dimarts, 22 de març de 2011

Cant II, Oblit

That place in time - Aurel Manea

La deessa plorava a la seva cambra, i les llàgrimes plovien sobre els carrers d'una ciutat mediterrània. Allà em colpiren la cara i m'obligaren a aixecar els ulls al cel. De dalt estant, entre els núvols grisencs amenaçadors, aquell plor transportava la seva música als ulls disposats a cercar-la. El meus ho eren, sempre necessitats d'una resposta divina que anunciés la primavera.

–Hi ha un camí d'estels sota els teus peus, incapaços de traçar un sender que no saps veure. Amb el cap cot, no veuràs les guspires argentades que el camí no pot reflectir, però són allà esperant que aprenguis a caminar obrint-te via. Quan la llum se't mostri esquiva, aixeca el cap i cerca la seva guia. Només cal que cerquis l'espurna en la nit.

Estenc els braços i deixo que el ruixat em xopi. Miro enlaire i obro els ulls, però un degotim de pluja s'esclafa a la meva nineta. Es trenca l'encant. Maleeixo el cel i torno a mirar a terra mentre un calfred em recorre l'espinada i esternudo. No hi ha més camins que els que ja trepitjo, no hi ha cuques de llum, ni llumeneres argentades. Tot és mentida i no obstant el cor vol creure. M'aixeco la caputxa i entaforo les mans a les butxaques mentre emprenc el camí cap a casa. Capficat, capcot. Tornaré a escriure, sí. És tot el que sé fer-ne dels somnis de deesses. Escriure'ls o oblidar-los.

6 comentaris:

  1. No se jo sin molt de fiar les deeses, val més saber quin terra es trepitja, per si de cas.

    ResponElimina
  2. Fet i fet, necessitem creure. Si no creiem... què coi som? només així podem aspirar a arribar a fer alguna cosa.

    P.S. Com va la pota, company?

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. Un text molt líric i romàntic. M'agrada molt
    Enhorabona

    ResponElimina
  4. si els escrius no els oblides
    (em relaxa llegir-te)

    ResponElimina
  5. PUIGCARBÓ, tal com està el panorama ens cal tot l'ajut diví que puguem recaptar.

    SÀNSET, he cregut i és per això que he parlat deia en Carles Riba. La pota va, va poc però va, que a hores d'ara ja és molt, gràcies.

    IRIS, vaja, gràcies, crec.

    EULÀLIA, sens dubte, és clar. No sabem fer-ne altre cosa.

    TUMATEIXA, i si poses signes de puntuació ja és la llet. Hehehe, és broma, eh? Ara no estic molt segur de si el teu parèntesi és la millor flor que m'han fet mai o la més dura de les crítiques. M'ho hauré de rumiar.

    ResponElimina