Déjà-vu

Erupció del Grímsvötn – Jon Gustafsson – Reuters

Segons el Termcat es tracta d’una paramnèsia que consisteix a percebre que allò que s’és vist per primera vegada ja havia estat vist anteriorment. El rellevant del cas és la nota afegida que diu que aquest fenomen pot aparèixer en persones sanes o bé associat a un trastorn mental.

El Grímsvötn, volcà islandès de nom impronunciable, escampa les seves cendres pel cel europeu, les companyies d’avió diuen que no passa res, però mentrestant fan cara d’estrènyer el culet. I en un altre derivat d’aquesta part inferoposterior del tronc, els culers s’ho miren esperant no haver d’alterar els plans en el seu desplaçament europeu. I tot plegat, em recorda alguna cosa indefinida.

Em va passar quelcom semblant amb les onades gegantines, els desatres nuclears o els terratrèmols recents. Massa sovint. Núvols i onades que s’escampen. Perill mortal. Vides humanes. Però no, no passa res, són fenòmens aïllats i no hi ha canvi climàtic. Fenòmens que no són repeticions, pura casualitat, que passen a llocs remots amb noms que s’obliden fàcilment. I no obstant, se’m repeteixen un i altre cop al cervell com imatges televisades. I em pregunto quina mena de trastorn és el meu.

Somnis de viatger mediterrani

Ponts de Canyet - Jordi Gallego - de la sèrie Costa Brava

Escolto el vent que suaument udola cants d’altres terres i, amb el seus versos, infla les veles que descansen adormides als meus peus. Ja fa temps que hi són, sí, però no em feien nosa. I ara, despertes i enjogassades, em fan pessigolles als turmells.

Tanco els ulls i ensumo l’aire que em porta l’aroma d’un altre oceà. La humitat freda em fa créixer les ganyes rere les orelles, i tinc ganes de llançar-me a nedar per les corrents del pacífic. Però amb els ulls tancats he elevat el mentó al cel, i el sol m’escalfa el rostre. Ara ja no veig l’aigua, les ganyes desapareixen, i el mar no és sinó mirall del cel. Els ossos perden pes, i em creixen plomes sota els braços. L’aire calent m’impulsa amunt. Bato les ales i m’enlairo cap a l’oest, sempre cap a l’oest, en un llarg viatge migratori.

Aviat seré de nou a les costes d’un món que mai va ser nou sinó als ulls de l’home. Als meus ulls. I quan hi sigui, quan nedi i voli per paratges aliens, aleshores recordaré els meus peus i les arrels que hi neixen. I el vent em cantarà l’udol de la mediterrània.

Setanta-set dies de sequera

Fotografia d'Ariana Casanovas

Desobeint el metge per un magre marge,
ignorant els vuit dies de repòs que semblaven l'infinit,
m'he cordat les bambes i he sortit a rodar.

Quatre quilòmetres suaus sota una xafogosa calorada
i, exercint de cargol, lent però bavejant de felicitat,
he tornat al running.

Reivindicant la polla

Som com som, i per això hem trigat pocs més de cent trenta anys en adonar-nos-en, però vaja, resulta que en aquest país, que és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no s’està prou segur d’haver-lo vist, es parla en català des de fa alguns anys més dels que té qualsevol diari.

Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorta i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorta i becarics.

Reprodueixo l’embarbussament tal com el va pronunciar Dalí. Així va restar fins que en Monzó el va recuperar per la fira de Frankfurt. La seva única concessió va ser passar dels polls camatorta, als polls camatorts. La resta, fil per randa. La Vanguardia publica avui en català, i en fa ressò amb un anunci que recupera l’embarbussament amb certs matisos.

Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la gallina no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i ballarica,
els sis polls no haguessin estat xics, pics, camatorts i ballarics.

La polla ja no és becuda i així, sense un bec molest i punyent, resta dolça i inofensiva i pot mostrar la seva felicitat convertida en alegre balladora. Però per si no n’hi ha prou amb això, a més ens quedem sense polla. Això sí, per esdevenir gallina. Tot un símbol. Només falta la gallineta ballant els Suspiros de España per convertir les quatre barres en cuatro rayitos de sol.

Però no em feu gaire cas, que tot plegat és només el meu embarbussament mental d’avui (és que em calia una excusa per repetir el mot embarbussament i que ningú es vegi temptat al *trabalenguas), tal vegada perquè tinc el cap a una altra banda ofegat en somnis de llet merengada en una terrassa de Wembley.

Justícia medieval

Fotografia de Jim Young - Reuters

Detenció i procés en un tribunal per crims contra la humanitat. Això és el que jo entenc per justícia. Però ara els ministres d’Europa clamen que un tret al front també ho és, malgrat que els seus països rebutgen la pena de mort. Celebracions de mort multitudinàries en el suposadament món desenvolupat. Fotocòpia d’aquelles que vam veure després de l’11-S però amb els colors de l’equip rival.

Em pregunto en quin segle visc, i si no hauríem d’aspirar a ser una mica més civilitzats cada dia en comptes d’inspirar-nos en la justícia medieval.