dimarts, 27 de setembre de 2011

Ofegar-se entre paraules


Don’t drown in a sea of words… - Sp4re

Deixar-se portar només, al ritme d'una onada lenta i esquerpa que es passeja lentament pels teus records. Melangia fugissera d'ombres menystingudes i ritmes salvatges que no aconsegueixes apaivagar. Una ombra enllà de l'horitzó, reflex d'un núvol aliè que s'escampa amenaçador, res seriós, per això. I en el fons de tot plegat només et queda la calma de l'encís del blau ferotge i profund que embolcalla l'escena com en un quadre nocturn. Serenata en do major, lànguida, quieta i, no obstant, arriba a tocar alguna fibra oculta del teu subconscient adormit. Un somriure seré neix sense voluntat, gairebé com escapant per sota la porta, i et sents feliç. Qui sap, penses, si no és una felicitat inconscient, tal vegada estúpida. O qui sap si no és l'única felicitat que existeix.

Potser tot plegat no importa gaire, i més enllà del seguit de percepcions que s'amunteguen com raïm en un gotim, al capdavall tot plegat és una fotesa. La vida, els somnis, jo, aquestes paraules que assalten somnis desperts en hores robades. Potser només necessito dormir, deixar que els dimonis descansin i les idees que s'apleguen a la vora del foc trobin el seu racó de calma per descansar i adormir-se. Quants cops t'han dit que pensar massa no pot ser gaire bo, i no obstant, no hi ha alternativa. Qui sap. En tot cas, no serà pas avui que trobi respostes, siguin les que siguin.

Respostes. Potser primer caldrien preguntes. O ben mirat potser només són paraules buides que miren d'explicar un procés inexplicable. El vent udola, i no en fa, però aquesta bala argentada que trenca els cels em desmunta el son. Damunt un oceà massa llunyà i quasi imperceptible tot sembla gegantí i mancat de detalls. Perspectiva, distància. Tot ho iguala. I en canvi sé prou bé que les grans històries no s'escriuen en l'oceà, ni tan sols en el mar de les paraules soltes, sinó que romanen en el marc de les ombres inexplicades, amagades en petits racons detallats i precisos, vistos de prop. De vegades, de tant aprop que fan mal.

Ofegar-se entre paraules. Impossible quimera. Poètica mentida.

7 comentaris:

  1. no és la pregunta, sinó la resposta la que incèndia l'edifici.

    ResponElimina
  2. La paraula no ho pot abastar tot. És impossible. És finita, en quantitat i en significat. Hi ha coses per a les que un silenci és tota paraula possible.

    ResponElimina
  3. M'encanten aquestes frases. "Un somriure seré neix sense voluntat, gairebé com escapant per sota la porta, i et sents feliç. Qui sap, penses, si no és una felicitat inconscient, tal vegada estúpida."

    No és sempre innocent, inesperada, lliure...la felicitat? Apareix com un cop d'aire i ens acaricia. I au, a continuar i ja ens tornarà a visitar. Preguntes, respostes, em sembla que ens potser ens enredem massa.

    ResponElimina
  4. FRANCESC, les preguntes orientades són també una resposta.

    PORQUET, i no obstant paraula i silenci només miren de completar l'acte de comunicació. De vegades calen silencis per entendre les paraules. De vegades calen paraules per entendre els silencis. De vegades, ni paraules ni silencis calen per entendre'ns.

    BCN M'ENAMORA, la felicitat és sempre irracional, d'altra banda seria inabastable. Ens enredem massa, per descomptat, però és la salsa de la vida, oi?

    ResponElimina
  5. A mi m'agrada nedar entre paraules...

    ResponElimina
  6. TUMATEIXA, en paraules alienes s'hi pot nedar de gust però en les pròpies un no està mai prou segur de poder surar-hi. Nedar entre paraules és més agraït, això segur, però el neguit d'omplir la piscina em persegueix.

    JORDI, no n'hi ha d'altre. Xop de cap a peus i esperant que em surtin les ganyes.

    ResponElimina