dimecres, 5 de gener de 2011

Superació

L’esport sempre ha estat per a mi un aprenentatge per la vida. L’aprenentatge de l’esforç com a camí per assolir les teves recompenses personals, sovint invisibles, però sense cap mena de dubte les més gratificants. Tot costa, costa molt com diu el filòsof, però amb esforç no hi ha res impossible. Això que sembla tan obvi i hauria de ser una lliçó per tots plegats ho oblidem massa sovint. Però clar, aleshores sents la història de la Monique van der Vorst i al·lucines.

Ben aviat va començar destacar en l’esport i als tretze anys era una promesa de l’hoquei sobre herba femení. Una sèrie de lesions al turmell amenaçaven el seu futur, així que va decidir passar pel quiròfan per a evitar-les. I el que havia de ser una operació de tràmit va acabar en drama. Tenia catorze anys i la Monique quedava en cadira de rodes.

Es va afeccionar a la bicicleta adaptada per a pedalar amb les mans i gràcies a ella ben aviat va començar a competir. L’any 2000, amb setze anys per complir, debuta en la seva primera cursa. I la guanya. A partir d’aquí comença a acumular victòries a l’hora que va adaptant i perfeccionant la seva bicicleta. Amb ella guanya diversos campionats nacionals, d’Europa i del món, i es fixa com a objectiu els Paralímpics de Beijing del 2008. Un greu accident de cotxe amb lesions a la medul·la i una recuperació de sis mesos semblen allunyar-la de la seva fita. Però aconsegueix presentar-se al mundial de Bordeaux, on queda tercera i guanya la plaça pels Paralímpics. Recuperada i amb un munt d’èxits més als sac, la seva preparació pels Paralímpics es topa de nou amb la desgràcia. Quatre mesos abans de la fita pateix un nou accident amb un trencament parcial a l’espina dorsal. A Beijing es presenta amb collarí, però guanya dues medalles de plata en ruta i contrarellotge.

Després d’això les seves ganes de superació la porten a encarar nous reptes. Comença a interessar-se per la velocitat, on els èxits també la segueixen. Maratons, i tota mena de curses de gran resistència, nedant i pedalant, res li fa por. A l’octubre del 2009 guanya el campionat del món d’Ironman a Hawaii superant tots els atletes masculins. Sembla que res no pot aturar-la. Però al març del 2010 va patir un nou accident en topar amb un altre ciclista i acabar per terra. Va començar per patir espasmes a les cames després de dotze anys d’insensibilitat absoluta. Es va entregar a una rehabilitació llarguíssima i sense precedents. I ara, gairebé un any després, amb vint-i-sis anys i després de passar-se’n tretze en cadira de rodes, la Monique camina de nou en una mena de miracle de la ciència que els metges no són capaços d’explicar.

El seu repte actual és caminar una mica cada dia. Però se li ha ficat a la ceba començar a córrer, acabar una marató, una triatló olímpica, un Ironman ... Us hi jugaríeu res a que ho aconsegueix?

13 comentaris:

  1. Està clar que sí ho farà, Joan. El seu cas il.lustra la dita "voler és poder".

    Chapeau.

    ResponElimina
  2. buuuufff. quina història. Ja la veig als cinemes!
    Té tots els ingredients.

    ResponElimina
  3. Quan ho vaig veure per televisió em va encantar. Tot un exemple de superació.

    Ferran de Sedentaris.cat

    ResponElimina
  4. ... és molt fort, no ?. Et venen ganes de no tornar-te a queixar en la vida (quan vaig veure la noticia a la tele, vaig "flipar").
    Aquesta acaba, al menys, una marató, ja t'ho ben asseguro...

    ResponElimina
  5. Ho vaig llegir l'altre dia, és impressionant. Els esportistes són d'una altra fusta.

    ResponElimina
  6. No en tinc cap dubte que ho aconseguirà.

    ResponElimina
  7. Jo tampoc en tinc cap dubte...

    Quina lliçó, Joan, gràcies! Fa setmanes que no tinc tele i no n'hagués sabut res d'aquesta notícia segurament...
    Bons Reis!

    ResponElimina
  8. Jo planyo ja els pobres atletes que hagin de competir amb ella, jo d'ells passava de sortir, si ella està a prop. La història que expliques és per no dormir, com algú pot tenir tanta mala sort al llarg de tota la vida?? Però potser per això al final se li ha concedit un miracle. Només perquè les ha passat putes ja es mereix el millor, així que espero sincerament que aconsegueixi tot el que es proposi. I si un dia vol ser presidenta d'EUA, doncs nen, que l'Obama es comenci a calçar.

    ResponElimina
  9. Exemples com aquest serveixen per donar-nos esperances a tots.

    *Sànset*

    ResponElimina
  10. VIOLETA, la dita és vàlida per a tots, per això ens deixa retratats!

    EULÀLIA, tragèdia, èpica i final feliç. Els guionistes deuen estar fregant-se les mans.

    FERRAN, ostres, miro massa poc la tele, però no m'estranya que en parlin.

    TXABI, no en tinc cap dubte. No sé si podrà competir a l'elit, però que aviat ens deixarà en ridícul m'ha quedat claríssim.

    PUIGCARBÓ, ara me n'adono que jo no puc dir-me esportista per més quilòmetres que acumuli.

    LLUÏSA, coi i jo aquests dies parlant de treballar pels somnis. Ara em sento ridícul i tot.

    RITA, no et perds res. Jo en tinc una i és un objecte decoratiu voluminós i inútil.

    XEXU, el millor del cas és que ja no pots creure en la concessió del miracle. La paia se l'ha guanyat a pols. El miracle és ella!

    SÀNSET, i per a fer-nos veure que les nostres patètiques queixes són infundades. Qui s'atreveix a queixar-se després d'això?

    ResponElimina
  11. El seu cas va sortir per TV3 i em vaig quedar parat. Semblava que havia aconseguit un miracle, quelcom impossible. Un model a seguir.

    ResponElimina
  12. caram, quina història! sembla de pel·lícula!

    ResponElimina
  13. ALBERT, aquesta noia fa honor a allò de l'anunci. Res és impossible.

    KIKA, un bon guió en sortiria, sí.

    ResponElimina