dimarts, 28 de desembre de 2010

Acatant

Aquest dies he pogut gaudir d'una mica de temps, pau i tranquil·litat que he aprofitat per fer una mica de reflexió. I he arribat a la conclusió que no es pot anar contra els designis de la llei, de manera que he decidit que aquest bloc comenci una nova etapa d'acord amb el camí que els jutges del Constitucional i del Suprem marquen per les ovelles esgarriades.

A partir d'ara aniré alternant els apunts escrits en l'idioma regional amb d'altres redactats en l'idioma de l'Estat que ens uneix a tots. Sí, està decidit, i aquest bloc canviarà de nom i passarà a dir-se Copos de Pluma.

dijous, 23 de desembre de 2010

Setge lingüístic

L’abril del 83 es va aprovar la llei de normalització lingüística de Catalunya per una quasi completa unanimitat. Tres anys més tard el Constitucional li donava el vist i plau. Sí, sembla que ningú ho recorda, però fou així. Alguna retallada, és clar, però el model d’ensenyament quedava garantit. Ara, 27 anys després, el Suprem es recolza en la recent sentència del TC per a disparar amb bala contra la immersió lingüística a l’escola. El que servia en la transició democràtica ja no serveix al segle XXI.

Estem en guerra. Una guerra freda, no declarada, una guerra silenciosa amb l’enemic infiltrat a casa. La baralla es va trencar el 28 de juny, i ara les màscares són fora. Ja no cal fer comèdia, ja no cal actuar perquè el fantasma franquista ja no genera cap mena de vergonya. El cap alt i a utilitzar tàctiques de conquesta.

Parlo de guerra, d’enemics i conquesta i hi haurà qui veurà greus les paraules. Ho són. Són molt greus. El diccionari diu que guerra és la lluita armada entre dos o més pobles, i que un estat de tensió política sense declaració oberta d’hostilitat s’anomena guerra freda. Crec que les paraules són armes ideològiques molt poderoses així que la definició li escau. Seguim amb el diccionari per assegurar que un enemic és algú que es mostra contrari, que té aversió contra algú i cerca oposar-s’hi o damnejar-lo. Quedi clar que no els considero enemics per pensar diferent, els considero enemics per voler malmetre allò en que crec, allò que m’estimo. Per últim he parlat de conquesta perquè conquerir és fer propi per la força, i el que ara pretenen no és més que imposar la seva voluntat per damunt de la voluntat del Parlament, del Congrés, del Senat i del poble, com si d’un cop d’estat es tractés.

Estem en setge, i no ens queda altra que morir. O lluitar.

dimarts, 21 de desembre de 2010

El silenci del mort

Per mantenir la farsa de l’ovella feliç
dibuixaran si cal un nou món,
amb velles noves regles.

Però tancat i mut encara colliré idees,
i sols aconseguiran de mi
el silenci del mort.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Quaranta-dos mil cent noranta-cinc

L'any passat no vaig poder preparar-me com calia i a l'hora de la veritat vaig acabar amb les cames de fusta. Vaig patir cadascun dels quaranta-dos mil cent noranta-cinc metres, però quan vaig acabar vaig tenir molt clar que volia tornar-hi. M 'agrada córrer, no hi puc fer més. M'agrada enfrontar-me a mi mateix, enfrontar el cronòmetre i anar empassant metres de carretera passa rere passa. És una bogeria, ho sé, però em captiva. Et lligues les sabatilles, surts a rodar, i les cabòries es van perdent a mesura que vas suant-les. És un exorcisme brutal, de debò. I no es tracta de trencar marques ni acabar baldat, sinó d'anar fent, acumulant metres a les soles.

Les curses de deu mil (metres) no m'acaben de dir res. Són relativament curtes, de manera que has de sortir a per totes si realment vols aconseguir una bona marca. Això implica un ritme cardíac elevat des del primer minut, i la sensació d'anar contínuament prop del límit. Al final acabes extenuat, però en cinc minuts estàs més que recuperat perquè, en definitiva, l'esforç no ha estat llarg. Capficat en l'esforç, no tens temps de relaxar-te i gaudir-ne. Una mitja o una marató son figues d'un altre paner. No pots sortir a per totes perquè queda molt camí per endavant, de manera que l'esforç es concentra en anar fent. M'agraden. M'agraden perquè són un repte de llarg termini, com la vida mateixa. No es tracta tant d'arribar a la meta com d'anar avançant cap a ella. No es tracta d'esprintar bojament, sinó de calcular cada passa, poc a poc, per tal d'assolir l'objectiu final.

Diuen que els maratonians estem sonats. Segurament és cert, però una marató t'obliga a entendre el valor dels esforços petits per a assolir grans fites. Una passa més, sempre una passa més. Quan comences a córrer tens una revelació. Has fet el primer metre, te’n queden quaranta-dos mil cent noranta-quatre més, però ara no hi penses, només somrius obsessionat amb una sola idea. La meta està més a prop.

El sis de març hi torno. La marató de Barcelona m'espera. I jo a ella, sí.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Per Nadal, postres de trufa

No, no faré un apunt culinari ni res que s’hi assembli, però m’ha semblat un bon títol. M’agraden els jocs de paraules, ves. A l’etiqueta hi diu llengoter, que vol dir burleta en el sentit de qui llengoteja o treu la llengua. L’utilitzo per a parlar de qüestions de llengua perquè és el meu to burleta el que pretén jugar amb els mots fent-ne befa, mofa i escarni. Poca gent sap avui que trufa també significa burla, així que el títol va encaminat a jugar amb aquest sentit. Tampoc les postres (femení plural, sempre plural) són reals, sinó més aviat una metàfora sense massa sentit destinada a fer referència a l’àpat saguer que, com el Nadal mateix, es presenta a la saga, sempre a última hora quan ja tot està dat i beneït. I aquí em teniu, ensutjant de nou un full en blanc, pretenent escriure sense saber-ne les beceroles, però endavant, sempre endavant amb voluntat d’aprenentatge.

Avui m’han dit que encaro aquesta recta final d’any més burleta que de costum. En el meu cas aquesta expressió en cursiva o itàlica (en castellà també se'n pot dir bastardilla de la cursiva, alça) sona prou greu com per incitar a la reflexió. Això, tot i que no parlàvem de blocs (amb ce segons l’IEC que si molt no m’equivoco és l’autoritat competent en matèria lingüística) afecta de ple el Cops de Ploma, que darrerament està mostrant la seva cara més juganera. Estic destapant un pot perillós, tal vegada, però us ben asseguro que procuro no ser gaire potiner. La vida me la prenc de filis, en conya, de bon humor, amb bona predisposició, però la llengua me la prenc seriosament, jo. Però anem directes a barraca que estic embrancant-me. Deia que la frase m’ha fet ruminar, per extensió, sobre el gir que està fent aquesta casa. Fa temps que vinc dient que no vull centrar-me en política i tampoc pretenc fer cròniques periodístiques de l’actualitat perquè això ho feu molt millor alguns de vosaltres (no somriguis, he dit alguns). Així que el meu camí ha de ser un altre. Tampoc tinc cap pretensió de fer riure, la veritat, que encara que alguns no ho creguin sóc més seriós del que semblo (ben mirat, semblo moltes coses que no sóc, és a dir, si fa no fa com tothom), però no puc evitar un cert aire cínic. Què voleu que us digui, de vegades tinc la barra i les penques de menysprear certs valors morals i seguir embrancat.

Baixem a la terra per a encarar les postres (femení plural, insisteixo) i acabem aquest libel contra mi mateix com si la cosa comencés just aquí. I tot això per a dir, amb aquest extens panegíric lingüístic, que tot plegat seguirà si fa no fa igual. Que miraré d’anar cap a la lletra que tant valoro tot perdent conceptes, però que no puc prescindir del discurs que l’estat d’ànim em porti perquè per això tinc aquest bloc (amb ce, tal com mana l’IEC), per abocar-hi tota mena de dèries, de postres i d’àpats, sorneguers o no, tal com van passant per aquest caparró inquiet.

Vagi de gust.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Avui no hi ha apunt

Avui no hi ha apunt. Si de cas passin demà, a veure si hi ha més sort.

dijous, 9 de desembre de 2010

Moltes veritats i poques mentides

L’altra dia us preguntava qui sóc, i la cosa va generar una certa reflexió. He escrit coses que no penso i penso coses que no escric, però tot el que escric m’ho penso, pensant com serà llegit. Em preocupa el que dic, perquè tal com diu la Clidice, no em preocupa el què penso, sinó perquè penso el que penso. Per extensió, no em preocupa el que escric sinó perquè escric el que escric, i no em preocupa el que llegeixo sinó perquè llegeixo el que llegeixo. Des d’aquesta petita finestra sempre he mirat de ser creatiu a l’hora d’escriure, provant d’incitar a reflexionar al voltant del que es llegeix. Crec que cal aprendre a llegir, per qüestionar el món i els propis valors per tal de créixer.

Els documents confidencials que Wikileaks va filtrant aquest dies posen de manifest, un cop més, que ens cal un sedàs per valorar a qui ens creiem i perquè. I què voleu que us digui (expressió molt meva que m’agrada utilitzar, ves), sóc un juganer. Així que avui us proposo jugar a jugar. Ni a guanyar ni a perdre, només a jugar pel sol fet de divertir-nos jugant. Com?

Agruparé en tres conceptes dues veritats i una mentida, sense cap ordre, per tal que conegueu una mica de mi o potser per confondre-us. Tal vegada tot plegat alhora. De què es tracta? Doncs d’entretenir-vos, fer-vos pensar i colar una entrada més al bloc. Què us pensàveu? La gràcia no és trobar respostes ja que no penso dir res més si no és sota tortura, així que no proveu d’estirar-me la llengua. En comptes d’això  apreciaré els vostres comentaris amb el mateix estil. Ja ho heu llegit, dues veritats i una mentida.

Aquí van les meves (moltes) veritats i (poques) mentides:
Semblo més jove del que sóc potser perquè 1.no m’he entrompat mai, 2.no he fumat mai i 3.no he tastat les drogues. Tinc molta imaginació però 1.em preocupa la meva salut mental, 2.he estat en tractament antidepressiu i 3.m’han dit Joan-sense-por. Sóc un paio pacífic, però tinc a l’armari 1.un arc compost, 2.una espasa de mà i mitja i 3.una escopeta de repetició. Escric el Cops de Ploma però 1.sovint és una obligació, 2.em retinc de publicar tot el que escric per no atabalar i 3.sempre he deixat inacabats els meus projectes literaris. I ja n’hi ha prou que estic xerrant massa. Feu conjectures si voleu, no penso badar boca.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Respostes i altres coses absurdes

Després d'un desconnectat cap de setmana, amb fallida connexió inclosa, arribo tard sense haver patit l'atac dels controladors. El meu regne per trobar sempre la carretera deserta d'aquest matí. Vaig que vinc, dies abans, dies enrere, i avui lluitant en diferents fronts per a cobrir tota frontera. Generacions futures que encara esperen, i la resposta a l'enigma per qui desespera.

El meu text per la trobada blocaire el podeu trobar a ca l'Eulàlia. Zero points. En canvi, o potser igualment, el text que vaig penjar per aquí era de'n Sànset. I per un moment, entre l'un i l'altre, m'han fet pensar en un mestisatge estrany de vacances no oblidades però sí complertes. No pas Berlín, que enyoro el caliu del sol.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Marshmallow blocaire

Una trobada blocaire no és una trobada blocaire sense una activitat blocaire. Així que l'excusa blocaire de la primera Trobada Blocaire fora de Catalunya (1.TBfC) va ser una marshmallow blocaire. Aquesta llaminadura dolça, esponjosa, batuda i remenada es pren torrada en alguns països, però no pas a Alemanya. A Berlín la llar de foc era un canal de televisió, però la potent calefacció de la recepció de l'hotel feia que el foc semblés ben real. Així que cap allà ens vam dirigir a torrar la nostra marshmallow.

El joc consistia en la redacció prèvia d'un text que contingués vuit de les deu paraules següents: cervesa, bloc, E.T., brúixola, U-Bahn o S-Bahn (que vindrien a ser metro i rodalies berlinesos), somni, marshmallow, rellotge de paret, loteria i alcalde. Com podeu comprovar no tenen ni cap ni peus ni cap relació òbvia, però tots plegats ens les vam empescar per a redactar amb elles un seguit de textos. Després en Ferran, que feia de moderador sense participar, repartia els textos a algú diferent de l'autor i calia endevinar qui l'havia escrit. Cada error comportava un glühwein de penyora i, per més que el vi calent passi molt bé en la freda alemanya, equivocar-se gaire podia significar agafar una bona turca.

Un servidor, poc afeccionat a l'alcohol, no va tenir més remei que encertar l'autor/a a la primera. El glühwein va caure igualment, però un ha de ser amo del seu destí.
Aquest és el text que em va tocar llegir:

Acaba de pujar a l’avió. Per ell volar és tan divertit com escoltar el missatge de cap d’any d’algun antic alcalde de Cornellà. Neguitós percep com se li remou tot. El cor li batega amb força. Amb massa força pel seu humil parer. Se sentiria més segur sobre una bicicleta voladora pilotada pel cosí guerxo de l’ET, n’està convençut. Sort d’aquelles càpsules miraculoses que sempre l’acompanyen. Se’n pren una, pel que pugui ser. Pensa. Barrina sense enraonar amb ningú. Per què coi es diuen Boeings aquests trastos? a cas rebotaríem com ho fa una pilota de bàsquet si ens fotéssim una nata (omet explicitats)? Creu que no... I qui em manava tenir un blog? No podríem haver programat la trobada blocaire fora de Catalunya a Sant Julià de Lòria, per exemple? I què no podríem arribar en metro fins a Berlín? No deien que la U-Bahn aquella era tan completa i tan llarga? Ja podria tenir alguna estació al terme de Barcelona...

Preguntes que no admeten resposta que, sense que se n’adoni, el fan caure en el més profund dels sons. El diazepam de 50 grams ha complit.

Un parell d’hores més tard es desperta sobresaltat pel que sembla ser el so d’una alarma. El rellotge de paret (un rellotge de paret???) de l’avió marca l’hora exacta en que està programat l’aterratge. Sospira alleujat. Ha tingut un somni ben estrany on només hi apareixia un cartell on s’hi podia llegir clarament “marshmallow”. El nom m’és familiar, pensa tot gratant-se el cap. En Ferran en comentaria alguna cosa. Bé, es deurà poder menjar i, sigui el que sigui, segur que estarà ben bo sucat en cervesa tèbia.

Sou capaços vosaltres d'endevinar l'autor del text?
Igualment, el meu text corre per algun altre bloc. Sou capaços de trobar-lo?
Teniu temps fins diumenge. Per cercar textos, autors i pistes, podeu anar als blocs de la 1.TBfC que trobareu a la dreta. En Sànset ha promès diplomes d'honor ...