dimarts, 5 d’abril de 2011

Màscares

The Masks of Venice - Deyan Uzunov


La màscara d'avui m'estreny més que de costum. Afluixo les cintes, i començo a perdre les etiquetes que m'han anat col·locant. Tan és, no les sento meves. Fa temps que vaig decidir emprovar-me'n una altra. Em fascina. I d'alguna manera, també crec que se m'assembla. Qui sap, potser puc acostumar-me a ella i al final, fins i tot prescindir-ne de tant en tant sense que ningú se n'adoni.

Però m'han dit que m'escau, i això em fa por. No vull la màscara que m'han atorgat, vull escollir-la amb cura perquè fa massa temps que en porto algunes que no acaben d'encaixar i m'enceten l'ànima. No vull seguir jugant a aquest joc de farses, però no en conec cap altre. Les temples em cremen, i necessito arrencar les restes de la màscara d'ahir. La d'avui encara aguanta, però no gaire.

Vagarejo sense destí, m'aturo de nou davant l'aparador, i abans que me n'adoni la torno a tenir a les mans. Me l'emprovo. No, no cal que l'emboliqui, senyoreta. Me l'emporto posada.

14 comentaris:

  1. Què faríem sense màscares? Jo en tinc una per la feina, una per anar pel carrer i una per entrar a comprar a les botigues.
    Quaan arribo a casa em poso la màscara-pijama, i no sé si somio emmascarat.

    ResponElimina
  2. Mireu-me, no tinc rostre, el que exhibeixo és la màscara de l'instant.

    ResponElimina
  3. de vegades la por és que de tant sociables que hem de ser, només tenim un seguit de màscares i ja no hi quedi res darrere

    ResponElimina
  4. de vegades hauriem de tenir l'elixir de l'home invisible. desaparèixer una estona de tant en tant estaria molt bé

    ResponElimina
  5. T'has d'atrevir a anar més sovint a cara descoberta. Això de canviar de màscara tan sovint ha de ser esgotador.

    ResponElimina
  6. Massa màscares potser, no? Davant de certes situacions o persones és inevitable que ens posem alguna màscara, però és esgotador anar sempre amb elles (deu ser que fan suar molt). En algun moment o altre s'ha de ser franc i sincer i desar les màscares al calaix.

    ResponElimina
  7. Tots sempre n'acostumem a portar, no cal que ens preocupem. El quid de la qüestió és saber distingir quan ens la podem treure i quan no.

    *Sànset*

    ResponElimina
  8. LLUÍS, doncs et faig poc emmascarat, de tant que enredes al personal et veig transparent i tot, vès.

    PUIGCARBÓ, aforisme rodó. (Rodolí gratuït).

    TUMATEIXA, la màscara i el rostre es fonen. No es pot ser sense entorn, és el que hi ha.

    GARBÍ, ai si en faríem de mal amb un elixir així...

    XEXU, no m'amago. Si d'alguna cosa he pecat sempre és d'excés de sinceritat, més aviat. Però això no treu que de vegades em pregunti qui sóc, qui creuen els altres que sóc, i qui crec ser. Màscares en portem sempre, siguin pròpies o imposades.

    PORQUET, sense màscares encara estaríem a la prehistòria. Garrotada i avall. Però les tenim tan assumides que ja són part de nosaltres mateixos.

    SÀNSET, no és fàcil admetre que som vulnerables, i no obstant ho som, moltíssim. Només que cal vigilar quan o a qui mostrem les nostres febleses.

    ResponElimina
  9. Almenys ser-ne conscient de la màscara i poder canviar-la és un gran què....

    ResponElimina
  10. Jo tinc tantes màscares com la meva dona bosses de ma. I la meva dona té moltíssimes bosses de ma.

    ResponElimina
  11. És ja es segon cop que passo per aquest post i que em penso que he deixat un comentari i llavors m'adono que dec anar errada, perquè resulta que no apareix. No sé si m'amago rere una màscara.
    D'aquest tipus de màscares em semblña que alguns en diuen socialització. I d'altres intel·ligència emocional... I d'altres hipocresia.

    ResponElimina
  12. Sí, a mi també em passa: ja no sé qui sóc.

    ResponElimina
  13. ELFREELANG, el problema de ser-ne massa conscient és poder prescindir-ne després.

    ÒSCAR, una bossa de mà és part de l'atrezzo, com una màscara.

    EULÀLIA, ep, que ara ja no tinc comprovació de paraules i us ho poso més fàcil encara.
    Socialització, intel·ligència i hipocresia tenen moltes coses en comú. Moltíssimes. I sovint són indestriables unes d'altres, en major o menor mesura.

    JORDI, doncs corre al mirall. Si no portes màscara veuràs qui ets. Si en portes també, la tria et definirà.

    ResponElimina
  14. No se si t'he entés bé, però m'has fet pensar quan en duia...
    M'has elegrat el dia.
    Bon cap de setmana!

    Agnès Setrill

    ResponElimina