dilluns, 4 de juliol de 2011

El dia de la independència


Signatura de la declaració d'independència – John Trumbrull

Decidits a emprar el nostre temps en recórrer el sud-oest americà el més completament possible hem seguit fent marrada en el nostre camí cap a Phoenix. Els boscos de Sedona han estat el següent pas en la recerca d'ombra dins l'exigent estiu d'Arizona. Ens hem fet un fart de caminar recorrent milles i més milles de senderes solelloses on el barret és element imprescindible. Descansar per dinar sota una bona ombra amb el corriol del riu als peus fa que el banyador en sigui un altre.

Hem tornat a Prescott per seure a les grades del rodeo més antic del món i contemplar les habilitats del genets en velocitat, prestesa i precisió, amb el llaç o a cavall, així com importants dosis de coratge i fins i tot temeritat per muntar cavalls i toros salvatges. Després hem seguit recorrent Arizona i Colorado i hem visitat paratges naturals increïbles i alhora mig oblidats per pertànyer al llegat indi. El Canyon de Chelly és d'una bellesa encisadora. Mesa Verde , majestuós i impactant, ens ha ajudat a descobrir el passat ancestrals d'aquests pobles, i hem hagut de tornar a Monument Valley simplement perquè ens fascina. Poca gent, tranquil, poca promoció...

Hi ha moltes coses dels Estats Units que no m'agraden gens, però també n'hi ha moltes que envejo sincerament. Aquí tot és a l'engròs, desbordant, optimista i casolà. Poden ser virtuts o defectes segons l'òptica. S'estimen el seu llegat fins a nivells increïbles, i si només tenen una merda punxada en un pal, l'anuncien als quatre vents. Visiti la magnífica merda punxada en un pal, única en el món! Li munten un museu on la comparen amb d'altres merdes mundials i fan estudis científics per determinar-ne l'aroma, color i sabor que la fan única. I alhora ignoren allò que no els pertany.

4 de juliol. Independence day. Festiu nacional. Banderes arreu, focs d'artifici, festes per tot el territori i l'himne americà sonant a tort i a dret. Potser un gra massa? Però recordo aleshores un text escrit fa molts anys:

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Imagino menys estrelles, menys barres, uns colors diferents... i no me'n puc estar d'unir-me a ells: God bless America!

Podeu trobar les imatges aquí

11 comentaris:

  1. tot molt emocionant... al viatge imagino que a més a més de vivències espectaculars deveu tenir unes fotos espatarrants... i sobretot emocionant l'última part!

    ResponElimina
  2. és un altre manera de viure...per no dir un altre món. Que no vol dir que sigui millor.

    ResponElimina
  3. noi, crec que no tornaré a passar per aquí fins passat festes, així no em faràs "dentetes"

    ResponElimina
  4. KIKA, la culpable de les fotos és l'Ariana. Diu que no està inspirada i ja ha fos un parell de targetes...

    JORDI, no l'he vist encara, però vaja, si el veig ja li donaré records de part teva.

    GARBÍ, ni millor ni pitjor, sinó diferent. No canvio la meva terra per cap del món, i no vol dir pas que sigui la millor. Crec que els americans pensen igual.

    TUMATEIXA, doncs, tu mateixa (^^), però et perdràs les cròniques de Nou Mèxic i Hawaii...

    ResponElimina
  5. com has fet tu, s'ha de veure i viure, la opinió que solem tenir des d'aquí és molt deformada.

    ResponElimina
  6. Jo puc dir que es així, s'estimen lo seu, i de quina mmanera. M'encanta l'últim tros, jo també m'ho imagino i cada vegada amb mes força, ja ho saps
    Núria

    ResponElimina
  7. El tercer paràgraf és una "antropodescripció" del tot acurada. És com dius, són com dius i en això rau, com dius, potser el seu tret més destacable. És un poble curiós, i la crònica interessant.

    ResponElimina
  8. Al loro! Estàs patint un procés d'abducció fonamentat en les hamburgueses grill, el beisbol i les barres i estrelles! ;p

    Fora bromes, m'encanta aquesta crònica que ens estàs fent del teu viatge per les terres nord-americanes. És un viatge que tinc molt pendent i m'estàs fent agafar ganes de resoldre aquest tema.

    Com bé dius, la cultura yankee té els seus punts dèbils (moltíssims) però també tenen un munt de coses de les que hauríem d'aprendre.

    I si a sobre em planteges rutes senderistes, encara que siguin sota un sol de mil dimonis, ja estic bavejant per a posar els peus a les terres dels cherokees, sioux, etc.

    ResponElimina
  9. Quina enveja! I si, la Declaració de la independència dels EUA és, encara, la mare de totes les declaracions.

    ResponElimina
  10. PUIGCARBÓ, em sembla que les opinions són deformades per totes bandes. Aquí amb prou feines saben on és Europa. Catalonia no els sona, i confonen Spain amb Mèxic, o la carregen de toros i panderetes...

    NÚRIA, algun dia haurem de fer alguna cosa que inclogui aquestes paraules, i necessitarem el vist-i-plau dels americans, entre d'altres. Tocar-los la fibra sensible apel·lant al seu Happy 4th no em sembla mala idea.

    FERRAN, tots els pobles som curiosos i tenim les nostres coses que, sovint, es veuen millor des d'uns ulls aliens. Viatjar sempre ajuda a agafar perspectiva sobre un mateix.

    PORQUET, vols creure que d'ençà que estic per aquí (dues setmanes) no he tastat una sola Coca-Cola i només un hamburguesa? De rutes senderistes, per aquí, n'hi ha un bon grapat. Els parcs americans (i quasi que pots substituir "parcs" per qualsevol altra cosa) són gegantins i no te'ls acabes!

    CLIDICE, tan de bo algun dia fos la mare, l'àvia o la besàvia, o fins i tot només parent llunyana d'una declaració escrita en català.

    ResponElimina