diumenge, 30 de gener de 2011

Mitja Marató de Barcelona 2011

Imatge extreta de la web de la Mitja Marató de Barcelona 2011

Jo anava dient que no, que avui no tenia intenció de competir sinó, simplement, fer un entrenament de qualitat de cara a la fita que m'espera d'aquí a cinc setmanes. El dia, a més, prometia pluja, així que al final la família s'ha quedat a casa estalviant-se la planxa d'estar palplantats sota la pluja esperant que un servidor completés els vint-i-un quilòmetres i noranta-set metres reglamentaris.

Els primers quilòmetres han estat més o menys tranquils, mirant d'anar superant l'aglomeració del primer tram amb una baixada per les rambles massa estreta per als més de vuit mil inscrits. Quan la pluja ha fet acte de presència m'he relaxat, decidit a completar una bona cursa i prou. Però a mesura que els quilòmetres anaven caient la gent s'anava estirant i m'he trobat còmode mantenint un ritme bastant ràpid i regular. Cap al quilòmetre quinze he vist clar que estaria molt aprop de la marca de l'any passat, així que m'he decidit a intentar rebaixar-la. He augmentat lleugerament el ritme i m'he plantat a meta amb un registre d'01:35:03, millor marca personal, i la sensació que l'entrenament està anant per allà on toca.

En menys de quinze dies he completat els exàmens, m'han fet  oncle i he rebaixat el meu millor temps en una mitja marató. I aquesta tarda, per primera vegada en molt de temps, he tingut la sensació de tenir per davant tot el temps del món.

dimecres, 26 de gener de 2011

Normandia


Disparo. Amb seguretat, amb decisió. Sense por ni remordiments. I penso que avui no tornaré a fer-ho així. Deixo la càmera. Agafo el fusell i miro cap a la platja.

Les mans em tremolen. Les cames també.

Robert F. Sargent és l’autor de la fotografia de les tropes de la companyia E, 16è d’Infanteria, que fou la primera a desembarcar a la platja d’Omaha en l’anomenat Dia D. Era l'ajudant del fotògraf en cap de la Guàrdia Costera dels Estats Units. Desconec si va entrar en combat, segurament no, però m’he pres aquesta llicència per contribuir a la proposta de Relats Conjunts.

dilluns, 24 de gener de 2011

Segona temporada: Últim capítol

Torno a abaixar la mirada cap al record del cordó umbilical. Però no hi ha pell ni carn, ni cap rastre d'aquell borrissol que té la mala costum d'amagar-s'hi. No. En aquest melic de paper i lletra convertit en sortida per al verb i la paraula només s'hi acumulen les meves dèries escrites en forma d'apunt. La terra completarà avui la segona volta sobre l'eix solar d'ençà que un servidor va decidir obrir la finestra i ventilar. Aire fresc necessari, tal vegada, per a començar a respirar envers el món i deixar l'aire viciat de l'escriptura onanística.

D'aquesta segona temporada em quedo amb un lleuger i tímid gir cap a la llavor dels mots perquè, tal com us he dit altres vegades, no pretenc fer periodisme ni redactar un estimat diari sinó, més aviat, renovar contínuament l'instrumental de laboratori textual per a mirar d'anar una mica més enllà de les meves pròpies lletres.

Sí, el Cops de Ploma s'ha convertit en un segon melic, el melic de les meves lletres. Però no parlo de mirar-me el melic en el sentit d'ignorar el món, sinó més aviat en referència a la connexió que ens uneix al centre d'aquell univers infantil. Com una metàfora de la constant insatisfacció, de la recerca que ens obliga a millorar a través del descens pel cordó umbilical. I aquí, en aquesta casa, sempre he pretès que ma mare siguin les lletres, l'inici de tot. Al principi fou el verb, com diuen en alguna banda.

Aquest és l'últim capítol de la segona temporada, com si d'un serial es tractés. Però farem com amb aquella sèrie descarregada i no caldrà esperar. Poso el punt i final a la segona temporada, però no cal que apagueu l'ordinador. El tercer volum és a punt de començar.

dimecres, 19 de gener de 2011

Un llamp dins l'ampolla

Em llevo a cinc minuts de les set del matí, com qualsevol altra dia laborable, però avui no és pas un dia normal. D'entrada he afegit l'alarma del mòbil per evitar la possibilitat d'adormir-me. Sí, ja sé que no m'he adormit una sola vegada en els darrers sis o set anys, però avui no vull córrer cap risc. Passo per la dutxa i esmorzo amb calma. La motxilla ja la vaig preparar ahir així que només he de recollir-la i marxar. La ronda del mig està col·lapsada, i esmerço quaranta-cinc minuts en un trajecte que no me n'hauria de comportar més de vint-cinc. He sortit d'hora, però arribo amb tot just deu minuts de marge abans del primer. Per acabar-ho d'enllestir, no sé on coi és l'aula A33M. Així que si algú ha vist una ombra travessant a corre-cuita la facultat de física i química de la UB prop de les nou del matí, no cal que s'esveri, era jo. De nou a onze el primer. Enllesteixo un quart d'hora abans, i en l'hora i escaig de marge passo per la cafeteria a fer el segon esmorzar mentre faig les primeres trucades per veure com va tot. De moment, sense novetats. De dotze a dues tinc el segon examen. En quant surto d'allà encenc de nou el mòbil i ara sí. Ma germana ha tornat a fer-me oncle, així que agafo la moto i me'n vaig a l'hospital.

En deu minuts sóc allà. Encara són a maternitat i sense habitació. Al pare de la criatura se li escapa la felicitat per sota la porta. La llevadora li ha explicat què havia de fer amb la documentació mentre pujaven el nen a neonatologia, però em confessa que, com que ell duia al menut, no recorda res. A quarts de tres ma germana ja té habitació i podem veure-la. Està cansada, però la veig activa. Quan pare i àvia se'n van a dinar i ella es dedica a contestar missatges aprofito per fer un repàs de darrera hora. A quarts de quatre faig una escapada per menjar-me un plat combinat i cap a les cinc me'n torno a la facultat. A les vuit del vespre surto del tercer i darrer examen del dia. Han estat sis hores d'exàmens, i després d'un bon grapat de pàgines escrites recordo que faig massa força sobre el bolígraf. Tinc la mà adolorida. Però estic content. La feina està feta i tot ha sortit bé. Això sí, ha estat un dia ben intens. Com un llamp dins una ampolla.

dissabte, 15 de gener de 2011

De rebot



Això del rebot ve del bàsquet. El tirador llança a cistella sense encert, i ja veieu els deu paios sobre la pista afanyant-se a agafar la pilota. O en aquest cas, el rebot. Però no em referia pas a aquesta accepció quan he posat el títol a l'apunt. És que porto uns dies de bòlid, i ara m'ha donat per preguntar-me què ho fa que totes les expressions d'atabalament que se m'acudeixen provinguin del món de l'esport. Acabo de mirar què diantres és un corcoll i resulta ser el piu d'una baldufa, així que anar de corcoll que és una expressió, diguem-ne, més clàssica no aniria pas per aquí.

El vocabulari popular s'ha anat nodrint d'expressions pròpies de temes d'interès i això explica l'origen d'expressions marineres o industrials tan habituals en els diccionaris catalans. Però darrerament l'esport sembla ser l'únic àmbit capaç de generar vocabulari, si exceptuem la terminologia tecnològica que és un tema completament diferent. Mireu, m'he passat mitja vida fent esport, he provat tota mena de disciplines usuals i inusuals i sóc culer a rebentar, però segueixo sense considerar normal la dimensió mediàtica que l'esport ha adquirit en els darrers temps. Que una victòria blaugrana encapçali un Telenotícies ens hauria de fer rumiar sobre el model de societat que estem projectant. Que la notícia sigui un possible embolic entre un jugador blaugrana i una cantant em sembla ja ridícul. Sí, ja sé que aquest dies he estat incidint en la defensa de l'esforç com a camí per a assolir objectius, però mediatitzar una feina d'enriquiment personal a través dels èxits d'un col·lectiu em sembla anar un pèl massa enllà. Fins i tot quan aquest col·lectiu porta al darrere una gran quantitat d'afeccionats.

Em preocupa que el futur ens aboqui a un món de mones on l'única transcendència rellevant la representi el partit del diumenge o el debat acarnissat i buid que proposen alguns mitjans. No miro gaire la televisió, entre d'altres coses perquè el que hi veig no m'agrada. Gent explicant misèries, pretesos debats sense cap dialèctica ni argument, desgràcies i món rosa de l'esport. He llegit en alguna banda que quan Anglaterra va guanyar el campionat del món de futbol, l'any 66, la premsa anglesa no ho va considerar notícia de portada. Quines coses. I jo aquí, sense temps per a res i perseguint el rebot.

dilluns, 10 de gener de 2011

Models a seguir

Todd McFarlane per l'àlbum Follow the leader de Korn

Llegeixo que l’Estat espanyol ven armes per pal·liar la crisi, que la Palin marcava la congressista Giffords amb una diana per indicar un objectiu a combatre, que a Salou hi ha hagut un nou vessament de cru i que en Mourinho va celebrar l’enèsima victòria èpica davant dels morros del rival. Recordo els populars llençant bombes, la impunitat del Millet, els pederastes dins l’Església, el Pepe rematant un rival caigut i un ex-president fent la peineta entre moltes d’altres il·lustres imatges, sense haver de fer cap esforç de memòria. No hi ha càstig. La impunitat regeix i l’èxit del propòsit ho justifica tot.

Aleshores apareix algú, digues-li Pere Puig, digues-li Jared Lee Loughner, i ja no hi ha volta enrere. Una bala al cap per a resoldre el conflicte. Magnífic model de món pels meus fills.

dimecres, 5 de gener de 2011

Superació

L’esport sempre ha estat per a mi un aprenentatge per la vida. L’aprenentatge de l’esforç com a camí per assolir les teves recompenses personals, sovint invisibles, però sense cap mena de dubte les més gratificants. Tot costa, costa molt com diu el filòsof, però amb esforç no hi ha res impossible. Això que sembla tan obvi i hauria de ser una lliçó per tots plegats ho oblidem massa sovint. Però clar, aleshores sents la història de la Monique van der Vorst i al·lucines.

Ben aviat va començar destacar en l’esport i als tretze anys era una promesa de l’hoquei sobre herba femení. Una sèrie de lesions al turmell amenaçaven el seu futur, així que va decidir passar pel quiròfan per a evitar-les. I el que havia de ser una operació de tràmit va acabar en drama. Tenia catorze anys i la Monique quedava en cadira de rodes.

Es va afeccionar a la bicicleta adaptada per a pedalar amb les mans i gràcies a ella ben aviat va començar a competir. L’any 2000, amb setze anys per complir, debuta en la seva primera cursa. I la guanya. A partir d’aquí comença a acumular victòries a l’hora que va adaptant i perfeccionant la seva bicicleta. Amb ella guanya diversos campionats nacionals, d’Europa i del món, i es fixa com a objectiu els Paralímpics de Beijing del 2008. Un greu accident de cotxe amb lesions a la medul·la i una recuperació de sis mesos semblen allunyar-la de la seva fita. Però aconsegueix presentar-se al mundial de Bordeaux, on queda tercera i guanya la plaça pels Paralímpics. Recuperada i amb un munt d’èxits més als sac, la seva preparació pels Paralímpics es topa de nou amb la desgràcia. Quatre mesos abans de la fita pateix un nou accident amb un trencament parcial a l’espina dorsal. A Beijing es presenta amb collarí, però guanya dues medalles de plata en ruta i contrarellotge.

Després d’això les seves ganes de superació la porten a encarar nous reptes. Comença a interessar-se per la velocitat, on els èxits també la segueixen. Maratons, i tota mena de curses de gran resistència, nedant i pedalant, res li fa por. A l’octubre del 2009 guanya el campionat del món d’Ironman a Hawaii superant tots els atletes masculins. Sembla que res no pot aturar-la. Però al març del 2010 va patir un nou accident en topar amb un altre ciclista i acabar per terra. Va començar per patir espasmes a les cames després de dotze anys d’insensibilitat absoluta. Es va entregar a una rehabilitació llarguíssima i sense precedents. I ara, gairebé un any després, amb vint-i-sis anys i després de passar-se’n tretze en cadira de rodes, la Monique camina de nou en una mena de miracle de la ciència que els metges no són capaços d’explicar.

El seu repte actual és caminar una mica cada dia. Però se li ha ficat a la ceba començar a córrer, acabar una marató, una triatló olímpica, un Ironman ... Us hi jugaríeu res a que ho aconsegueix?

dilluns, 3 de gener de 2011

Regal de fum

Comatosed - The Gift-Smoke

Doncs ja hi som, any nou i vicis vells. Aquests són dies de llistes de bons propòsits, de fer balanç de l’any que ens deixa i resums de tota mena. Grans plans per a l’any que just comença i l’increïble i fascinant món dels fascicles col·leccionables. I tot plegat, fum.

Avui ha sonat el despertador i ben poca cosa ha canviat. Sóc el mateix, un dia més vell, un dia més savi(?), però el món que m’envolta no ha canviat gaire. Així que lluny d’esperar que l’any em porti res de bo miraré de sortir a buscar-ho. Els meus desitjos no han canviat gens d’ençà de fa uns dies però com sembla que ara és temps de treure’ls del calaix us diré que un servidor us desitja, sempre, salut i empenta. La resta millor si es sua una mica que sempre fa més feliç. I res, que els bons propòsits no pesin massa, ni les llistes i resums us aclaparin, ni us obsessionin els plans com per oblidar-vos de viure per seguir col·leccionant coses inútils i acabar descobrint que tot plegat és fum, talment com el dia a dia.

Apa, a treballar, que ningú ens regalarà res.