dissabte, 15 de gener de 2011

De rebot



Això del rebot ve del bàsquet. El tirador llança a cistella sense encert, i ja veieu els deu paios sobre la pista afanyant-se a agafar la pilota. O en aquest cas, el rebot. Però no em referia pas a aquesta accepció quan he posat el títol a l'apunt. És que porto uns dies de bòlid, i ara m'ha donat per preguntar-me què ho fa que totes les expressions d'atabalament que se m'acudeixen provinguin del món de l'esport. Acabo de mirar què diantres és un corcoll i resulta ser el piu d'una baldufa, així que anar de corcoll que és una expressió, diguem-ne, més clàssica no aniria pas per aquí.

El vocabulari popular s'ha anat nodrint d'expressions pròpies de temes d'interès i això explica l'origen d'expressions marineres o industrials tan habituals en els diccionaris catalans. Però darrerament l'esport sembla ser l'únic àmbit capaç de generar vocabulari, si exceptuem la terminologia tecnològica que és un tema completament diferent. Mireu, m'he passat mitja vida fent esport, he provat tota mena de disciplines usuals i inusuals i sóc culer a rebentar, però segueixo sense considerar normal la dimensió mediàtica que l'esport ha adquirit en els darrers temps. Que una victòria blaugrana encapçali un Telenotícies ens hauria de fer rumiar sobre el model de societat que estem projectant. Que la notícia sigui un possible embolic entre un jugador blaugrana i una cantant em sembla ja ridícul. Sí, ja sé que aquest dies he estat incidint en la defensa de l'esforç com a camí per a assolir objectius, però mediatitzar una feina d'enriquiment personal a través dels èxits d'un col·lectiu em sembla anar un pèl massa enllà. Fins i tot quan aquest col·lectiu porta al darrere una gran quantitat d'afeccionats.

Em preocupa que el futur ens aboqui a un món de mones on l'única transcendència rellevant la representi el partit del diumenge o el debat acarnissat i buid que proposen alguns mitjans. No miro gaire la televisió, entre d'altres coses perquè el que hi veig no m'agrada. Gent explicant misèries, pretesos debats sense cap dialèctica ni argument, desgràcies i món rosa de l'esport. He llegit en alguna banda que quan Anglaterra va guanyar el campionat del món de futbol, l'any 66, la premsa anglesa no ho va considerar notícia de portada. Quines coses. I jo aquí, sense temps per a res i perseguint el rebot.

10 comentaris:

  1. espero que perseguint el rebot no et rebotis tu....
    La alta competitivitat en el mon del periodisme ha fet que cada cosa que passi es destaqui com un gran esdeveniment per vendre, per share per el que sigui.....fem-ho gros que tothom ens mirarà

    ResponElimina
  2. ja fa temps que estem instal·lats en aquest futur de dius no desitjes, la decadència fa temps ha començat,cal només escenificar les últimes escenes i de ser posible trobar un final minimanent digne.

    ResponElimina
  3. Potser necessitem una mica d'anestèsia, una mica de frivolitat per no enfonsar-nos, perquè el món és ple de misèries. Si t'hi fixes, a Amèrica del Sud l'esport és un tot pels habitants. Quan juga Argentina, per exemple, no existeix res més. Mira sinó el carallot del Messi que sempre diu que sí, que amb el Barça molt bé, però que vol guanyar alguna cosa amb Argentina, lloc on el critiquen i on no llueix el seu joc. Suposo que allà és un déu, igual que el drogoaddicte tap de bassa que es creu el rei del món. Per alguna cosa serà. Potser perquè allà l'esport és l'única cosa bona que tenen? No ho sé. Però ens hem de preocupar nosaltres de que aquí comenci a ser així? Em sembla que estem important el tancar els ulls i només fixar-nos en el que ens dóna alegries o no ens fa pensar massa.

    ResponElimina
  4. Ai, que d'acord que estic amb tu, company!

    ResponElimina
  5. Pels que no mirem massa la tv però volem estar al dia de tot... l'APM, la millor resposta per agafar tots els rebots.

    P.S. I que consti que la publicitat és totalment gratuïta.

    *Sànset*

    ResponElimina
  6. L'opi del poble en diuen, no?.

    Personalment m'agraden els esports (bàsquet sobretot!) i els segueixo quan puc. Ara bé, miro l'esdeveniment esportiu en qüestió i punt. Totes les tertúlies prèvies i posteriors, diaris, programes, etc etc les he anat deixant de banda.

    FA uns anys sí que ho seguia absolutament tot, però poc a poc, m'he anat desencantant d'aquest món que envolta l'esport i no en vull saber res (a més, entre els periodistes esportius hi ha molt il·luminat).

    ResponElimina
  7. GARBÍ, afortunadament la pilota ja està a l'aire. I espero encistellar per no haver d'estar pendent del rebot. Crec que això de l'esport té a veure amb la venda fàcil, no fos cas que ens donés per pensar.

    PUIGCARBÓ, no hi ha decadència sinó és a ulls de la següent generació. Però les coses canvien i cal adaptar-s'hi aviat. Estem en un impàs estúpid però suposo que necessari per a definir on anem. Alguns triguen a adonar-se'n una mica massa, és clar.

    XEXU, el que em preocupa és que l'anestèsia no ens adormi massa i ens impedeixi pensar. És com passar-se a les drogues per ignorar la realitat ...

    DOOMMASTER, doncs a cridar als quatre vents.

    SÀNSET, una mica d'autocrítica també està bé, és fàcil veure sempre la palla a l'ull dels altres. De debò és això? Els trien?

    PORQUET, a mi també m'agraden, però tot el foc d'artifici extra m'acaba cansant molt. Resultats i analisi molt bé, però la resta què?

    ResponElimina
  8. que bé que ho dius. i això és només una dimensió, n'hi ha d'altres, de paral.leles, continues?

    ResponElimina
  9. KIKA, podríem parlar-ne fins a l'avorriment, sí. Qui sap, potser un altre dia segueixo ampliant el tema.

    SÀNSET, no m'ho acabo de creure. La televisió s'ha convertit en plataforma de gamarussos a la recerca del seu minut de glòria. Em nego a creure que el ràtio d'estupidesa sigui aquest.

    ResponElimina