dilluns, 16 de maig de 2011

Somnis de viatger mediterrani


Ponts de Canyet - Jordi Gallego - de la sèrie Costa Brava

Escolto el vent que suaument udola cants d’altres terres i, amb el seus versos, infla les veles que descansen adormides als meus peus. Ja fa temps que hi són, sí, però no em feien nosa. I ara, despertes i enjogassades, em fan pessigolles als turmells.

Tanco els ulls i ensumo l’aire que em porta l’aroma d’un altre oceà. La humitat freda em fa créixer les ganyes rere les orelles, i tinc ganes de llançar-me a nedar per les corrents del pacífic. Però amb els ulls tancats he elevat el mentó al cel, i el sol m’escalfa el rostre. Ara ja no veig l’aigua, les ganyes desapareixen, i el mar no és sinó mirall del cel. Els ossos perden pes, i em creixen plomes sota els braços. L’aire calent m’impulsa amunt. Bato les ales i m’enlairo cap a l’oest, sempre cap a l’oest, en un llarg viatge migratori.

Aviat seré de nou a les costes d’un món que mai va ser nou sinó als ulls de l’home. Als meus ulls. I quan hi sigui, quan nedi i voli per paratges aliens, aleshores recordaré els meus peus i les arrels que hi neixen. I el vent em cantarà l’udol de la mediterrània.

11 comentaris:

  1. En els somnis pot passar de tot, ens convertim en tot allò que podem desitjar i fem coses que a la vida no podran ser. Sort en tenim, dels somnis!

    ResponElimina
  2. les arrels s'arrapen més fortes a les terres d'un mateix, inclús sense somiar

    ResponElimina
  3. Somnis de viatger mediterrani que a alguns ens posen les dents llargues. Desitjos que el somni es faci realitat aviat.

    ResponElimina
  4. amb els somnis mai se sap com poden acabar, si sé, que quan comença el viatje s'acaba el somni.

    ResponElimina
  5. I jo que mai somio (bé, estrictament sí que ho faig però mai recordo res) i, per tant, em perdo vols tan bells com aquest.

    ResponElimina
  6. que el vent ens canti doncs....molt bella la imatge!

    ResponElimina
  7. XEXU, i sort en tenim que la vida és somni i els somnis són vida.

    GARBÍ, però no tots en som conscients. Sempre he dubtat de la propietat de la terra. Crec que sóc jo qui li pertany, i no a l'inrevés.

    FERRAN, aviat amollarem amarres, ben aviat.

    PUIGCARBÓ, i amb els viatges mai se sap com poden acabar, sabent que quan comença el somni no s'acaba pas el viatge.

    ÒSCAR, també es pot somniar despert, no ho dubtis.

    ELFREELANG, deixarem que ens impulsi lluny, i l'esperarem per tornar a casa.

    ResponElimina
  8. Suposo que és això, i que parles d'un somni on t'han aparegut unes ales fantàstiques i voles damunt del mar. Sincerament, admiro els qui et deixen comentaris oportuns. Aquesta mena de prosa poètica normalment fa molt complicat el comentari, agafes la sensació o no, i poc més...

    ResponElimina
  9. m'agrada la música dels teus escrits...

    ResponElimina
  10. Encantada de passejar pel teu blog, i els teus escrits. Salutacions.

    ResponElimina
  11. LLUÍS, m'agrada somniar despert. I per bé que les ganyes i les ales són pura lírica, no tot és somni en aquest apunt.

    TUMATEIXA, gràcies, m'afalaga que escoltis el compàs.

    MIRAMBELLA, benvinguda. L'encantat sóc jo si a més, t'agrada.

    ResponElimina