dimarts, 29 de març de 2011

divendres, 25 de març de 2011

Un altre apunt

Still too cold - Johann Schweigl
–Joan.
–Digues.
–Això que vas publicar l'últim dia...
–Què?
–Doncs, que no m'ha acabat d'agradar.
–Vaja.
–És que darrerament t'ha donat per insistir amb la lírica. Que si muses, que si deesses i tot de coses per l'estil.
–I no t'agrada.
–Bé, sí. O no. D'això... no ben bé. Vull dir que els primers em van agradar molt, però se t'està escapant de les mans, no trobes?
–Mmmm, no. No trobo.
–Vull dir que... no ho sé, aquest últim tampoc no l'he acabat d'entendre massa.
–...
–Em sembla que passes massa hores sol a casa. Necessites socialitzar una mica.
–Vaja, ja saps que estic d'arrest domiciliari, com si diguéssim.
–Sí, serà això. Massa hores davant l'ordinador sense altre cosa a fer que escriure. Ep, i és nota, eh? Que se't comença a escapar la pinça.
–Però no dius que no l'has acabat d'entendre?
–Va, calla i escriu un altre apunt.

dimarts, 22 de març de 2011

Cant II, Oblit

That place in time - Aurel Manea

La deessa plorava a la seva cambra, i les llàgrimes plovien sobre els carrers d'una ciutat mediterrània. Allà em colpiren la cara i m'obligaren a aixecar els ulls al cel. De dalt estant, entre els núvols grisencs amenaçadors, aquell plor transportava la seva música als ulls disposats a cercar-la. El meus ho eren, sempre necessitats d'una resposta divina que anunciés la primavera.

–Hi ha un camí d'estels sota els teus peus, incapaços de traçar un sender que no saps veure. Amb el cap cot, no veuràs les guspires argentades que el camí no pot reflectir, però són allà esperant que aprenguis a caminar obrint-te via. Quan la llum se't mostri esquiva, aixeca el cap i cerca la seva guia. Només cal que cerquis l'espurna en la nit.

Estenc els braços i deixo que el ruixat em xopi. Miro enlaire i obro els ulls, però un degotim de pluja s'esclafa a la meva nineta. Es trenca l'encant. Maleeixo el cel i torno a mirar a terra mentre un calfred em recorre l'espinada i esternudo. No hi ha més camins que els que ja trepitjo, no hi ha cuques de llum, ni llumeneres argentades. Tot és mentida i no obstant el cor vol creure. M'aixeco la caputxa i entaforo les mans a les butxaques mentre emprenc el camí cap a casa. Capficat, capcot. Tornaré a escriure, sí. És tot el que sé fer-ne dels somnis de deesses. Escriure'ls o oblidar-los.

dimarts, 15 de març de 2011

Gris plom

La Ola Silenciosa - Alfredo Sabat

Està plovent amb ganes, i el xàfec ve acompanyat d'un cel gris plom. El so de la pluja cavalca a batzegades, i el tro reclama mandrós el seu regnat. Corren dies convulsos, temps canviants. El món, tal com el coneixem, amenaça en desaparèixer sota el tro d'un míssil, en un núvol d'urani enriquit, escombrat pel tsunami de l'economia provocat pel terratrèmol del sistema. Trontollen els governs que ens imposen, trontolla la terra que maltractem.

Tot sembla anar-se'n en orris. I aquí estem, contemplant-ho esparverats des de la finestra. Amb la cara tapada, protestant, xisclant, morint... mentre mirem simplement de viure.

dimecres, 9 de març de 2011

Cops de píxel


Res de vermell, ni tan sols disfressat. Tot plegat no és més que una farsa. Tot el matí intentant actualitzar el coi de bloc i el maleit Pix dels pebrots intentant prendre el control. On vas a parar. Un farsant, això és el que és aquest quadradot disfressat de vermell. I no hi té res a fer, que això és illa ubuntaire i deixo els virus i altres patologies per aquells de les finestres.

Res, ahir havien d'aparèixer uns de grans vestits de vermell, es van disfressar de groc i van fer el ridícul més espantós. I diuen que se'ns assemblen. Quin tip de riure. Però clar, tot del revés i abans hauríem palmat, no pas ara, amb una esquena fotuda però l'orgull intacte.

Vinc d'una ressonància magnètica que m'ha segrestat mig matí. Ha estat avorrida com una nit sense estels, com un equip d'aspirants, com un bloc sense ànima humana. Màquines sense ànima, gent sense ànima, cap aquí anem? Drets individuals trepitjant-ne de col·lectius i molta gresca mediàtica per a no res. 

Sempre ens quedarà la ploma, el verb, el discurs, l'ànima. I merda per qui ho negui.

dijous, 3 de març de 2011

La línia blava

Thin Blue Line - Fotografia de l'atmosfera de la Terra - NASA

Pintura. L'he tornada a veure allà palplantada, alterosa, perdent-se enllà. Delint-se per ser petjada per més de quinze mil ànimes. No pas jo, albirant per la finestra amb un esguard de creixent tempesta reclosa.

Plou. Però és massa d'hora per tal que comenci a desdibuixar-se a poc a poc. Durant setmanes marcarà un camí que no he de seguir. Potser seran mesos. Seguiré més aviat el seu esvaniment, lent, progressiu, esperant tal vegada calcigar la seva hereva l'any vinent.

Blau. Diuen que és un color trist, melangiós. Però em recorda el cel clar de no pas avui. La línia cerúlia m'encara al sol radiant que avui s'amaga. Tan és, tornarà a brillar. I podré trepitjar-la amb ganes. Desig desfermat pel llamp que no arriba.