dimecres, 26 de gener de 2011

Normandia


Disparo. Amb seguretat, amb decisió. Sense por ni remordiments. I penso que avui no tornaré a fer-ho així. Deixo la càmera. Agafo el fusell i miro cap a la platja.

Les mans em tremolen. Les cames també.

Robert F. Sargent és l’autor de la fotografia de les tropes de la companyia E, 16è d’Infanteria, que fou la primera a desembarcar a la platja d’Omaha en l’anomenat Dia D. Era l'ajudant del fotògraf en cap de la Guàrdia Costera dels Estats Units. Desconec si va entrar en combat, segurament no, però m’he pres aquesta llicència per contribuir a la proposta de Relats Conjunts.

15 comentaris:

  1. Només els inconscients no tenen por.

    ResponElimina
  2. Per a tremolar-li tot, li ha eixit una foto nítida, no?
    Espere que lluitara tan bé com fotografiava.
    Bon relat!

    ResponElimina
  3. M'has ben enredat amb l'inici del relat! M'ha agradat!

    ResponElimina
  4. M'agrada! Una microficció que ben podia ser d'en Fontcoberta. Bona combinació realitat/ficció fotogràfica.

    ResponElimina
  5. Uf, m'ha esborronat el canvi. M'he imaginat la imatge, com deixa la càmera i agafa el fusell... tela. Molt ben vist. És el teu primer relat conjunt? Benvingut doncs! Bona estrena, i espero que t'hi aficionis!

    ResponElimina
  6. no hi ha per menys que posar-se a tremolar davant d'un espectacle tant dantesc

    ResponElimina
  7. Ara fa una mica més d'un any vaig anar a veure l'exposició de Robert Capa al MNAC. Les fotografies mogudes del dia D eren impressionants. I això que n'han sobreviscut unes poques...
    Del text: Bo i breu. Com un clic, directe al cervell.

    (i sí, tens activades les parauletes de comprovació...)

    ResponElimina
  8. És normal i fins i tot saludable que li tremolin les cames en un cas així.
    Breu però intens, m'ha agradat.

    ResponElimina
  9. Ben presa la llicència, que més val disparar d'aquesta manera...

    *Sànset*

    ResponElimina
  10. Felicitats, Joan! acabo d'aprendre que amb poques paraules també es pot dir molt! admiro la gent que ho sabeu fer...jo utilitzo sovint massa paraules, tot plegat, per no dir res.

    ResponElimina
  11. No m'estranya que tingués por. Independentment que entrés o no en combat, només el fet de trobar-se allà ja fa molta i molta por.

    ResponElimina
  12. PUIGCARBÓ, és que en les pel·lícules sembla que la guerra és quelcom gloriós i èpic, quan en realitat és bruta i carregada de por, misèria i mort.

    OLGUEN, benvingut. En realitat no tremola pas amb la càmera, comença a fer-ho quan agafa el fusell. A la platja d'Omaha hi va haver una autèntica carnisseria.

    PORQUET, hehehe. Aquesta era la intenció, sí. Jugar amb el verb disparar per crear un fals efecte. Disparar amb una càmera és mooooolt diferent.

    ARIANA, en Fontcuberta no versiona fets reals, sinó que se n'inventa de nous. Però tot i així, gràcies per la comparació. Sabia que la foto et cridaria.

    XEXU, sí, és la meva primera participació als relats conjunts. Descrius la escena tal com la he imaginat, deixant la càmera a poc a poc, agafant el fusell amb certa recança i el convenciment que tot és ben diferent amb ell a les mans.

    GARBÍ, tremolar és molt gràfic, però sembla fins i tot suau en una situació així!

    VENTAFOCS! Gràcies!!

    ResponElimina
  13. EULÀLIA, m'agrada la definició que en fas, com un clic, directe al cervell i un ja no sap si parlem de fotos o parlem de bales.

    McABEU, què menys que tremolar una mica abans de jugar-te la vida ...

    SÀNSET, sense cap mena de dubte. La càmera genera record, difusió, futur. El fusell només genera mort, oblit i passat.

    KIKA, gràcies cridades també per tu!

    ISABEl, això és perquè no em coneixes massa que sinó sabries perfectament que tendeixo a tenir més corda que una persiana ... hehehe. Però mira, de vegades cal dir les coses a raig. Ras i curt, com un tret.

    ALBERT, sí, no tinc clar que combatés, però d'aquella companyia se'n devien sortir ben poquets, sent la punta de llança de la primera platja.

    ResponElimina