dilluns, 11 de juliol de 2011

El vol de l'àliga


The eagle dancer - Hopi indian of the water clan – Jan Gessler

Ens deixem menar pel vent, i les corrents càlides ens porten des de Colorado fins a New Mexico seguint el Rio Grande. Avancem cap al sud, on la presència del llegat hispànic es fa més present. A Taos, Santa Fe i Albuquerque l'espanyol té una forta presència. El bluegrass ha quedat enrere i les tardes a la plaça es passen escoltant rancheras. El llegat indi també és ben present, i el mestissatge cultural crea una curiosa mescla de formes i colors.

L'entorn s'ha transformat i al nostre voltant l'Amèrica arrelada de Colorado s'ha transformat enmig la flaire del xili, verd o vermell, que ens assalta arreu. Ens deixem portar entre les ribes del Grande i el Pecos, sense presses, talment com el vol de l'àliga que ens acompanya. Diuen que és època de cria, que les veurem arreu, i el cert és que el seu vol recorda el nostre recorregut. Sense destí aparent rondem per les terres de Gerónimo i Billy el Nen, pel Camino Real, per la Route 66, allà on la història parla d'apatxes, navahos, colonitzadors espanyols, soldats confederats, mines de potassa i petroli, simplement obrint les ales i balandrejant amb el vent.

Però l'àliga comença a tenir un destí i el futur ens reclama. En quatre dies anirem cap a Phoenix per iniciar la darrera etapa del nostre viatge: Hawaii. És hora que l'àliga comenci la seva migració cap a l'oest.

Podeu trobar les imatges aquí

13 comentaris:

  1. CARAM! de California a Hawai...que guai! (perdó)

    Bona continuació de vacances.

    ResponElimina
  2. Sembla ser que tot va sobre rodes.....bon viatge

    ResponElimina
  3. Vaig com les aus quan ha perdut el fill,
    que giravoltem sense haver consol,
    amb crits de sang alerten son estol
    com si lo món entrés en gran perill.
    E giravolten sens defalliment
    entorn del lloc on lo fill han deixat
    e no els esparvera la veracitat
    perquè els daria molt major turment.
    Des del matí fins que s'ha post lo jorn,
    amb son rodar inquieten l'espai,
    diuen que en ells dolor no es pondrà mai,
    puix que mai més no hauran lo fill entorn.
    Sols a la nit, vençuts per l'enderroc,
    tornen al niu com a desert castell,
    senten lo cor de sobta fosc i vell
    e s'adormissen amb la son del roc.
    L'ensendemà, amb un volar penós,
    abandonant lo niu, l'arbre i el riu,
    van a l'encalç d'un indret més galdós:
    però en cap lloc lo seu infant no viu.
    Així jo vaig, perdut de mi mateix,
    a mi mateix cercant-me eternament.
    Mes jo só mut e mut lo meu lament,
    car gorja endins lo meu dolor se peix.

    (... que deia el poeta).

    TXABI (sí, encara "anònim"...)

    ResponElimina
  4. Espero que no us hagi agafat la tempesta de sorra de Phoenix. La vaig veure per la tele i era impressionant.

    ResponElimina
  5. ... per cert, el poeta era Josep PALAU i FABRE (Barcelona 1917-2008)

    ResponElimina
  6. Vola àliga vola! Aquest viatge és de traca i mocador!

    ResponElimina
  7. He anat seguint (més o menys) aquest periple americà i cada cop m'agrada més. Segueixo pensant que no aniria aquí de vacances, però aquestes rutes han de ser inspiradores, tal com demostres. Ara a veure les fotos de les platges de Hawaii...

    ResponElimina
  8. PUIGCARBÓ, si no estès de vacances el teu comentari mereixeria una rèplica àcida, em sembla. A aquestes alçades i fent rimes d'aquestes...

    GARBÍ, sobre rodes sí, que aquí s'han de fer milles i milles entre una banda i una altra.

    TXABI, vaig rellegir aquests versos fa molt poc, i mira, m'ha fet gràcia que els recordessis. Veig que entre un comentari i l'altra, per fi, has pogut connectar.

    BELÉN, nosaltres també l'hem vist per la tele que estàvem lluny, i de no ser per les notícies familiars potser ni ens n'hauríem assabentat. Sembla que l'afectació ha estat mínima i ara per ara no hi ha cap problema.

    PORQUET, mirem que així sigui, t'ho asseguro.

    LLUÍS, crec que de vacances aniria arreu, però a molts llocs potser no hi tornaria. S'ha de veure, això sí. I de debò, els parcs naturals americans són impressionants. Trapella, tu el que vols són noies ballant la hula lleugeres de roba!

    ResponElimina
  9. ... els versos els va musicar en el seu dia en J.M.Serrat, i és esfereïdor escoltar-lo.

    ResponElimina
  10. Hi ha vols d'àligues que desperten la més sana de les envejes.

    ResponElimina
  11. aaahhhh!!! Joan que t'espera feina quan arribis, m'estic barallant amb el potàtil per instal·lar la camara web i poder endur-me-la a EEUU. Socorroooooo
    Una abraçada a tots dos.

    Núria

    ResponElimina
  12. TXABI, quasi oblidava que ets Serratista declarat. Quasi.

    ÒSCAR, la meva àliga comença ben aviat el retorn al niu, així que se us acaben les enveges, i ben aviat començaran les meves!

    NÚRIA, tranquil·la que vinc amb les piles carregades. Una càmera no se'ns resistirà.

    TUMATEIXA, et puc ben assegurar que fem tot el que podem.

    ResponElimina