diumenge, 27 de febrer de 2011

Cuines d'ahir, cuines d'enllà


El rebost de les antípodes - Ariana Casanovas

Ociós com estic aquests dies, he procurat distreure les meves necessitats d'esforç físic convertint la cuina en un refugi i, per a plaer i gaudi de la meva senyora, m'he dedicat a preparar tot tipus de menges amb dos ingredients que m'acostumen a mancar: calma i temps. El cert és que, com a bon menjador, també m'agrada força cuinar però sovint, ubicades les meves prioritats en altres camps, no tinc el temps necessari per a dedicar-hi gaires esforços. La cuina però, no es limita només a la preparació alimentària sinó que, amb un cuiner malalt de lletres com un servidor, la investigació d'orígens es converteix en un complement indispensable. M'agrada saber d'on surt allò que preparo i quin recorregut històric ha acabat per portar aquell plat fins a la meva taula.

Aquest cap de setmana l'Ariana s'ha sumat a l'equip i amb quatre mans i molta complicitat hem format un tàndem de cuina molt productiu. I ahir ens va donar per preparar com a extres, per a tenir-los de més a més, un escabetx de peix i unes galetes Anzac.

L'escabetx és un plat típic de la cuina catalana, d'origen romà. Àrabs i perses van idear-lo, i a través de la mediterrània va arribar a les nostres costes durant l'edat mitjana. De fet, ja en parla el Llibre de Sent Soví, del 1324, un dels primers receptaris de cuina editat en llengua romanç.
I si l'escabetx és un exemple de la cuina catalana d'ahir les galetes Anzac són el paradigma de la cuina de les antípodes. Anzac (Australian and New Zealand Army Corps) són les sigles del cos de l'exèrcit del continent austral que va participar a la primera guerra mundial. Sembla que els soldats anglesos i francesos que acompanyaven aquestes tropes al front de Gal·lípoli van quedar sorpresos amb aquelles galetes que les famílies australianes enviaven als seus homes i així es van popularitzar.
L'escabetx el trobareu arreu així que m'estalviaré receptes. Les galetes Anzac són més rares:

Flocs de civada, coco rallat, farina, sucre extra fi i mantega a quantitats iguals. Per a 100 grams de cada us sortiran unes 25-30 galetes. Amb aquestes quantitats, una cullerada de mel i una culleradeta de bicarbonat. Els nostres llunyans veïns utilitzen xarop d'auró, però la mel farà l'efecte. Escalfem el forn a 180º. Barregem la civada, el coco, la farina i el sucre en un bol. Fonem la mantega (al microones o en un cassó), hi afegim la mel, el bicarbonat i un rajolí escàs d'aigua bullint i ho barregem tot bé. Fem un sot a la mescla dels ingredients secs i hi aboquem els líquids. Barregem amb cura fins a obtenir una pasta homogènia i amb ella preparem les galetes premsant-les entre les mans. La consistència aquí sembla més aviat escassa, així que és bona idea fer una mena de boletes i prémer-les amb força, amb el cul d'un got per exemple, per donar-los forma de galeta. Les fornegem per tandes deixant espai entre elles per tal que creixin. En 8-10 minuts de forn les tindrem daurades. Tot el procés no us ocuparà més de tres quarts d'hora.

La tradició oral familiar ens porta la cuina d'ahir, la recerca aporta la cuina de més de quinze mil quilòmetres enllà. Us convidaria a passar per casa i fer-ne un tast, però molt em temo que fareu tard.

15 comentaris:

  1. Que vagi ben de gust, Joan! Però em temo que ja faig tard.

    ResponElimina
  2. No heu deixat ni una engruna?
    M'hauré de conformar amb la foto que en va fer l'Ariana :(

    ResponElimina
  3. bé...ja que no ens n'heu deixat sempre podem intentar de fer-les. Alguna cosa hem guanyat , fins ara no les coneixia

    ResponElimina
  4. Sort que m'agafes acabat de dinar. . .La meva esposa em té prohibit cuinar...., i sap perquè.
    Hi ha coses per les que un per mes ganes i bona intenció que hi posi n´és un negat.

    ResponElimina
  5. Cuina millor el meu marit que jo! sóc una cuinera, no diré dolenta...és que...no m'agrada, així doncs, cuinar li toca a ell. Gràcies per la recepta!

    ResponElimina
  6. Doncs ho sento jo ja les he tastat, i per cert, estan boníssimessss!!!
    MARIONA.

    ResponElimina
  7. Home, tenint en compte que estic de setmana blanca per primer i últim cop a la vida (el govern nou l'he eliminada de cara al futur), tinc temps. De manera que guarda'm alguna coseta, que encara m'atansaré.

    ResponElimina
  8. Ves amb compte que potser la teva senyora voldrà que estiguis més temps de baixa si li prepares bona teca. Ara que, preparar-la els dos junts encara és millor, oi que sí.

    Per cert, per una cosa que comentes al post, jo em considero bon menjador, però de cuinar ni papa...

    ResponElimina
  9. Jo estic com en Xexu. De vegades m'animo a cuinar però més aviat preval la subsistència. Per sort la meva mare m'ha ensenyat plats de im, pam aquí està fet i et llepes els dits, que si no!!!
    Reconec, però que quan m'he animat a preparar galetes i coses sembants amb les meves filles sempre ha estat una tarda profitosa, agradable i nyam, boníssima.
    A veure si m'animo!

    ResponElimina
  10. JORDI, encara en queda alguna, però vaja. Es tracta més aviat d'aportar idees per si la cuina us crida.

    LLUÏSA, o tal vegada provar de fer-les?

    GARBÍ, la història em va semblar prou curiosa com per a fer-ne un apunt. I mira, si algú n'aprèn res o vol fer-les, tot això que hi guanyem.

    PUIGCARBÓ, em nego a creure en les negacions amb adjectius com ganes i bona intenció. Segur que no has insistit gaire!

    ISABEL, doncs ja saps. Passa-li la recepta a veure si et sorprèn.

    MARIONA, ostres mama, no els facis dentetes que no en tindré per a tots!

    LLUÍS, ui, no ho diguis mai això. Les decisions polítiques canvien més ràpid que la direcció del vent, així que a saber si no en faràs moltes més, de setmanes blanques. Si no et passes per aquí, sempre pots provar de fer-les.

    XEXU, la companyia és el que dona sentit a la cuina, i tant que sí. Menjar i cuinar de gust poden anar separats, és clar, però penso que són activitats que es complementen perfectament. Sovint tasto un plat i penso que jo hi hagués afegit això, o hi hagués posat una mica menys d'allò altre... El següent pas, òbviament, és fer-ho tu mateix.

    EULÀLIA, en general tots tenim poc temps, així que això de la cuina pim-pam, és un clàssic dels nostres dies. Però en quan tinc temps m'agrada dedicar una mica més de cura. La preparació, si t'agrada el que fas, és un plaer en sí mateixa.

    ResponElimina
  11. Un toc nostrat i un toc internacional. Els ingredients bàsics de l'èxit de la cuina catalana!

    Espero que hagin aprofitat!

    ResponElimina
  12. El ceviche de Perú té origen en l'escabetx català. I el català del "sikbag" àrab. Els àrabs van ser els primers en preservar el menjar amb líquids . A Perú conservaven el peix amb el líquid d'una fruita local, el "tumbo", però quan els espanyols van introduir àcids com la llimona i el vinagre, es va veure que es conservavem millor.

    ResponElimina
  13. Amb aquestes vitualles ens podrem ben reviscolar.
    Me'n vaig a córrer!

    ResponElimina
  14. He captat el missatge. Provaré de fer-les.

    ResponElimina
  15. PORQUET, massa que aprofiten, i ara no els puc cremar!

    BELÉN, ostres, no sabia que el ceviche n'era parent, però ara que ho dius em sembla prou obvi. Gràcies per l'aportació.

    JORDI, grrrr. T'ensenyo les dents que em fas dentetes.

    LLUÍS, aprofita que tens temps, ja sigui blanca o grisa el coi de setmana.

    ResponElimina