dimecres, 26 d’octubre de 2011

Habituant-nos a la barbàrie


Bloody Blakava - Tissuepaper

La gentada s'ha reunit a la plaça. S'han llevat d'hora, han apressat les criatures i han sortit aviat per agafar una bona vista del cadafal. El brogit és digne d'un dia de mercat, però el que avui està en venda no és mercaderia tangible. Pocs minuts després, de la forca penja el cos d'un home que va ser orgullós i altiu. La multitud aclama. No és una escena de fa segles, les televisions ho emeten en directe i en qüestió de minuts, la xarxa en va plena.

En els darrers anys el degoteig ha estat constant. Les notícies emeten en horari infantil la decapitació d'uns ostatges, l'execució d'un líder de l'orient pròxim o les imatges al jaç de mort d'una pàl·lida estrella del pop. I encara insisteixen amb les imatges d'un terrorista amb una bala a ull, les víctimes d'un terratrèmol, l'atropellament d'una criatura, l'assassinat en directe d'un antic líder mediàtic o l'accident mortal d'una promesa esportiva. I se m'escapen molts exemples més.

Les audiències es disparen i, encara que alguns ens esglaiem, el degoteig ens va habituant a veure sang, a veure mort. A entendre-les com a fenòmens habituals. A veure-les com a quelcom normal. I mentrestant, seguim amb les postres. Qui sap, potser ens estan preparant per a alguna de grossa.

13 comentaris:

  1. Jo diria que se'ns posaran malament, tantes postres.

    ResponElimina
  2. la competència periodística en porta cap a una mena de joc on tot està permès.....sota l'excusa de vendre.
    A veure qui la diu més grossa!!!

    ResponElimina
  3. Malauradament, ens estem immunitzant d'aquestes coses, i ens afecten poc o gens. Ens hauria d'horroritzar, però a dia d'avui tot té imatges, tot s'enregistra, i queda poc a la imaginació. Igual que una mentida repetida mil cops és converteix en una veritat, la massacre, la degradació també es converteixen en el pa de cada dia. Si perdem el respecte a aquestes desgràcies, perdem una mica la capacitat de ser empàtics amb el que ens envolta. Caurem en el totsemenfotisme, i penso que ja està prou estès.

    ResponElimina
  4. Cada cop estem més habituats a aquestes escenes, i clar, cada cop ens en posen de més violentes, de més estremidores per a seguir captant la nostra atenció. La pregunta és, a on acabarà arribant? On hi ha el límit?

    Tornem cap a l'Edat Mitjana, això sí amb el twitter com a pregoner.

    ResponElimina
  5. són imatges que ens envaeixen impunement i a les que ens hi hem acabat habituant, com les de ka nena atropellada a la Xina, o el camioner que va atropellar un nen i el va rematar per oagar menys indemnitzaci´. Ja n'he parlat més d'un cop d'aquesta obscenitat informativa.

    ResponElimina
  6. És una reflexió horrible, la que fas al final, però que no em sembla gens impossible. Definitivament no anem bé, i tant que no. El cos de Gaddafi podrint-se en un congelador gegant amb la porta oberta no l'han vist els ulls que s'hi han desplaçat: ens l'han portat fins al menjador de casa. Li diuen informació (!)

    Definitivament no anem bé, i tant que no.

    ResponElimina
  7. JORDI, de ben segur. Ens caldrà un bon digestiu.

    GARBI, que ho facin les privades, si volen. Però la pública no hauria d'entrar mai en aquests jocs.

    XEXU, si algun dia ens immunitzem de tot això, aleshores ja podem extingir-nos. Hem d'aspirar a alguna cosa més, em penso.

    PORQUET, la barbàrie és la de l'edat mitjana, però no la paraula o l'honor. Ara, els jocs de poder intrigant són exactament els mateixos. I em pregunto quin serà el final d'aquesta croada per la memocràcia.

    FRANCESC, el que em preocupa no és tant el que donen com el que demana el públic. Les neurones estan cada dia més cares.

    FERRAN, no sé si és una reflexió o una temença, però realment crec que si no canvia la tendència ben aviat estarem enmig una altra edat fosca. De vegades crec que posant pedaços no anirem enlloc, que ens cal una de grossa per reaccionar. Només espero que en siguem capaços.

    ResponElimina
  8. Tens tota la raó, la falta d'escrúpols de la televisió és terrible.

    Ara bé... jo, potser perquè ja tinc una certa edat, no m'hi acostumo pas, no... A vegades, quan a les notícies es passen amb imatges així, hi fumo el teletext pel damunt i amb el so ja en tinc prou...

    El més trist és que si ho veus des de petit, llavors sí que t'hi acostumes... i estic seguríssima que això no pot ser bo de cap de les maneres...

    ResponElimina
  9. doncs deu ser que al tenir fills em preocupa més tot, però a mi cada cop m'afecta més tot i em costa molt mirar les notícies sense sentir-me malament.
    A més les nenes et van preguntant, "que els hi ha passat? perquè ho han fet?" i a veure com ho expliques...

    ResponElimina
  10. Treballar amb canalla petita vol dir que sovint t'arriben els efectes d'aquestes imatges tan difoses. Nens i nenes de 7 anys les veuen, les processen a la seva manera i les comenten. Després els mestres ens trenquem les banyes parlant de cooperació, solidaritat, empatia, resolució pacífica de conflictes. Anar fent. I el millor és que no respòn a cap estratègia, diria jo. Pura teoria de les audiències i de mercats.

    ResponElimina
  11. ASSUMPTA, el més greu no és que ens hi adaptem o ens hi acostumem, sinó que ho normalitzem fins al punt de no siguem capaços de veure que ens l'estan venent amb tomàquet.

    TUMATEIXA, a mi em preocupa tot sense criatures pròpies pel mig. No tenir criatures et protegeix de les seves preguntes, però no pas d'allò que t'entra pels ulls.

    LLUÍS, teoria del caos. Tot a pitjor. I els mestres que facin el que puguin que ja ho espatllarem. I anar fent.

    ResponElimina
  12. Cada cop em sento millor de no tenir televisió i estalviar-me aquesta mena d'imatges.
    Els col·legis de periodistes van bramant sobre decàlegs ètics, però al final són les audiències (aquesta massa amorfa i desconeguda) les que manen. Les ideologies i la manca d'ètica d'alguns mitjans contagien la resta. I al final esdevenim una societat cridanera, indiferent al dolor. Terrible.

    ResponElimina
  13. EULÀLIA, cada vegada tinc més clar que els tertulians de qualsevol programa de tarda són exactament així. Bramant sobre ètica, però mancats d'ella, contagiant la resta a base de ser cridaners i indiferents al dolor. Terrible, sí.

    ResponElimina