dimecres, 20 d’abril de 2011

Primavera al jardí del bé i del mal



Spring, Fashionably Late - Mark Geistweite

Em cou el llagrimer de pluja continguda sota el plomall dels arbres creixents. L’esclat de colors minva amb la mirada molla i els aromes desfermats es mostren morts dins el meu canó obturat. La inestabilitat del temps es tradueix en maresma sota els meus peus, àvids d’avançar de nou a corre-cuita. La pasta de paper m’envolta, la feinada és ingent, i mil tasques s’apilen al desbordat tinter dels somnis. Última parada a l’andana abans d’entrar en aquesta processó enmig de Sant Jordi. Punxes de rosa penitents en el camí del sol. Compte amb el llop disfressat d’ovella. Estaria encantant d’esgarriar-nos les poncelles.

7 comentaris:

  1. podria contestar de manera críptica, però la veritat és que sincerament no he acabat d'entendre de que va el text, deuen ser els nervis pre final de la Copa d'aquell.

    ResponElimina
  2. Una metàfora llarga de quelcom que em sona a estat d'agobiament global...

    ResponElimina
  3. "La pasta de paper m’envolta, la feinada és ingent, i mil tasques s’apilen al desbordat tinter dels somnis": això em recorda el Kafka que volia tenir alhora art i vida, i s'exclamava de tenir una gran feina per endavant, com és evident.

    ResponElimina
  4. Jo porto uns dies fent una cura antiesrés a casa de la meva mare, dormint moltíssimes hores, menjant sà, sortint a córrer i a passejar i llegint. Crec que el text que podia haver escrit just abans d'aquets dies de descans, hagués estat si fa no fa el mateix que has escrit tu.

    ResponElimina
  5. Ben escrit ben contat....sobretot que no ens trepitgin les poncelles....en castellà seria una altra cosa....

    ResponElimina
  6. A mi se'm va obturar el llagrimal un parell de cops, i me'l van desembussar amb un estri molt angoixant. Em van recomanar que el fes anar més sovint, que plorés més. I des de llavors que no he sofert més embussaments.

    ResponElimina
  7. PUIGCARBÓ, tranquil, de vegades ni jo mateix m'entenc.

    ZEL, veus, tu ho has vist claret, claret.

    HELENA, jo també vull art i vida. No entenc l'una sense l'altre, tot i que de vegades em col·lapsi.

    BELÉN, no saps com enyoro posar-me les sabatilles. No m'importen distàncies ni ritmes, només sortir a perdre'm.

    ELFREELANG, hehehe. És una sort que escrigui en català, doncs. Però he de dir que no penso en cap altra llengua, així que he trigat en caure-hi.

    LLUÍS, la imatge m'ha sonat crua, imaginant un estri esgarrifós. A mi no se m'obtura, però aquest coi de primavera el fa irritar. No podrien els arbres reproduir-se d'una manera més civilitzada? Imagina que tot ésser vivent escampés les llavors al vent!

    ResponElimina