dimarts, 26 d’abril de 2011

Adéu fantasmes


Lost - Alecu Grigore

He tornat a escriure un text simbòlic, carregat de lírica i imatges estranyes que, tal vegada, només tenen significat dins el meu cervell confús. L’exorcisme del suor no em serveix, ara per ara, i per més que albiro la llum al final del túnel, encara no he passat pel peatge. Vaig estalviant, però.

Barrino el sentit de tot plegat. D’unes lletres capficades o de la seva absència en aquest espai d’assaig. He cridat les meves pors i no han sabut què respondre, amagades al seu torn entre les seves pròpies ombres. Esquitxo lletres per sepultar-les, per fer-les brollar per l’albelló de cap a la claveguera. Tomba de paraules alienes, com l’estàtua marmòria d’aquell rei que ja ningú recorda qui va ser. Fora pors. Enrere queden, atrapades entre les lletres que vaig deixant enllà, ben enllà.

I ja no són meves.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Primavera al jardí del bé i del mal



Spring, Fashionably Late - Mark Geistweite

Em cou el llagrimer de pluja continguda sota el plomall dels arbres creixents. L’esclat de colors minva amb la mirada molla i els aromes desfermats es mostren morts dins el meu canó obturat. La inestabilitat del temps es tradueix en maresma sota els meus peus, àvids d’avançar de nou a corre-cuita. La pasta de paper m’envolta, la feinada és ingent, i mil tasques s’apilen al desbordat tinter dels somnis. Última parada a l’andana abans d’entrar en aquesta processó enmig de Sant Jordi. Punxes de rosa penitents en el camí del sol. Compte amb el llop disfressat d’ovella. Estaria encantant d’esgarriar-nos les poncelles.

dijous, 14 d’abril de 2011

Etiquetes

La catosfera no m’espera i segueix el seu dia a dia, dia a dia, dia a dia.
No hi ha conreu mental quan la collita és imposada i els bous corren rere l’arada.
No hi ha curses quan la tíbia flaqueja amb l’estrés d’una fractura.
Les divagacions es perden, i les plomes no ragen quan t’ocupa el cap el signe del temps.
L’escena roman amagada rere un teló que, de moment, no s’obrirà per a mi.
L’espurna està apagada, no hi ha temps per l’haikú, i encara menys pel cal·ligrama.
Les imatges corren fugisseres i no tinc esma per atrapar-les.
El gest llengoter s’ha encongit dins una caixa, resseca de teclejar i cremar-se les parpelles.
Les lletres dansen als meus ulls, devoro pàgines àgils, devoro pàgines espesses, m’ennuego de pàgines. Escric pàgines àgils, escric pàgines espesses, m'ennuego de pàgines.
El meu microcosmos esdevé nanocosmos contret i abocat a una sola tasca creativa.
Els meus microcontes s'ofeguen en la seva pròpia brevetat.
Les dents serrades. La feina a fer no admet ni tan sols mossegades.
El planeta sota els peus no és verd ni gris ni marró, però potser és vidre, o porcellana.
La política no em porta enlloc, però m’esgota a cada passa.
La sang blaugrana em bull en un horitzó de muntanyes blanques.
Els viatges són ara records del passat i somnis del futur.
I només tinc temps per dir quatre ximpleries.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Màscares

The Masks of Venice - Deyan Uzunov


La màscara d'avui m'estreny més que de costum. Afluixo les cintes, i començo a perdre les etiquetes que m'han anat col·locant. Tan és, no les sento meves. Fa temps que vaig decidir emprovar-me'n una altra. Em fascina. I d'alguna manera, també crec que se m'assembla. Qui sap, potser puc acostumar-me a ella i al final, fins i tot prescindir-ne de tant en tant sense que ningú se n'adoni.

Però m'han dit que m'escau, i això em fa por. No vull la màscara que m'han atorgat, vull escollir-la amb cura perquè fa massa temps que en porto algunes que no acaben d'encaixar i m'enceten l'ànima. No vull seguir jugant a aquest joc de farses, però no en conec cap altre. Les temples em cremen, i necessito arrencar les restes de la màscara d'ahir. La d'avui encara aguanta, però no gaire.

Vagarejo sense destí, m'aturo de nou davant l'aparador, i abans que me n'adoni la torno a tenir a les mans. Me l'emprovo. No, no cal que l'emboliqui, senyoreta. Me l'emporto posada.