diumenge, 27 de febrer de 2011

Cuines d'ahir, cuines d'enllà


El rebost de les antípodes - Ariana Casanovas

Ociós com estic aquests dies, he procurat distreure les meves necessitats d'esforç físic convertint la cuina en un refugi i, per a plaer i gaudi de la meva senyora, m'he dedicat a preparar tot tipus de menges amb dos ingredients que m'acostumen a mancar: calma i temps. El cert és que, com a bon menjador, també m'agrada força cuinar però sovint, ubicades les meves prioritats en altres camps, no tinc el temps necessari per a dedicar-hi gaires esforços. La cuina però, no es limita només a la preparació alimentària sinó que, amb un cuiner malalt de lletres com un servidor, la investigació d'orígens es converteix en un complement indispensable. M'agrada saber d'on surt allò que preparo i quin recorregut històric ha acabat per portar aquell plat fins a la meva taula.

Aquest cap de setmana l'Ariana s'ha sumat a l'equip i amb quatre mans i molta complicitat hem format un tàndem de cuina molt productiu. I ahir ens va donar per preparar com a extres, per a tenir-los de més a més, un escabetx de peix i unes galetes Anzac.

L'escabetx és un plat típic de la cuina catalana, d'origen romà. Àrabs i perses van idear-lo, i a través de la mediterrània va arribar a les nostres costes durant l'edat mitjana. De fet, ja en parla el Llibre de Sent Soví, del 1324, un dels primers receptaris de cuina editat en llengua romanç.
I si l'escabetx és un exemple de la cuina catalana d'ahir les galetes Anzac són el paradigma de la cuina de les antípodes. Anzac (Australian and New Zealand Army Corps) són les sigles del cos de l'exèrcit del continent austral que va participar a la primera guerra mundial. Sembla que els soldats anglesos i francesos que acompanyaven aquestes tropes al front de Gal·lípoli van quedar sorpresos amb aquelles galetes que les famílies australianes enviaven als seus homes i així es van popularitzar.
L'escabetx el trobareu arreu així que m'estalviaré receptes. Les galetes Anzac són més rares:

Flocs de civada, coco rallat, farina, sucre extra fi i mantega a quantitats iguals. Per a 100 grams de cada us sortiran unes 25-30 galetes. Amb aquestes quantitats, una cullerada de mel i una culleradeta de bicarbonat. Els nostres llunyans veïns utilitzen xarop d'auró, però la mel farà l'efecte. Escalfem el forn a 180º. Barregem la civada, el coco, la farina i el sucre en un bol. Fonem la mantega (al microones o en un cassó), hi afegim la mel, el bicarbonat i un rajolí escàs d'aigua bullint i ho barregem tot bé. Fem un sot a la mescla dels ingredients secs i hi aboquem els líquids. Barregem amb cura fins a obtenir una pasta homogènia i amb ella preparem les galetes premsant-les entre les mans. La consistència aquí sembla més aviat escassa, així que és bona idea fer una mena de boletes i prémer-les amb força, amb el cul d'un got per exemple, per donar-los forma de galeta. Les fornegem per tandes deixant espai entre elles per tal que creixin. En 8-10 minuts de forn les tindrem daurades. Tot el procés no us ocuparà més de tres quarts d'hora.

La tradició oral familiar ens porta la cuina d'ahir, la recerca aporta la cuina de més de quinze mil quilòmetres enllà. Us convidaria a passar per casa i fer-ne un tast, però molt em temo que fareu tard.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Crosses


Una falca o crossa lingüística és aquell mot que, sense aportar cap mena d'informació, s'utilitza com a recolzament per a guanyar temps i molt sovint simplement com a vici d'elocució. Un apunt crossa seria aquell que, sense aportar cap mena d'informació ni valor, es penja d'un bloc qualsevol per a mantenir entretinguts als seus seguidors, possiblement perquè l'ànim del blocaire de torn no està per a gaires festes.

Menys de quinze dies per la marató de Barcelona. Algú creu que és possible córrer una marató amb crosses?

dijous, 17 de febrer de 2011

Cant I, Glòria


Imatge de la sèrie Digital Landscapes - Jarek Grudzinski

La deessa cantà sobre la inspiració, i el seu cant arribà a les costes mortals de la Mediterrània. Allà vaig sentir-les mentre creia només encarar la roca, sabent-me fràgil com el vidre. El so trencà el temor i el que m'havia semblat només negror despertà als meus ulls com la fosca radiant d'una nit de lluna plena.

–Hi ha un reflex de foscor en els teus ulls, espantats de perdre un futur que encara no albires. Les onades no s'escolten terra enllà, la lluna és muda a les orelles, però canta dins el cor del qui l'escolta. Quan tot és silenci i la foscor dolça, escolta el seu cant. Només tens les paraules contra la nit.

Miro enllà, i les lletres suren amb l'argent d'un peix alat. Saltironegen alegres, però callen rere les ombres descolorides en les que van dansant. Una rere l'altra sumen esforços solcant camins imprevistos mentre s'escapen del corral. Ja no són meves. S'esmunyen de les meves mans i corren, lliures i inconscients, a estavellar-se contra les roques del penya-segat per caure esbocinades als meus peus. D'allà les recullo amb cura cap al cistell de les idees moixes d'on sorgiran en nits d'ascens de lluna. Nits on caldrà fondre-les de nou, teixir-les amb ploma de licantrop i mirar de fer-ne poesia, potser lírica de desesper.
O tal vegada un cant de glòria.

divendres, 11 de febrer de 2011

La dansa de les muses


Three Muses - Anne Garland, The Luminous Playhouse

Capficat i capcot em barallo amb mi mateix per menar la nau a bon port. I així, capbussat en els meus pensaments, gairebé ni me n’adono de la seva presència. Però hi són. Totes tres. La petita em roba el son i s’escola als meus pensaments, encoratjant-los, fent-los créixer. De primer es mostra esquerpa i gairebé he d’arrabassar-li els llavis amb un esforç titànic. M’hi aboco, m’hi ofego, em perdo per tal de trobar-me. I quan la nau s’ensorra i amenaça el temporal, els seus petons esdevenen dolços com la mel i la seva llavor em fa captiu. L’ànima creix i, mirant de calar fons, em llenço a l’abisme amb els ulls clucs.

Però quan els obro s’ha esvaït el record del bes, i em trobo en braços de sa germana, decidida a prendre el relleu amb total naturalitat. La petita se’n va discretament i el seu llegat el recull la mitjana. Els petons esdevenen carícies, moixaines decidides, amanyacs furiosament sensuals i es fonen els cossos rebregant els llençols de Pèrgam. El temps s’atura. El dia esdevé nit, o potser és la nit qui es transforma en dia. No ho sé. No m’importa. Els cossos s’alimenten units en un de sol. Les hores cauen difuses però la seva intensitat no minva. Finalment, la meva carcassa mortal cau rendida i s’adorm en la riba del plaer.

Desperto amb la germana gran i ja no hi ha rastre de les altres dues. Me la miro amb els ulls tendres, però la pruïja ha passat. Em llevo baldat però satisfet de la sessió maratoniana i m’adreço a la cuina per preparar alguna menja mentre la sento cantussejar. Però quan torno ja no hi és. Només queden els llençols de Pèrgam, plens a vessar. Somric feliç. He dansat amb les muses de l’Helicó.

dimarts, 8 de febrer de 2011

La seducció de la paraula esquiva


La Sirena - John William Waterhouse

La sento de nou, com un lleu xiuxiueig que s’alça. La melodia és clara, l’encís m’atrapa. Sento que em crida de lluny i el seu cant em porta imatges d’una pell que sé suau, mentre els narius s’omplen de l’enyorat perfum que l’embolcalla. Em crida, i no vull resistir-m’hi. M’espera, nova com l’alba, com un regal per als meus dits encisats pel volum de l’ofrena. M’aclapara el desig però em deleixo enmig la calma demorant l’encontre. Avanço lentament, sense pressa, i la imaginació vola al compàs de l’erotisme del so mentre somnia en la perfecció de la dansa.

La precisió del traç segueix la cadència del so. La melodia es transforma en corbes a resseguir lentament i el moviment, pausat i segur, avança cap al paradís. La culminació és perfecta al bressol del son; l’error, absent; la suor, imperceptible; la combinació dels cossos, divina. La ploma està llesta i les paraules brollaran sense treva.

Aquest és el somni. Però despertaré, i després de lluitar-hi em rendiré exhaurit sols per amagar-me esgotat sota els llençols rebregats mentre repasso sense treva la frase òrfena. I ploraré de nou les meves mancances per fer-la meva ... fins l’endemà, quan torni a sentir la seva seducció de nou, com un lleu xiuxiueig que s’alça.

dijous, 3 de febrer de 2011

Monosil·làbic d'oblit

La mort dels mots


Ja no hi ha dits, no hi ha mans, no hi ha ment. El full mor sol i trist. I un cop mort ja no hi ha res, no hi ha por ni plor, ni tan sols un crit de dol. Blanc i net, erm i nu. Ni un mot, ni tot just un verb ras i curt. Mort i prou.

I tot es fon en res.