divendres, 30 de desembre de 2011

Una veritat de mentida


Imaginary Friend - Marta Bevacqua

–Què, escrius alguna cosa o què?
–Però si no paro d'escriure! Si escric més que mai!
–Ja, però no ho veu ningú, això.
–Encara.
–Doncs encara, però no ho llegeix ningú.
–Encara.
–Val, sí, d'acord. Però penja alguna cosa al bloc, no? Ni que sigui per entretenir l'audiència.
–A l'audiència, com tu dius, no se l'ha d'entretenir. Això ja ho fan a la tele. Es tracta d'oferir alguna cosa.
–I què? Res a dir?
–És que no se m'acut res per explicar en un apunt breu, estic en altres guerres, ara.
–Doncs no ho sé, inventa't alguna cosa.
–No sé mentir.
–Doncs explica alguna veritat.
–Mai no he dit una sola veritat, jo.
–Ai...
–Ni tan sols ara.
–Un moment, si us plau. Vaig a suicidar-me i ara torno.
–Amb dièresi.
–Què?
–Que suïcidar-se s'escriu amb dièresi.
–Però si t'estic parlant!
–Ai, perdona. T'he llegit el pensament.

dimarts, 20 de desembre de 2011

Bloc en venda


For the Love of Money - Sterling E. Stevens

Quan em van parlar d'afegir publicitat al bloc per una mica de xavalla, no m'ho vaig prendre seriosament. Sincerament, em sembla enutjós trobar-me publicitat de pagament als blocs que visito. I sovint, a més, la manca de control suposa conflictes irònics amb el tarannà de l'espai. Una cosa és posar enllaços basats en interessos personals i l'altre és obrir una finestra a l'atzar. Així, per ser coherent amb mi mateix, no em quedava alternativa més enllà del rebuig.

Fa temps també em van parlar d'incloure un apunt amb bones crítiques d'un model de vehicle concret a canvi d'uns calerons. Ni tan sols vaig preguntar xifres. I sovint rebo correus oferint-me suposats avantatges a canvi de publicitat en aquest espai. Recordo especialment un correu que vaig rebre fa poc. M'oferia una subscripció a un programari específic d'un sistema operatiu privatiu a canvi d'una mica de publicitat. La petició era ben curiosa. Havia d'incloure unes paraules exactes: el nom del programa, certes paraules, i un parell d'adjectius concrets que el seu sistema s'encarregaria de localitzar automàticament. Em va semblar insultant. No es tractava que el text fos feridor. D'acord, les suposadament magnífiques avantatges de disposar d'aital producte eren una mena d'apologia de l'estupidesa, però no és això el que em va molestar. Em va empipar que m'oferissin fer publicitat d'un producte basat en un sistema que no utilitzo i que no m'agrada. Simplement donant una ullada a la barra lateral d'aquest bloc es pot entendre que en sóc enemic declarat. Una simple ullada i ni això. Ho sento senyors, no tots tenim un preu.

I la culpa és vostra, estimats/des lectors/es. Quan no em llegia ni ma mare això no passava. El bloc no para de créixer i, encara que l'amoixi menys que mai, les estadístiques de visites no paren de créixer. A molts de vosaltres us conec, almenys en part, i hem comentat moltes coses al llarg del temps. Però molts d'altres ni tan sols sou seguidors declarats. No hem canviat un sol mot ni apareixen les vostres cares als comentaris. Però veig les traces de les vostres petjades, entrant i sortint furtivament. I potser se m'acuden maneres un tant estranyes de donar-vos les gràcies.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Més enllà del pinzell


 
     Matinada Blaugrana - José Costa - Skaboy

Més enllà del pinzell
queda el canemàs
de blancs trencat.

Potser plora,
i minva,
sol.

divendres, 2 de desembre de 2011

Roba molla


De la sèrie Breath - Tomohide Ikeya

Quant les noies li van parlar de la feinada que els esperava amb el festival de roba molla, ràpidament s'oferí a ajudar-les. S'imaginà una festassa de samarretes enganxades a la pell... I va acabar fent la bugada.

dimarts, 29 de novembre de 2011

El solc dels anys


Sailor - Andrzej Dragan

Preguntaves si no em feia feredat l'avanç incansable de les busques. Al moment no he sabut respondre i, més tard, cercant respostes, m'he mirat al mirall per buscar-hi les ferides que han solcat el meu rostre al llarg dels anys.

Però per més que m'hi esforço no les trobo, i els camins de la carn només em remeten al rastre de les nostres petjades caminant plegats. Somric, i encara els ulls em mostren d'altres records més, amagats a simple vista, disposats just a la comissura dels llavis allà on han nascut els xiuxiuejos, o a la cua de l'ull on la meva mirada esbiaixada sempre trobarà la teva.

Com les podria témer?

dilluns, 21 de novembre de 2011

Última pantalla

Pegaso Models - Miniatura esculpida per Andrea Jula i pintada per Diego Ruina

A la primera pantalla hi havies vist jugar els avis, de joves. Fa temps pensaves que eren porucs, que el seu estil era massa prudent, tot just de supervivència. Però has crescut, i te n'adones de com se les gastava l'enemic a aquelles alçades. Ara els entens, i els admires per haver estat capaços d'anar avançant, de fer-se forts malgrat les dificultats, de passar al segon nivell.

Vas créixer amb els pares resignats a seguir jugant una segona pantalla que semblava no acabar-se mai. De menut pensaves que jugaven d'esma, sense esperances, simplement per allargar la partida una mica més. Sabien que la pantalla final els quedava lluny, però tu sempre has pensat que els quedava gran. Tot i així avançaven, de vegades justets, de vegades sobrats, i anaven progressant poc a poc estovant l'enemic.

Però tu ets diferent. Tu vas créixer amb la llavor de la llibertat, conscient del sabor de la mel als llavis, sabent que el futur s'escriu des del present. Et van criar des de ben petit enmig del joc. Has estudiat les tàctiques, t'has après el manual. Reculls les armes que t'han preparat. No et sents a punt, però la segona pantalla s'ha acabat i ara és el teu torn.

Última pantalla. L'enemic és més fort que mai. Tu també. Et queda una vida. No pots salvar. T'ho jugues al tot per al tot. Giravoltes lentament el coll per alleujar tensions mentre amb una mà prems l'altra per fer petar els artells. Tot a punt. Sents el pes de la responsabilitat, però també el suport dels teus. Són allà al darrera, amb el cor encongit però ple d'esperança. T'han llustrat l'armadura i t'han ajudat a cenyir-te l'espassa. Acarones el pom i recordes la inscripció de la filigrana que han forjat a la fulla. No saps si ets tu o és la terra qui ha de despertar, però saps del cert que ets el ferro. Forjat a foc lent, trempat amb cura. Confien en tu. No els pots fallar. Som-hi.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Xip groc


Foto de Carlos Sánchez

Tot i que fa mesos que he recuperat el vell costum de sortir a córrer regularment, encara no havia tingut la oportunitat de tornar a la competició. Al setembre vaig completar els Carros de Foc en dos jornades i mitja, trotant a bon ritme pel Parc Nacional d'Aigüestortes i deixant ben clar que la fractura d'estrès era ja només un record del passat però el xip de competició seguia esperant.

Ahir vaig col·locar el xip groc a les sabatilles. De nou, per fi. Cursa del Clot – Camp de l'Arpa – La Verneda. Anava només amb la intenció de gaudir-ne però, ja se sap, un cop allà l'ambient t'empenta i comences a prémer l'accelerador. Les curses ja ho tenen això, que amb l'ambient, el públic i tot el que les envolta, ets sents amb un no sé què a l'estómac com si t'hi juguessis res. Somrius, xerres mentre escalfes una mica, gaudeixes de l'ambient obertament i alhora notes una mena de tensió que t'obliga a provar de fer-ho bé, a donar-ho tot. Sona el tret de sortida. Amb trabuc, que per això som a una cursa popular. I de sobte tota aquella tensió s'aboca com si fos l'aigua que vessa d'un got tombat, fluint. I comences a córrer de memòria. I no sabeu les ganes que en tenia.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Memòries dels USA (2)


Diamond Ranch - Ariana Casanovas

El temps s'estira i les coses van quedant enrere però, amb tot, encara sembla prou interessant fer una aportació retrospectiva amb la mirada a aquella època de caloroses festivitats estiuenques. Sí, les fotos han sortit per fi de la fosca cambra de revelat i estan llestes per la vostra mirada crítica després de passar per una tria exhaustiva que les fa digeribles en pocs minuts. Ja se sap, a hores d'ara tots tenim pressa, però si tot i així voleu perdre uns minuts del vostre preuat temps, podeu consultar l'àlbum aquí.

Però si preferiu una mica de ritme, també us hem preparat una versió en vídeo en dues parts.

1a Part:

2a Part:

I finalment, si voleu llegir les cròniques del viatge per descobrir o refrescar les nostres aventures per Arizona, Colorado, Nou Mèxic i Hawaii, les podeu trobar als enllaços que segueixen. See you!

- L'ombra de l'arbre de Josuè
- El dia de la independència
- El vol de l'àliga
- Postal Hawaiana

dijous, 3 de novembre de 2011

Records que no recordo


The Same But Different - Erica Marshall - muddyboots.org

No sé quants anys fa que tinc el costum d'escriure a tort i a dret. Escric el que em passa pel cap, el que he viscut, el que m'han explicat, però també escric faules, contes, llegendes i relats. Les paraules sorgeixen d'un insondable pou del subconscient on tot es barreja i pren formes inesperades. El mateix fet l'explico d'una manera i l'escric d'una altra. Sovint el reescric d'una tercera, i més tard, encara l'utilitzo de rerefons inspiratiu per desenvolupar una altra idea lleument relacionada.

El cas és que m'acusen d'afegir-hi formatge, de concedir-me llicències artístiques. No ho nego del tot. De vegades la narració et porta per viaranys que requereixen encarar-ho d'una manera concreta per donar un punt d'interès. La tria de les paraules, l'enfocament, els subjectes... tot plegat defineix una història a la ment del receptor que no coincideix exactament amb allò que va succeir. I de fet, és impossible fer-ho d'una altra manera. La interpretació personal varia. El que avui entenc així, d'aquí uns anys ho entendré aixà. I tu, amb unes altres experiències vitals, ho entendràs encara d'una forma semblant, però substancialment diferent.

El temps passa, la memòria es difumina, però les paraules romanen fossilitzades. Allò que vaig escriure incideix en el que recordo. I potser ho modifica, ni que sigui mínimament. Aquell gest, aquella olor, aquella sensació... Han passat pel sedàs dels anys i, filtrats per la lletra, tenen ara un gust diferent. I de sobte te n'adones que t'està passant com amb aquella suada història de quan eres menut. Te l'han explicat tantes vegades que ja no saps si la recordes o recordes els records dels altres. I aquest cop, l'altre ets tu mateix.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Habituant-nos a la barbàrie


Bloody Blakava - Tissuepaper

La gentada s'ha reunit a la plaça. S'han llevat d'hora, han apressat les criatures i han sortit aviat per agafar una bona vista del cadafal. El brogit és digne d'un dia de mercat, però el que avui està en venda no és mercaderia tangible. Pocs minuts després, de la forca penja el cos d'un home que va ser orgullós i altiu. La multitud aclama. No és una escena de fa segles, les televisions ho emeten en directe i en qüestió de minuts, la xarxa en va plena.

En els darrers anys el degoteig ha estat constant. Les notícies emeten en horari infantil la decapitació d'uns ostatges, l'execució d'un líder de l'orient pròxim o les imatges al jaç de mort d'una pàl·lida estrella del pop. I encara insisteixen amb les imatges d'un terrorista amb una bala a ull, les víctimes d'un terratrèmol, l'atropellament d'una criatura, l'assassinat en directe d'un antic líder mediàtic o l'accident mortal d'una promesa esportiva. I se m'escapen molts exemples més.

Les audiències es disparen i, encara que alguns ens esglaiem, el degoteig ens va habituant a veure sang, a veure mort. A entendre-les com a fenòmens habituals. A veure-les com a quelcom normal. I mentrestant, seguim amb les postres. Qui sap, potser ens estan preparant per a alguna de grossa.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Tornem-hi


Whitstable Storm - Gary Phillips

Una tempesta feréstega s'abraona sobre la menuda closca de nou. El tripulant comença un tràfec incessant per buidar l'aigua mentre la nau, desproveïda de la fermesa del timó, es lliura al sacseig de les ones. El temporal continua ferm, concentrant-se enfurismat, i les forces del mariner comencen a mostrar escletxes. El temps passa, la tempesta continua, i el risc de naufragi converteix l'escena en un marc de drama a càmera lenta. La determinació és l'únic ancoratge que evitarà el desastre.

Però te n'has sortit.
–Més o menys.
Què vol dir això?
–Que segueixo navegant en una closca de nou.
No t'entenc.
–Res, coses meves. Etapes que s'han de superar per seguir endavant.
I pel que fa al bloc... tornes?
–No.
No?
–No, de cap manera.
Però si sempre havies dit que no marxaries ni amb lleixiu.
–Per això dic que no torno. Mai me n'he anat.

dijous, 6 d’octubre de 2011

X


A light in Rockefeller's attic - Justin Kern

El canemàs ha quedat blanc, trist, sol i oblidat. Amb el negre acomiadat, ningú ha tocat la meva ploma colpidora i les lletres han deixat de tocar la seva melodia. La casa sembla buida, però segueix oberta a tothom. Això sí, he deixat de passejar-m'hi i només el mobiliari recorda que una vegada vaig estar per aquí. Les petjades sobre la pols no són les meves, i les altres només denoten una lleu remor. No he llençat engrunes en altres paratges i el turista s'ha extraviat.

Surto del cau i em sorprèn la fredor de la llar. Alguns m'heu pogut intuir en aquells sorolls estranys que furguen dins la nit. Crec que he trobat el mapa, però el tresor segueix amagat. Les meves visites a les golfes i al soterrani són cada cop més habituals, però no sé si faig cap avenç. Ho provo, si més no. Segueixo a la recerca sense saber si vaig amunt o avall. I sense tenir gens clar si aquest to de pell cada vegada més pàl·lid hi té res a veure.

Hauré de seguir cercant la incògnita.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Ofegar-se entre paraules


Don’t drown in a sea of words… - Sp4re

Deixar-se portar només, al ritme d'una onada lenta i esquerpa que es passeja lentament pels teus records. Melangia fugissera d'ombres menystingudes i ritmes salvatges que no aconsegueixes apaivagar. Una ombra enllà de l'horitzó, reflex d'un núvol aliè que s'escampa amenaçador, res seriós, per això. I en el fons de tot plegat només et queda la calma de l'encís del blau ferotge i profund que embolcalla l'escena com en un quadre nocturn. Serenata en do major, lànguida, quieta i, no obstant, arriba a tocar alguna fibra oculta del teu subconscient adormit. Un somriure seré neix sense voluntat, gairebé com escapant per sota la porta, i et sents feliç. Qui sap, penses, si no és una felicitat inconscient, tal vegada estúpida. O qui sap si no és l'única felicitat que existeix.

Potser tot plegat no importa gaire, i més enllà del seguit de percepcions que s'amunteguen com raïm en un gotim, al capdavall tot plegat és una fotesa. La vida, els somnis, jo, aquestes paraules que assalten somnis desperts en hores robades. Potser només necessito dormir, deixar que els dimonis descansin i les idees que s'apleguen a la vora del foc trobin el seu racó de calma per descansar i adormir-se. Quants cops t'han dit que pensar massa no pot ser gaire bo, i no obstant, no hi ha alternativa. Qui sap. En tot cas, no serà pas avui que trobi respostes, siguin les que siguin.

Respostes. Potser primer caldrien preguntes. O ben mirat potser només són paraules buides que miren d'explicar un procés inexplicable. El vent udola, i no en fa, però aquesta bala argentada que trenca els cels em desmunta el son. Damunt un oceà massa llunyà i quasi imperceptible tot sembla gegantí i mancat de detalls. Perspectiva, distància. Tot ho iguala. I en canvi sé prou bé que les grans històries no s'escriuen en l'oceà, ni tan sols en el mar de les paraules soltes, sinó que romanen en el marc de les ombres inexplicades, amagades en petits racons detallats i precisos, vistos de prop. De vegades, de tant aprop que fan mal.

Ofegar-se entre paraules. Impossible quimera. Poètica mentida.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Visc que no visc


Naked April - Nuclear Seasons - Deyan Stefanov

Visc que no visc de viure la vida dels dilluns que fins dijous s’estira.
Visc que no visc d’oxigen entre l’asfalt i el ciment que triomfen mentre el rellotge s'ensenyoreix de vida.
Visc que no visc esperant l’espera del sempre enyorat divendres que no arrenca fins l'oblit nebulós del seu migjorn.
Visc sense vida perseguint les hores que sempre avantatgen la cursa amb el seu ritme constant.
Visc que no visc enllà entre records i anhels, en futurs somnis i passats somriures.
Visc que no visc d’anhel de cap de setmana, de festius i rendes, i vivint vacances que encara m'esperen.

Visc que no visc provant de viure a cada instant de vida.

divendres, 16 de setembre de 2011

Mantega i acer


Carrots and knife on cutting board -Don Mason

Polpa de mantega contra acer. Fulla badant la carn. Ràpid, ras i curt. Fred punyent convertit en calor ardent en un instant fugisser. Sang vessada i un crit lleu. Cinc punts de sutura.

El cos és polpa de mantega contra l'acer. Delicat, fràgil. Però sofert i resistent contra el dany. Una setmana i com nou.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Regal virtual


Humble gift - Mari Elliott

Una volta més d’aquest astre que ens il·lumina. Una altra, i seguim aquí. I som on érem, però millors, més madurs, més sencers, més sòlids. No som aquells nens que érem. No són els anys, bonica, és el rodatge, que deia l’arqueòleg. I ja veus, fent milles per aquest món que s’esquerda mentre l’astre segueix donant voltes i més voltes aliè als nostres maldecaps, a les nostres glòries, als nostres drames. Petits dins l’espai com un granet de sorra. Però és el nostre espai, el nostre granet de sorra. Glòria per ser on som, per ser qui som, per haver-nos conegut i poder compartir una estona en algun racó de món. I tal vegada deixar una petjada que no s’esvaeixi a la sorra d’aquest espai virtual de somnis desperts.

Què caram, hi ha moltes maneres de fer un regal. Anys, anys i panys. Rodatge, onatge. Glòria i drama. Sorra i espai. I la quarta dimensió que passa mentre deixo aquest regal textual de tots els jos que coneixes pels tots els tus que he conegut. Qui sap, tal vegada també per mi. O per celebrar que demà serà més que no pas avui. Sigui el que sigui demà i sense menystenir el que avui hi ha. L’embolcall podria ser una capsa de cartró dolçament embolicada en paper setinat expressament escollit. Un llaç de seda, ferm però subtil, que ho recull tot excepte allò realment important, que no hi cap pas dins d’aquesta capsa. Ni en cap altra, és clar.

dimecres, 31 d’agost de 2011

Depilantropia


Werewolf - Michelle Monique

Un lladruc rabiüt travessa la nit. És ella, però avui no hi ha lluna plena. El seu udol respon a la carta que acaba d'obrir. Per fi ha arribat el pressupost de depilació que havia demanat... i se n'adona que són temps molts durs per la licantropia.

divendres, 26 d’agost de 2011

Desafiant els límits


Oscar Pistorius - Imatge extreta de la seva web oficial

Demà comencen els mundials d'atletisme de Daegu i, durant nou dies, mil nou-cents quaranta-cinc atletes de dos-cents dos països competiran per la glòria. Òbviament, no tots els atletes opten seriosament a les medalles, però l'èxit no sempre es mesura en or. Tothom competirà amb la idea d'aconseguir superar-se a sí mateix, batre la seva marca personal, marcar un nou rècord del seu país o, simplement, fer-se veure en un aparador internacional de prestigi.

Qui ja ha aconseguit estar en boca de tothom sense ni tan sols trepitjar la pista és l'Oscar Pistorius, i és que el velocista sud-africà no és un atleta qualsevol. Va néixer amb absència congènita d'ambdós peronés i amb onze mesos li van practicar una doble amputació de cames per sota el genoll. Tot i així, en la seva adolescència ja practicava rugby, waterpolo, tenis i lluita lliure abans que una lesió el portés cap a la velocitat. La seva irrupció a les competicions paralímpiques va ser fulgurant i actualment ostenta els rècords mundials en categoria T44 (amputats d'almenys una cama per sota el genoll) de 100, 200 i 400 metres, proves que ha dominat amb claredat durant anys.

Però la seva lluita ha estat una altra. Pistorius porta anys intentant demostrar davant el TAS (Tribunal d'Arbitratge eSportiu) que les seves pròtesis de fibra de carboni no li aporten cap avantatge significatiu i que, per tant, pot competir a tots els nivells. La polèmica està servida ja que les opinions, la manera d'encarar els estudis o els grups de comparativa utilitzats en ells són molt divergents i fomenten el debat. De fet, al 2007 la Federació internacional d'atletisme va canviar la seva normativa per prohibir explícitament l'ús de qualsevol dispositiu tècnic que incorpori ressorts, rodes o qualsevol altra element que proporcioni avantatge a qui l'utilitzi davant d'altres atletes que no els facin servir. A principis del 2008 va vetar directament l'elecció de Pistorius per a l'equip sud-africà, però mesos més tard, i davant la impossibilitat de provar que tenia algun tipus d'avantatge, se li va aixecar el veto. Tot i així, aleshores no va aconseguir la mínima per Pequín.

Ara però, les tornes han canviat. Al juliol, Pistorius va aconseguir imposar-se als 400m a Lignano aconseguint, a més, la mínima pels mundials. Des d'aleshores, la polèmica ha estat més viva que mai, però el cert és que a Daegu el veurem competir amb els millors, desafiant els límits de les normes, desafiant els seus propis límits.

No ets discapacitat per les discapacitats que puguis tenir, ets capacitat per les capacitats que tens. Oscar Pistorius.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Despertar


                                Awake - Can Akiltopu


Esclat sobtat de matí.
     Aigua freda, pell humida
          a desgrat de la claror.

Tenebra de xafogor
     de sang i suor colpida.
          I un rajolinet de vi.

dijous, 18 d’agost de 2011

Esportivitat i señorio


Messi marca el primer gol - Gustau Nacarino - REUTERS

D'acord, estic content per l'enèsima victòria del Barça de Guardiola. Però em preocupa veure que la imatge que es transmet de l'esport està tacada pel Show de Mou i els seus sequaços. Veure l'entrenador blanc ficant el dit a l'ull d'un adversari seria còmic de no ser patèticament lamentable. Ignoro l'escena, doncs, i em quedo amb en Cristiano de genolls i en Casillas de bocaterrosa mentre el Messies envia la pilota al fons de la xarxa. Impagable.

Però la final d'ahir es recordarà pels lamentables incidents del final del partit. I aquesta és la imatge que tindran els nostres fills. L'himne dels blancs diu coses com 'club castizo y generoso, [...] noble [...] caballero del honor, [...] cuando pierde da la mano sin envidias ni rencores'. Alguns ho han oblidat.

esportivitat f. Qualitat d'esportiu. Conjunt d'exigències ètiques que es basen en el reconeixement i el respecte de les regles del joc i de les relacions correctes amb un adversari, el manteniment de la igualtat d'oportunitats i l'actitud digna en la victòria i en la derrota. Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, 2a Edició.

señorio m. Gravedad y decoro de las personas en la manera de comportarse, propias de señor. Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española, Vigésima segunda edición.

Si voleu veure un paio ben pagat, a Madrid, vestit de blanc i aixecant una copa, haureu d'anar a la missa del Papa. O acceptar d'una vegada per totes que les copes les aixeca qui se les guanya. 

dimarts, 16 d’agost de 2011

Descans d'estiu


Summer Relaxation - La Rose de Petit Prince - Agathe Legrand

Això de passar l'agost a la ciutat sense gairebé familiars ni amics ens desperta alguna mena de sentiment de reforma que comença a ser malaltís. No ho sé, serà que ens ataca la fal·lera de l'activitat estiuenca, que la sang ens bull i ens indueix a fer i fer i seguir fent, i quan ja hem encarat, gaudit i enllestit el lleure estiuenc ens tanquem a casa a fer reformes.

Fa un parell d'anys ens va donar per pintar el pis sencer, i ara, aprofitant aquesta mica de temps extra que ens dóna la jornada intensiva, ens ha donat per renovar alguns mobles i fer petits canvis on l'escàs pressupost es tradueix en molta dedicació i hores. Vendre mobles de segona mà, netejar, prendre mides, comprar-ne de nous, carretejar amunt i avall per cinc pisos sense ascensor, muntar fusta sueca, buscar quina ferreteria del barri sobreviu oberta, cercar la peça adequada per a donar-li un nou toc a una peça que ja té uns anys, tornar a netejar, tornar a prendre mides, muntar, clavar, cargolar, encolar, pintar, tornar a netejar, redistribuir articles, roba i demés entre els nous espais hàbils. I aprofitar per llençar coses velles que s'acumulaven sense ús.

I tot això sense deixar de llevar-se cada matí a les set i apagar focs laborals que et desborden perquè els teus companys estan de vacances i algú ha de mantenir el país en marxa, i defensant un somriure perquè a les tres sortiràs per la porta a gaudir de moltes hores de sol i temps per fer encara més coses. Qui ho ha dit, que l'estiu és per descansar?

dijous, 4 d’agost de 2011

La corda fluixa


Autor desconegut

Avança el trapezista fent tentines. Amb l'esguard a l'horitzó, el passat ja no compta. Però el present l'esparvera. Dubta de la xarxa sota els seus peus. Respira la basarda nerviosa del públic. Falseja un somriure. Alça els braços per seguir endavant. I guaita espantat l'abisme que l'espera.

dijous, 28 de juliol de 2011

I no obstant, un somriure


Smile - SpyKate per DeviantArt

S'entela el mirall i, per un moment, no veus reflectida la imatge del món que anomenen real. Et sents net, lliure, nou com l'alba, fresc com un infant. Somnies quimeres impossibles. Altres realitats, altres equilibris, altres societats. Però lentament el baf s'esvaeix junt amb l'esperança de trobar un món sensat a l'altre costat. La teva imatge és la mateixa, la del món també. Sonats reivindicant les seves follies a sang, pretesos il·lustres robant al poble una vegada més i una continua sensació d'indecisió en les tasques de govern. Tu t'estrenys el cinyell una mica més i ells se l'aflueixen a l'empar de la llei de conservació dels forats de cinturó. No hi ha encís que valgui.

I no obstant, el sol segueix sortint per l'est. No us sembla meravellós?

dilluns, 25 de juliol de 2011

El llarg camí de retorn


El vell de Holbrook - Ariana Casanovas

Dilluns. Set del matí. Sona el despertador. Ja fa estona que m'he llevat. Tinc gana, però no tinc son. Ahir, a l'hora de sopar tenia son, però no gana. No sé si porto ritme de dia o de nit. Em sento un tant estrany. Al meu cos li costa arrencar. A la moto, també. M'espera un correu ple a vessar. Un munt de paperassa. Bombardeig de notícies.

Ja som a casa. Hem volat moltes hores. La nit ha estat curta. El món torna a girar al ritme de sempre. Però encara sóc lluny. Enmig un llarg camí de retorn.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Postal hawaiana


Rolfwinia per Chicks And Surfboards

Estem a les acaballes del nostre viatge i aquesta vegada no ens volíem perdre l'oportunitat de visitar les illes de l'arc de Sant Martí: Hawaii. A Big Island vam rondar l'illa sencera per banyar-nos sota la llum de la lluna en piscines naturals d'aigües termals que veuen de l'escalfor del volcà. I vam dormir al volcà mateix després de passar-nos hores contemplant la caldera rogenca contra el cel nocturn. I ara, després de fer un vol curt en avioneta, som a Maui. El cert és que una vegada visitada l'illa, no hi ha molt a fer. Però tan és, ens hi podríem passar una bona temporada sense malbaratar-ne un sol minut.

Una illa amb un volcà enmig, nascut a la riba del mar que, com a muntanya imponent, atrau tots els núvols i, fent honor a la pluja, una vegetació tropical densa i espessa. Ciutats petites i acollidores, amb el seu front street ben cuidat, terrasses amb vistes al mar, botigues i restaurants per a deixar-s'hi el sou. I a tot just una passejada, platges de somni, proveïdes de serveis, taules i dutxes, amb una zona de gespa i tot just una franja de sorra fina a escassos metres de la barrera de corall on neda habitualment tot un ventall de fauna marina.

Sí, realment no hi ha molt a fer, llevat de sucar-se entre les tortugues, buscar peixos tropicals tot fent snorkel i esperar tenir sort per veure algun dofí. O potser passar hores sense ni adonar-se'n simplement buscant ones per cavalcar després d'haver pres lliçons de surf. I al vespre, quan cau el sol que comença a amenaçar la integritat de la teva pell, seure a veure un espectacle de danses hula mentre sopes tranquil·lament esperant la lluna. Quan ets a la piscina prenent el sol, amb les ulleres de sol posades i una beguda freda i el portàtil a la tauleta, només pots pensar que la vida del turista és realment dura. I potser fins i tot escriure una postal des de Hawaii.

Podeu trobar les imatges aquí

dilluns, 11 de juliol de 2011

El vol de l'àliga


The eagle dancer - Hopi indian of the water clan – Jan Gessler

Ens deixem menar pel vent, i les corrents càlides ens porten des de Colorado fins a New Mexico seguint el Rio Grande. Avancem cap al sud, on la presència del llegat hispànic es fa més present. A Taos, Santa Fe i Albuquerque l'espanyol té una forta presència. El bluegrass ha quedat enrere i les tardes a la plaça es passen escoltant rancheras. El llegat indi també és ben present, i el mestissatge cultural crea una curiosa mescla de formes i colors.

L'entorn s'ha transformat i al nostre voltant l'Amèrica arrelada de Colorado s'ha transformat enmig la flaire del xili, verd o vermell, que ens assalta arreu. Ens deixem portar entre les ribes del Grande i el Pecos, sense presses, talment com el vol de l'àliga que ens acompanya. Diuen que és època de cria, que les veurem arreu, i el cert és que el seu vol recorda el nostre recorregut. Sense destí aparent rondem per les terres de Gerónimo i Billy el Nen, pel Camino Real, per la Route 66, allà on la història parla d'apatxes, navahos, colonitzadors espanyols, soldats confederats, mines de potassa i petroli, simplement obrint les ales i balandrejant amb el vent.

Però l'àliga comença a tenir un destí i el futur ens reclama. En quatre dies anirem cap a Phoenix per iniciar la darrera etapa del nostre viatge: Hawaii. És hora que l'àliga comenci la seva migració cap a l'oest.

Podeu trobar les imatges aquí

dilluns, 4 de juliol de 2011

El dia de la independència


Signatura de la declaració d'independència – John Trumbrull

Decidits a emprar el nostre temps en recórrer el sud-oest americà el més completament possible hem seguit fent marrada en el nostre camí cap a Phoenix. Els boscos de Sedona han estat el següent pas en la recerca d'ombra dins l'exigent estiu d'Arizona. Ens hem fet un fart de caminar recorrent milles i més milles de senderes solelloses on el barret és element imprescindible. Descansar per dinar sota una bona ombra amb el corriol del riu als peus fa que el banyador en sigui un altre.

Hem tornat a Prescott per seure a les grades del rodeo més antic del món i contemplar les habilitats del genets en velocitat, prestesa i precisió, amb el llaç o a cavall, així com importants dosis de coratge i fins i tot temeritat per muntar cavalls i toros salvatges. Després hem seguit recorrent Arizona i Colorado i hem visitat paratges naturals increïbles i alhora mig oblidats per pertànyer al llegat indi. El Canyon de Chelly és d'una bellesa encisadora. Mesa Verde , majestuós i impactant, ens ha ajudat a descobrir el passat ancestrals d'aquests pobles, i hem hagut de tornar a Monument Valley simplement perquè ens fascina. Poca gent, tranquil, poca promoció...

Hi ha moltes coses dels Estats Units que no m'agraden gens, però també n'hi ha moltes que envejo sincerament. Aquí tot és a l'engròs, desbordant, optimista i casolà. Poden ser virtuts o defectes segons l'òptica. S'estimen el seu llegat fins a nivells increïbles, i si només tenen una merda punxada en un pal, l'anuncien als quatre vents. Visiti la magnífica merda punxada en un pal, única en el món! Li munten un museu on la comparen amb d'altres merdes mundials i fan estudis científics per determinar-ne l'aroma, color i sabor que la fan única. I alhora ignoren allò que no els pertany.

4 de juliol. Independence day. Festiu nacional. Banderes arreu, focs d'artifici, festes per tot el territori i l'himne americà sonant a tort i a dret. Potser un gra massa? Però recordo aleshores un text escrit fa molts anys:

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Imagino menys estrelles, menys barres, uns colors diferents... i no me'n puc estar d'unir-me a ells: God bless America!

Podeu trobar les imatges aquí

diumenge, 26 de juny de 2011

L'ombra de l'arbre de Josuè


Panoràmica a Joshua Tree – Joan Sunyer

Una carretera i milles per recórrer. El temps és al nostre costat. De vacances. I talment com en un anunci, només hem de baixar la finestra i deixar que el palmell de la mà acaroni el vent. No tenim reserves ni cap mena de pressa. Hem sortit de Los Angeles i el nostre únic compromís a hores d'ara és tornar el cotxe a Phoenix d'aquí a vint dies quan s'hi pot arribar perfectament en una llarga tirada de sis o set hores. Calma, doncs.

Fa calor, molta calor. El Mojave és un desert inhòspit, de paisatges quasi lunars que recorden la importància d'un bé tan preuat com l'aigua. Llevat de les càmeres, és l'únic que portem a la motxilla. Espetega un sol de mil dimonis, i el paisatge desolat desperta el record del pas lent d'una mula. Potser per això l'emulem, perseguint una ombra inexistent. Però és només una excursió. Tornem al cotxe i l'aire condicionat representa un petit luxe. Ens endinsem al Joshua Tree National Park, on tot és roca erma i aquesta mena d'híbrid entre un cactus i un arbre que dona nom al parc. Els mormons van veure en aquest arbre la imatge de Josuè alçant els braços al cel. Estic segur que reclamava una mica d'ombra.

Descansem ara a Prescott, ciutat que ha estat per a nosaltres gairebé com la troballa d'un oasi. Ens hem passat la tarda asseguts a l'herba del parc central tot escoltant Bluegrass en directe. No sé com li va anar a en Josuè, però nosaltres hem trobat la nostra ombra.

Podeu trobar les imatges aquí

dilluns, 20 de juny de 2011

Directe, personal i irreverent


Day Dreams – Nava Lubelski

Treballo, cotitzo i pago impostos de fa més de quinze anys. No he estat mai a l’atur ni he cobrat un duro de cap tipus de prestació. He fet feines que no m’agradaven ni hi tenia cap futur mentre no en trobava alguna altra de més interessant. Estic feliçment casat de fa anys amb la meva xicota de tota la vida. Tinc la hipoteca pagada perquè en el seu moment no ens van convèncer els cants de sirena bancaris per generar benestar a base de deute i vam ser prudents. Ara tenim un sou degudament retallat. No porto rastes, no tinc gos ni porto tatuatges. Treballo a l’administració pública. Estudio a temps parcial perquè m’interessa formar-me contínuament tant a nivell personal com professional. He votat a totes i cadascuna de les eleccions en les que he tingut dret a fer-ho, i en canvi, no he anat a totes i cadascuna de les manifestacions a les que he cregut que havia d’anar, cosa que lamento. Tant votant com manifestant-me he tingut sovint la sensació d’inutilitat absoluta. Per motius d’agenda, que és una frase que sempre queda molt professional, no he estat físicament al costat del moviment dels indignats. Acampar enmig la ciutat tampoc em motiva especialment, tot s’ha de dir.

Però n’estic fins els collons. Així, amb les vocals ben arrodonides i plenes i amb les consonants ben esmolades i punxegudes. N’estic fins els pebrots (que per cert, és l’únic aliment que no puc sofrir en cap de les seves múltiples variacions) de la tergiversació dels fets oficial amb la connivència dels mitjans de comunicació en aquesta democràcia de paper mullat. Ja n’hi ha prou d’enaltir errors, vull solucions d’aquells que cobren per trobar-les. Que escoltin, que les peticions són ben concretes i tenen fonament. I si no en són capaços, el carrer és ple d’aturats. Hi ha molta gent capacitada que no té padrins i mereix oportunitats que d’altres malbaraten. Que recordin Islàndia. Recordem-la tots. I penso que, ara per ara, només hi ha dues posicions possibles: indignat o indigne. Sovint m’he alineat en la segona.

I amb tot plegat, me’n vaig de vacances. I tinc intenció de desconnectar de tot. De vegades penso en emigrar del país, del planeta, de la raça humana. I merda pel que es quedi. Amén. Però només de tant en tant. I no vegis com em fot deixar un apunt així just abans de marxar. No puc evitar-ho.

En les properes setmanes rondaré ben poc per la xarxa i només posaré l’etiqueta "viatges". Paraula. Ens veiem a la tornada.

dimecres, 15 de juny de 2011

Xip de viatge


The Wave – Ariana Casanovas
Fotografia guanyadora del X Concurs fotogràfic La foto de les teves vacances organitzat pel SITC.

Diuen que fa dies que se m'intueix. Que escric de vents forans i mars aliens, de somnis mediterranis i primaveres de colors als peus. Que salto traçant camins de present, i assalto un futur que s’endevina immediat. Sí, me’n vaig aviat.

Una setmana més i estaré enfonyat dins un bolígraf amb ales. Tanco els ulls i ja travesso l’Atlàntic Nord en direcció al Pacífic per colrar la meva pell al sol de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic i Colorado. I fidel al meu Stetson calat, xiulo les gestes d’en Clint Eastwood només il·luminat per sa foganya mentre acampem en territori indi. I per acabar m’engalano amb una camisa digna d’en Magnum i passejo el meu esperit Aloha per les illes Hawaii mentre us escric uns cops de ploma viatgers, exhaust però feliç.

Però un home tot sol no sempre se basta, i per això m’acomboio amb uns rínxols rere una càmera. M’han dit que el seus ulls de caramel no només copsen bones imatges, sinó que ens pagaran un viatge a Buenos Aires. Sí, me’n vaig aviat i quan torni me n’espera més. Potser per això salto d'alegria. Sorteig i concurs. Passat i present. Present i futur. Ja no sé on visc. I al cel se penja una estrella i se fa de nit.


divendres, 10 de juny de 2011

Petjades a la sorra


Deadwood on Cannon Beach – Steven Dempsey

Avanço descalç sobre la sorra molla que s'asseca al meu pas. Observo les petjades, i veig com l'escalfor tot just deixa petja i, de seguida, la humitat torna a ocupar el seu espai fent desaparèixer per sempre aquella passa que ja ni tan sols jo mateix estic gaire segur d'haver donat mai. Davant meu, l'arena es mostra verge de petjades, però sé que l'han calcigat altres peus abans que no pas els meus. No sé cap a on. Segueixo avançant per un camí inexistent, sense futur definit ni passat recordat, però endavant perquè els peus hi apunten.

Trepitjo distret sabent que la sorra no em recordarà. En realitat, tant se me'n dona. Jo m'enduré uns granets enganxats a la sola, entre els dits, i els escamparé enllà. Se'ls endurà el vent. Els oblidaré. Però sabran que hi vaig ser. Sabré que hi vaig ser. Deixant petjades que s'esborren a la sorra.

dilluns, 6 de juny de 2011

Talment com abans


Teodosi Vs Strauss-Khan

Segle V. La caiguda de l’imperi Romà posa en dubte totes les estructures socials conegudes. Les institucions imperials s’esbocinen en milers de fragments davant la pèrdua de cohesió del poder. La pèrdua de referents d’autoritat genera desencís, i s’entra en un llarg període de reforma, de crisi del model que no s’acabarà ben bé fins quasi deu segles més tard.

Segle XXI. La caiguda de l’imperi econòmic posa en dubte totes les estructures socials conegudes. Les institucions locals es mostren incapaces de gestionar un model global davant la manca de cohesió del poder. La pèrdua de referents d’autoritat genera desencís, i s’entra en un llarg període de reforma, de crisi del model que no s’acabarà fins no sabem quan.

dimecres, 1 de juny de 2011

Juicy Salif



Calfred metàl·lic,
suc d’idees finades,
i una ment seca.


El Juicy Salif és l’original espremedora de fruites que Philippe Stark va dissenyar el 1990, i que s’ha convertit en tota una icona del disseny industrial. La seva imatge inspira aquest haiku, amb el que contribueixo a la proposta de Relats Conjunts.

dilluns, 23 de maig de 2011

Déjà-vu


Erupció del Grímsvötn – Jon Gustafsson – Reuters

Segons el Termcat es tracta d’una paramnèsia que consisteix a percebre que allò que s’és vist per primera vegada ja havia estat vist anteriorment. El rellevant del cas és la nota afegida que diu que aquest fenomen pot aparèixer en persones sanes o bé associat a un trastorn mental.

El Grímsvötn, volcà islandès de nom impronunciable, escampa les seves cendres pel cel europeu, les companyies d’avió diuen que no passa res, però mentrestant fan cara d’estrènyer el culet. I en un altre derivat d’aquesta part inferoposterior del tronc, els culers s’ho miren esperant no haver d’alterar els plans en el seu desplaçament europeu. I tot plegat, em recorda alguna cosa indefinida.

Em va passar quelcom semblant amb les onades gegantines, els desatres nuclears o els terratrèmols recents. Massa sovint. Núvols i onades que s’escampen. Perill mortal. Vides humanes. Però no, no passa res, són fenòmens aïllats i no hi ha canvi climàtic. Fenòmens que no són repeticions, pura casualitat, que passen a llocs remots amb noms que s’obliden fàcilment. I no obstant, se’m repeteixen un i altre cop al cervell com imatges televisades. I em pregunto quina mena de trastorn és el meu.

dilluns, 16 de maig de 2011

Somnis de viatger mediterrani


Ponts de Canyet - Jordi Gallego - de la sèrie Costa Brava

Escolto el vent que suaument udola cants d’altres terres i, amb el seus versos, infla les veles que descansen adormides als meus peus. Ja fa temps que hi són, sí, però no em feien nosa. I ara, despertes i enjogassades, em fan pessigolles als turmells.

Tanco els ulls i ensumo l’aire que em porta l’aroma d’un altre oceà. La humitat freda em fa créixer les ganyes rere les orelles, i tinc ganes de llançar-me a nedar per les corrents del pacífic. Però amb els ulls tancats he elevat el mentó al cel, i el sol m’escalfa el rostre. Ara ja no veig l’aigua, les ganyes desapareixen, i el mar no és sinó mirall del cel. Els ossos perden pes, i em creixen plomes sota els braços. L’aire calent m’impulsa amunt. Bato les ales i m’enlairo cap a l’oest, sempre cap a l’oest, en un llarg viatge migratori.

Aviat seré de nou a les costes d’un món que mai va ser nou sinó als ulls de l’home. Als meus ulls. I quan hi sigui, quan nedi i voli per paratges aliens, aleshores recordaré els meus peus i les arrels que hi neixen. I el vent em cantarà l’udol de la mediterrània.

diumenge, 8 de maig de 2011

Setanta-set dies de sequera


Fotografia d'Ariana Casanovas

Desobeint el metge per un magre marge,
ignorant els vuit dies de repòs que semblaven l'infinit,
m'he cordat les bambes i he sortit a rodar.

Quatre quilòmetres suaus sota una xafogosa calorada
i, exercint de cargol, lent però bavejant de felicitat,
he tornat al running.

dimarts, 3 de maig de 2011

Reivindicant la polla



Som com som, i per això hem trigat pocs més de cent trenta anys en adonar-nos-en, però vaja, resulta que en aquest país, que és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no s’està prou segur d’haver-lo vist, es parla en català des de fa alguns anys més dels que té qualsevol diari.

Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorta i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorta i becarics.

Reprodueixo l’embarbussament tal com el va pronunciar Dalí. Així va restar fins que en Monzó el va recuperar per la fira de Frankfurt. La seva única concessió va ser passar dels polls camatorta, als polls camatorts. La resta, fil per randa. La Vanguardia publica avui en català, i en fa ressò amb un anunci que recupera l’embarbussament amb certs matisos.

Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la gallina no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i ballarica,
els sis polls no haguessin estat xics, pics, camatorts i ballarics.

La polla ja no és becuda i així, sense un bec molest i punyent, resta dolça i inofensiva i pot mostrar la seva felicitat convertida en alegre balladora. Però per si no n’hi ha prou amb això, a més ens quedem sense polla. Això sí, per esdevenir gallina. Tot un símbol. Només falta la gallineta ballant els Suspiros de España per convertir les quatre barres en cuatro rayitos de sol.

Però no em feu gaire cas, que tot plegat és només el meu embarbussament mental d’avui (és que em calia una excusa per repetir el mot embarbussament i que ningú es vegi temptat al *trabalenguas), tal vegada perquè tinc el cap a una altra banda ofegat en somnis de llet merengada en una terrassa de Wembley.

dilluns, 2 de maig de 2011

Justícia medieval

Fotografia de Jim Young - Reuters

Detenció i procés en un tribunal per crims contra la humanitat. Això és el que jo entenc per justícia. Però ara els ministres d’Europa clamen que un tret al front també ho és, malgrat que els seus països rebutgen la pena de mort. Celebracions de mort multitudinàries en el suposadament món desenvolupat. Fotocòpia d’aquelles que vam veure després de l’11-S però amb els colors de l’equip rival.

Em pregunto en quin segle visc, i si no hauríem d’aspirar a ser una mica més civilitzats cada dia en comptes d’inspirar-nos en la justícia medieval.

dimarts, 26 d’abril de 2011

Adéu fantasmes


Lost - Alecu Grigore

He tornat a escriure un text simbòlic, carregat de lírica i imatges estranyes que, tal vegada, només tenen significat dins el meu cervell confús. L’exorcisme del suor no em serveix, ara per ara, i per més que albiro la llum al final del túnel, encara no he passat pel peatge. Vaig estalviant, però.

Barrino el sentit de tot plegat. D’unes lletres capficades o de la seva absència en aquest espai d’assaig. He cridat les meves pors i no han sabut què respondre, amagades al seu torn entre les seves pròpies ombres. Esquitxo lletres per sepultar-les, per fer-les brollar per l’albelló de cap a la claveguera. Tomba de paraules alienes, com l’estàtua marmòria d’aquell rei que ja ningú recorda qui va ser. Fora pors. Enrere queden, atrapades entre les lletres que vaig deixant enllà, ben enllà.

I ja no són meves.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Primavera al jardí del bé i del mal



Spring, Fashionably Late - Mark Geistweite

Em cou el llagrimer de pluja continguda sota el plomall dels arbres creixents. L’esclat de colors minva amb la mirada molla i els aromes desfermats es mostren morts dins el meu canó obturat. La inestabilitat del temps es tradueix en maresma sota els meus peus, àvids d’avançar de nou a corre-cuita. La pasta de paper m’envolta, la feinada és ingent, i mil tasques s’apilen al desbordat tinter dels somnis. Última parada a l’andana abans d’entrar en aquesta processó enmig de Sant Jordi. Punxes de rosa penitents en el camí del sol. Compte amb el llop disfressat d’ovella. Estaria encantant d’esgarriar-nos les poncelles.

dijous, 14 d’abril de 2011

Etiquetes

La catosfera no m’espera i segueix el seu dia a dia, dia a dia, dia a dia.
No hi ha conreu mental quan la collita és imposada i els bous corren rere l’arada.
No hi ha curses quan la tíbia flaqueja amb l’estrés d’una fractura.
Les divagacions es perden, i les plomes no ragen quan t’ocupa el cap el signe del temps.
L’escena roman amagada rere un teló que, de moment, no s’obrirà per a mi.
L’espurna està apagada, no hi ha temps per l’haikú, i encara menys pel cal·ligrama.
Les imatges corren fugisseres i no tinc esma per atrapar-les.
El gest llengoter s’ha encongit dins una caixa, resseca de teclejar i cremar-se les parpelles.
Les lletres dansen als meus ulls, devoro pàgines àgils, devoro pàgines espesses, m’ennuego de pàgines. Escric pàgines àgils, escric pàgines espesses, m'ennuego de pàgines.
El meu microcosmos esdevé nanocosmos contret i abocat a una sola tasca creativa.
Els meus microcontes s'ofeguen en la seva pròpia brevetat.
Les dents serrades. La feina a fer no admet ni tan sols mossegades.
El planeta sota els peus no és verd ni gris ni marró, però potser és vidre, o porcellana.
La política no em porta enlloc, però m’esgota a cada passa.
La sang blaugrana em bull en un horitzó de muntanyes blanques.
Els viatges són ara records del passat i somnis del futur.
I només tinc temps per dir quatre ximpleries.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Màscares

The Masks of Venice - Deyan Uzunov


La màscara d'avui m'estreny més que de costum. Afluixo les cintes, i començo a perdre les etiquetes que m'han anat col·locant. Tan és, no les sento meves. Fa temps que vaig decidir emprovar-me'n una altra. Em fascina. I d'alguna manera, també crec que se m'assembla. Qui sap, potser puc acostumar-me a ella i al final, fins i tot prescindir-ne de tant en tant sense que ningú se n'adoni.

Però m'han dit que m'escau, i això em fa por. No vull la màscara que m'han atorgat, vull escollir-la amb cura perquè fa massa temps que en porto algunes que no acaben d'encaixar i m'enceten l'ànima. No vull seguir jugant a aquest joc de farses, però no en conec cap altre. Les temples em cremen, i necessito arrencar les restes de la màscara d'ahir. La d'avui encara aguanta, però no gaire.

Vagarejo sense destí, m'aturo de nou davant l'aparador, i abans que me n'adoni la torno a tenir a les mans. Me l'emprovo. No, no cal que l'emboliqui, senyoreta. Me l'emporto posada.

dimarts, 29 de març de 2011

divendres, 25 de març de 2011

Un altre apunt

Still too cold - Johann Schweigl
–Joan.
–Digues.
–Això que vas publicar l'últim dia...
–Què?
–Doncs, que no m'ha acabat d'agradar.
–Vaja.
–És que darrerament t'ha donat per insistir amb la lírica. Que si muses, que si deesses i tot de coses per l'estil.
–I no t'agrada.
–Bé, sí. O no. D'això... no ben bé. Vull dir que els primers em van agradar molt, però se t'està escapant de les mans, no trobes?
–Mmmm, no. No trobo.
–Vull dir que... no ho sé, aquest últim tampoc no l'he acabat d'entendre massa.
–...
–Em sembla que passes massa hores sol a casa. Necessites socialitzar una mica.
–Vaja, ja saps que estic d'arrest domiciliari, com si diguéssim.
–Sí, serà això. Massa hores davant l'ordinador sense altre cosa a fer que escriure. Ep, i és nota, eh? Que se't comença a escapar la pinça.
–Però no dius que no l'has acabat d'entendre?
–Va, calla i escriu un altre apunt.

dimarts, 22 de març de 2011

Cant II, Oblit

That place in time - Aurel Manea

La deessa plorava a la seva cambra, i les llàgrimes plovien sobre els carrers d'una ciutat mediterrània. Allà em colpiren la cara i m'obligaren a aixecar els ulls al cel. De dalt estant, entre els núvols grisencs amenaçadors, aquell plor transportava la seva música als ulls disposats a cercar-la. El meus ho eren, sempre necessitats d'una resposta divina que anunciés la primavera.

–Hi ha un camí d'estels sota els teus peus, incapaços de traçar un sender que no saps veure. Amb el cap cot, no veuràs les guspires argentades que el camí no pot reflectir, però són allà esperant que aprenguis a caminar obrint-te via. Quan la llum se't mostri esquiva, aixeca el cap i cerca la seva guia. Només cal que cerquis l'espurna en la nit.

Estenc els braços i deixo que el ruixat em xopi. Miro enlaire i obro els ulls, però un degotim de pluja s'esclafa a la meva nineta. Es trenca l'encant. Maleeixo el cel i torno a mirar a terra mentre un calfred em recorre l'espinada i esternudo. No hi ha més camins que els que ja trepitjo, no hi ha cuques de llum, ni llumeneres argentades. Tot és mentida i no obstant el cor vol creure. M'aixeco la caputxa i entaforo les mans a les butxaques mentre emprenc el camí cap a casa. Capficat, capcot. Tornaré a escriure, sí. És tot el que sé fer-ne dels somnis de deesses. Escriure'ls o oblidar-los.

dimarts, 15 de març de 2011

Gris plom

La Ola Silenciosa - Alfredo Sabat

Està plovent amb ganes, i el xàfec ve acompanyat d'un cel gris plom. El so de la pluja cavalca a batzegades, i el tro reclama mandrós el seu regnat. Corren dies convulsos, temps canviants. El món, tal com el coneixem, amenaça en desaparèixer sota el tro d'un míssil, en un núvol d'urani enriquit, escombrat pel tsunami de l'economia provocat pel terratrèmol del sistema. Trontollen els governs que ens imposen, trontolla la terra que maltractem.

Tot sembla anar-se'n en orris. I aquí estem, contemplant-ho esparverats des de la finestra. Amb la cara tapada, protestant, xisclant, morint... mentre mirem simplement de viure.

dimecres, 9 de març de 2011

Cops de píxel


Res de vermell, ni tan sols disfressat. Tot plegat no és més que una farsa. Tot el matí intentant actualitzar el coi de bloc i el maleit Pix dels pebrots intentant prendre el control. On vas a parar. Un farsant, això és el que és aquest quadradot disfressat de vermell. I no hi té res a fer, que això és illa ubuntaire i deixo els virus i altres patologies per aquells de les finestres.

Res, ahir havien d'aparèixer uns de grans vestits de vermell, es van disfressar de groc i van fer el ridícul més espantós. I diuen que se'ns assemblen. Quin tip de riure. Però clar, tot del revés i abans hauríem palmat, no pas ara, amb una esquena fotuda però l'orgull intacte.

Vinc d'una ressonància magnètica que m'ha segrestat mig matí. Ha estat avorrida com una nit sense estels, com un equip d'aspirants, com un bloc sense ànima humana. Màquines sense ànima, gent sense ànima, cap aquí anem? Drets individuals trepitjant-ne de col·lectius i molta gresca mediàtica per a no res. 

Sempre ens quedarà la ploma, el verb, el discurs, l'ànima. I merda per qui ho negui.

dijous, 3 de març de 2011

La línia blava

Thin Blue Line - Fotografia de l'atmosfera de la Terra - NASA

Pintura. L'he tornada a veure allà palplantada, alterosa, perdent-se enllà. Delint-se per ser petjada per més de quinze mil ànimes. No pas jo, albirant per la finestra amb un esguard de creixent tempesta reclosa.

Plou. Però és massa d'hora per tal que comenci a desdibuixar-se a poc a poc. Durant setmanes marcarà un camí que no he de seguir. Potser seran mesos. Seguiré més aviat el seu esvaniment, lent, progressiu, esperant tal vegada calcigar la seva hereva l'any vinent.

Blau. Diuen que és un color trist, melangiós. Però em recorda el cel clar de no pas avui. La línia cerúlia m'encara al sol radiant que avui s'amaga. Tan és, tornarà a brillar. I podré trepitjar-la amb ganes. Desig desfermat pel llamp que no arriba.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Cuines d'ahir, cuines d'enllà


El rebost de les antípodes - Ariana Casanovas

Ociós com estic aquests dies, he procurat distreure les meves necessitats d'esforç físic convertint la cuina en un refugi i, per a plaer i gaudi de la meva senyora, m'he dedicat a preparar tot tipus de menges amb dos ingredients que m'acostumen a mancar: calma i temps. El cert és que, com a bon menjador, també m'agrada força cuinar però sovint, ubicades les meves prioritats en altres camps, no tinc el temps necessari per a dedicar-hi gaires esforços. La cuina però, no es limita només a la preparació alimentària sinó que, amb un cuiner malalt de lletres com un servidor, la investigació d'orígens es converteix en un complement indispensable. M'agrada saber d'on surt allò que preparo i quin recorregut històric ha acabat per portar aquell plat fins a la meva taula.

Aquest cap de setmana l'Ariana s'ha sumat a l'equip i amb quatre mans i molta complicitat hem format un tàndem de cuina molt productiu. I ahir ens va donar per preparar com a extres, per a tenir-los de més a més, un escabetx de peix i unes galetes Anzac.

L'escabetx és un plat típic de la cuina catalana, d'origen romà. Àrabs i perses van idear-lo, i a través de la mediterrània va arribar a les nostres costes durant l'edat mitjana. De fet, ja en parla el Llibre de Sent Soví, del 1324, un dels primers receptaris de cuina editat en llengua romanç.
I si l'escabetx és un exemple de la cuina catalana d'ahir les galetes Anzac són el paradigma de la cuina de les antípodes. Anzac (Australian and New Zealand Army Corps) són les sigles del cos de l'exèrcit del continent austral que va participar a la primera guerra mundial. Sembla que els soldats anglesos i francesos que acompanyaven aquestes tropes al front de Gal·lípoli van quedar sorpresos amb aquelles galetes que les famílies australianes enviaven als seus homes i així es van popularitzar.
L'escabetx el trobareu arreu així que m'estalviaré receptes. Les galetes Anzac són més rares:

Flocs de civada, coco rallat, farina, sucre extra fi i mantega a quantitats iguals. Per a 100 grams de cada us sortiran unes 25-30 galetes. Amb aquestes quantitats, una cullerada de mel i una culleradeta de bicarbonat. Els nostres llunyans veïns utilitzen xarop d'auró, però la mel farà l'efecte. Escalfem el forn a 180º. Barregem la civada, el coco, la farina i el sucre en un bol. Fonem la mantega (al microones o en un cassó), hi afegim la mel, el bicarbonat i un rajolí escàs d'aigua bullint i ho barregem tot bé. Fem un sot a la mescla dels ingredients secs i hi aboquem els líquids. Barregem amb cura fins a obtenir una pasta homogènia i amb ella preparem les galetes premsant-les entre les mans. La consistència aquí sembla més aviat escassa, així que és bona idea fer una mena de boletes i prémer-les amb força, amb el cul d'un got per exemple, per donar-los forma de galeta. Les fornegem per tandes deixant espai entre elles per tal que creixin. En 8-10 minuts de forn les tindrem daurades. Tot el procés no us ocuparà més de tres quarts d'hora.

La tradició oral familiar ens porta la cuina d'ahir, la recerca aporta la cuina de més de quinze mil quilòmetres enllà. Us convidaria a passar per casa i fer-ne un tast, però molt em temo que fareu tard.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Crosses


Una falca o crossa lingüística és aquell mot que, sense aportar cap mena d'informació, s'utilitza com a recolzament per a guanyar temps i molt sovint simplement com a vici d'elocució. Un apunt crossa seria aquell que, sense aportar cap mena d'informació ni valor, es penja d'un bloc qualsevol per a mantenir entretinguts als seus seguidors, possiblement perquè l'ànim del blocaire de torn no està per a gaires festes.

Menys de quinze dies per la marató de Barcelona. Algú creu que és possible córrer una marató amb crosses?