mirant de ser una mica més lúcids.

Aneu al mirall i mireu de veure-us a vosaltres mateixos, més enllà de l'embolcall físic. I si descobriu qui sou feu-m'ho saber. No sé qui sóc, però almenys sabré qui em llegeix.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Al cim del Tretzevents


Al seu llit de mort, el vell entrelluca la seva esposa.
–M’has fet feliç. Ho saps, oi? –diu esgotant el seu alè.
A la vella li somriuen els llavis, però els seus ulls ploren. Amb un suau espurneig, es transforma i torna a ser jove. Ell somriu i mor en pau sense tenir temps de posar paraules al seu darrer pensament. Ella el llegeix.
–Sempre has estat preciosa.
La darrera llàgrima corre galtes avall.
–Ja no hi faig res aquí. Me’n torno al cim del Tretzevents.

Al cim del Tretzevents ballaven les bruixes.