dimarts, 29 de novembre de 2011

El solc dels anys


Sailor - Andrzej Dragan

Preguntaves si no em feia feredat l'avanç incansable de les busques. Al moment no he sabut respondre i, més tard, cercant respostes, m'he mirat al mirall per buscar-hi les ferides que han solcat el meu rostre al llarg dels anys.

Però per més que m'hi esforço no les trobo, i els camins de la carn només em remeten al rastre de les nostres petjades caminant plegats. Somric, i encara els ulls em mostren d'altres records més, amagats a simple vista, disposats just a la comissura dels llavis allà on han nascut els xiuxiuejos, o a la cua de l'ull on la meva mirada esbiaixada sempre trobarà la teva.

Com les podria témer?

16 comentaris:

  1. Que bonic és viure sense tenir por al pas del temps... Si ho poguéssim aconseguir sempre..!

    ResponElimina
  2. M'apunto a aturar el pas del temps d'aquesta manera. O més aviat al contrari, a adonar-te que el pas del temps no té cap importància justament perquè no és un camí que fas sol. Espero que mai no et torni a preocupar, i que el temps que encara tens per passar sigui molt i molt llarg.

    ResponElimina
  3. És una manera preciosa de veure el pas del temps. Malgrat tot, veure com el cos decau no és gens agradable. Llavors ens queda l'estimació i la tendresa de la gent que comparteix camí amb tu.

    ResponElimina
  4. Deu ser horrorós patir pel pas del temps. Virgencita virgencita...

    ResponElimina
  5. no te n'adones que et vas fent gran, com et veus la cara cada dia el temps es ralentitza. El meu pare que en té 95 diu que comença a fer-se vell.

    ResponElimina
  6. YÁIZA, què bonic és viure sense tenir por, diria simplement.

    TXABI, reverència.

    XEXU, no es tracta d'aturar el temps, sinó de saber-ne gaudir. No em preocupa tant si ha de ser molt llarg com si serà ben aprofitat. Aquesta és la clau de volta.

    PORQUET, la decadència física és un invent de percepció humana. El cos canvia, és el preu a pagar per viure, per enamorar-se, per créixer, per adquirir saviesa, per tenir un estol de records de somriures dels teus... Crec que tot això no té preu, i si el preu és la decadència del cos, el pagaré amb molt de gust.

    FERRAN, el temps cal acceptar-lo. Anar-li a la contra és estèril. Jo no confiaria gaire en la verge aquesta que esmentes...

    FRANCESC, un s'adona dels anys en el rostre dels altres, no en el propi. El teu pare està fet un xaval, aquest és l'esperit.

    ResponElimina
  7. Doncs t'ha sortit un bonic poema d'amor, sincerament. I ho celebro: cal ser valent per a escriure així en un blog, i avui. En gran part comparteixo el teu punt de vista.

    ResponElimina
  8. Hem de perseguir poder tenir tant belles arrugues.

    ResponElimina
  9. vida en cada una de les paraules, dels senyals del roste.
    és preciós!

    ResponElimina
  10. Si no te'l teneixes, el cabell és va tornant blanc a poc a poc. La natura té els seus ritmes i et permet anar harmonitzant la teva figura. Però ai de tu si et tintes de negre! La més mímina crescuda et convertirà en una zebra.

    Anem a poc a poc, sàbiament, com els arbres, com les roques, el mar...

    ResponElimina
  11. Preciós i emocionant... qui té por en aquestes condicions?

    ResponElimina
  12. LLUÍS, però no havíem quedat que no hi havia ni valents ni covards? ;P
    No és el primer cop que em dius que escriure així, avui per avui, és agosarat. No ho sé, tal vegada avui sigui agosarat escriure, pensar... I per això hem de seguir. És una necessitat.

    GARBÍ, he obviat expressament la paraula arrugues, les connotacions no encaixen amb el que vull dir, però tu hi afegeixes l'adjectiu que ho fa possible. Amb be alta, és clar.

    RITS, doncs, gràcies. Penso que hauríem d'aprendre a valorar una mica més el temps viscut. El passat és qui ens justifica.

    KIKA, se'm veu el llautó, ho sé, però mira, cadascú és com és.

    BELÉN, mai m'han convençut gens les tasques d'autoengany. La llum comença a emmarcar-me els ulls amb rajos blancs cap a l'infinit, però no són més que els senyals d'allò que me'ls ha fet brillar.

    CARME, gràcies. Que la por no ens tenalli, la vida s'ha de viure. Fem que sigui en majúscules.

    ResponElimina
  13. Vaja, Joan, m'he sorprès de llgir aquest post, no l'havia vist i trobo que té un cert paral·lelisme amb el que vaig escriure del viatge. Tu parles del temps i jo del trajecte. Renoi, amb les sincronicitats...

    ResponElimina
  14. EULÀLIA, tots ens influïm. Fins i tot perceptivament.

    ResponElimina