dimarts, 15 de març de 2011

Gris plom

La Ola Silenciosa - Alfredo Sabat

Està plovent amb ganes, i el xàfec ve acompanyat d'un cel gris plom. El so de la pluja cavalca a batzegades, i el tro reclama mandrós el seu regnat. Corren dies convulsos, temps canviants. El món, tal com el coneixem, amenaça en desaparèixer sota el tro d'un míssil, en un núvol d'urani enriquit, escombrat pel tsunami de l'economia provocat pel terratrèmol del sistema. Trontollen els governs que ens imposen, trontolla la terra que maltractem.

Tot sembla anar-se'n en orris. I aquí estem, contemplant-ho esparverats des de la finestra. Amb la cara tapada, protestant, xisclant, morint... mentre mirem simplement de viure.

13 comentaris:

  1. No corren bons temps per a l'espècie humana. No sé on pot acabar tot això. Com a mínim, espero que serveixi per engegar un procés de reflexió seriós sobre la conveniència o no de l'energia nuclear.

    Una altra cosa serà les conseqüències directes i indirectes del desastre del Japó. Això pot tenir greus impactes ara i en un futur.

    Pel que fa a les pluges d'aquí. La veritat és que ens aniran de conya. Són manà caigut del cel, encara que a molta gent li molesti que plogui (a mi, particularment, m'agrada!)

    ResponElimina
  2. En poques paraules parles d'un munt de coses, Joan.

    Hi ha motius per preocupar-se. Però jo, optimista de mena, veig també brots verds...

    En resposta al Porquet...jo ja fa temps que vaig fer meu el "nuclear no gràcies". D'un temps encà em semblava preocupant el missatge suposadament "ecologista" de les nuclears. Els esdeveniments maluradament ens donen la raó. Tan de bo s'obliqués a totes les cases a posar cèl·Lules fotovoltaiques, no només per escalfar l'iagua, sinó per produir electricitat...

    I sí, la pluja posa de mal humor, però desprées ens agrada veure els camps verds...i poder obrir l'aixeta...

    ResponElimina
  3. doncs visquem l'avui encara que sigui sota la pluja....no sabem mai com serà el demà. No sabem que ens depara el destí

    ResponElimina
  4. Com molt bé diu una de les meves filles:
    - Això fotrá un pet un dia d'aquests que veurás tu... !

    ResponElimina
  5. Potser era necessari que la Terra ens avisés de que ens estem passant, de que amb ella no es juga, i que l'arrogància dels humans no quedarà impune. Ja hauríem de saber que contra ella no tenim res a fer. Ho hauríem de prendre com exemple els pobles per lluitar contra els governants que es creuen semi-déus, i engegar-los a tots a pastar.

    ResponElimina
  6. diuen que quan les coses estan malament només es pot anar a millor... la qüestió és que potser encara no hem arribat a aquest punt i quan les coses estaran prou malament ja no hi haurà manera de anar a millor...

    ResponElimina
  7. terratrèmols, tsunamis, terrible perill nuclear, tètrics presagis, magnific escrit ...

    ResponElimina
  8. Avui he sentit una autoritat europea (un alemany) parlant de l'apocalipsi, i ara llegeixo el teu post. M'ha entrat una mena d'esgarrifança. Sort que vivim en un país on dos dies de pluja ja provoquen tants desastres que el dia de l'apocalipsi ens sentirem com a casa, quan tot peti.

    ResponElimina
  9. PORQUET, a mi també m'agrada que plogui, amb mesura això sí. Crec que la crisi energètica és ja un fet, petroli, nuclear... Faríem bé de replantejar el model energètic del nostre futur.

    EULÀLIA, crec que la seguretat nuclears és com l'aeronàutica. N'aprenen moltíssim amb cada accident, però mentre que en un avió les víctimes són en desenes, en les nuclears les xifres es disparen. Sóc optimista de mena, però caram, voldria que no m'ho posessin tan difícil.

    GARBÍ, oi. Tal com està el pati, a gaudir que són quatre dies. Ara, que de vegades em pregunto si els optimistes no tenim un punt d'inconsciència. Només de vegades.

    SÀNSET, de viure, de viure, que sobreviure així, ras i curt és molt trist. Com sigui, però viure, caram, que tampoc és demanar tant.

    TXABI, bona. I per aquí vinga menjar mongetes.

    XEXU, la terra no para d'avisar-nos però ens anem fent els sords. Crec que estem davant un punt d'inflexió important, i ens cal replantejar el futur d'una manera seriosa com abans millor. Estaria bé anar fent via i no esperar a l'últim moment, que l'èpica està molt bé a l'esport i a les pelis, però a la vida real millor una mica d'avorrida normalitat.

    TUMATEIXA, serà qüestió de fer-nos-ho mirar. Tots veiem que s'ha de fer alguna cosa, i no obstant, el monstre que hem creat segueix a la seva.

    ELFREELANG, calla, calla, que només de sentir-te em recorre l'esquena un calfred. El pitjor és que en som directament responsables.

    LLUÍS, de vegades crec que més que un apocalipsi, en caldria una amoltalipsi per fer net d'una punyetera vegada. No sé, esborrar-ho tot d'un plomall i construir regles noves per viure. I perdó per l'acudit dolent.

    ResponElimina
  10. M'agrada la pluja, com ja he escrit en alguns posts. Però és clar, mai plou a gust de tothom.
    Pel que fa als fenomens naturals el comú de la gent pocs recursos tenim per aturar-los. La guerra és un fenomen natural, tota vegada que neix de l'home, que és producte de la natura. Res no ens ve de fora, tot és aquí.
    Salut i força.

    ResponElimina
  11. quanta inspiració que tens ... llàstima que no et deixin triar el tema!

    ResponElimina
  12. OLGA, la pluja també m'agrada. Em recorda que l'equilibri en el que creiem viure és una pura concessió natural. I de vegades és una al·legoria per a rentar-nos la cara. Crec perillosa la idea que la guerra és un estat natural per a l'home. Segurament és cert, però no per això hem d'acceptar-la obertament, és clar.

    KIKA, la inspiració corre i se'n va i cal perseguir-la. El tema sempre és una decisió personal, però el món que m'envolta és un element molt poderós.

    ResponElimina