diumenge, 26 de juny de 2011

L'ombra de l'arbre de Josuè


Panoràmica a Joshua Tree – Joan Sunyer

Una carretera i milles per recórrer. El temps és al nostre costat. De vacances. I talment com en un anunci, només hem de baixar la finestra i deixar que el palmell de la mà acaroni el vent. No tenim reserves ni cap mena de pressa. Hem sortit de Los Angeles i el nostre únic compromís a hores d'ara és tornar el cotxe a Phoenix d'aquí a vint dies quan s'hi pot arribar perfectament en una llarga tirada de sis o set hores. Calma, doncs.

Fa calor, molta calor. El Mojave és un desert inhòspit, de paisatges quasi lunars que recorden la importància d'un bé tan preuat com l'aigua. Llevat de les càmeres, és l'únic que portem a la motxilla. Espetega un sol de mil dimonis, i el paisatge desolat desperta el record del pas lent d'una mula. Potser per això l'emulem, perseguint una ombra inexistent. Però és només una excursió. Tornem al cotxe i l'aire condicionat representa un petit luxe. Ens endinsem al Joshua Tree National Park, on tot és roca erma i aquesta mena d'híbrid entre un cactus i un arbre que dona nom al parc. Els mormons van veure en aquest arbre la imatge de Josuè alçant els braços al cel. Estic segur que reclamava una mica d'ombra.

Descansem ara a Prescott, ciutat que ha estat per a nosaltres gairebé com la troballa d'un oasi. Ens hem passat la tarda asseguts a l'herba del parc central tot escoltant Bluegrass en directe. No sé com li va anar a en Josuè, però nosaltres hem trobat la nostra ombra.

Podeu trobar les imatges aquí

dilluns, 20 de juny de 2011

Directe, personal i irreverent


Day Dreams – Nava Lubelski

Treballo, cotitzo i pago impostos de fa més de quinze anys. No he estat mai a l’atur ni he cobrat un duro de cap tipus de prestació. He fet feines que no m’agradaven ni hi tenia cap futur mentre no en trobava alguna altra de més interessant. Estic feliçment casat de fa anys amb la meva xicota de tota la vida. Tinc la hipoteca pagada perquè en el seu moment no ens van convèncer els cants de sirena bancaris per generar benestar a base de deute i vam ser prudents. Ara tenim un sou degudament retallat. No porto rastes, no tinc gos ni porto tatuatges. Treballo a l’administració pública. Estudio a temps parcial perquè m’interessa formar-me contínuament tant a nivell personal com professional. He votat a totes i cadascuna de les eleccions en les que he tingut dret a fer-ho, i en canvi, no he anat a totes i cadascuna de les manifestacions a les que he cregut que havia d’anar, cosa que lamento. Tant votant com manifestant-me he tingut sovint la sensació d’inutilitat absoluta. Per motius d’agenda, que és una frase que sempre queda molt professional, no he estat físicament al costat del moviment dels indignats. Acampar enmig la ciutat tampoc em motiva especialment, tot s’ha de dir.

Però n’estic fins els collons. Així, amb les vocals ben arrodonides i plenes i amb les consonants ben esmolades i punxegudes. N’estic fins els pebrots (que per cert, és l’únic aliment que no puc sofrir en cap de les seves múltiples variacions) de la tergiversació dels fets oficial amb la connivència dels mitjans de comunicació en aquesta democràcia de paper mullat. Ja n’hi ha prou d’enaltir errors, vull solucions d’aquells que cobren per trobar-les. Que escoltin, que les peticions són ben concretes i tenen fonament. I si no en són capaços, el carrer és ple d’aturats. Hi ha molta gent capacitada que no té padrins i mereix oportunitats que d’altres malbaraten. Que recordin Islàndia. Recordem-la tots. I penso que, ara per ara, només hi ha dues posicions possibles: indignat o indigne. Sovint m’he alineat en la segona.

I amb tot plegat, me’n vaig de vacances. I tinc intenció de desconnectar de tot. De vegades penso en emigrar del país, del planeta, de la raça humana. I merda pel que es quedi. Amén. Però només de tant en tant. I no vegis com em fot deixar un apunt així just abans de marxar. No puc evitar-ho.

En les properes setmanes rondaré ben poc per la xarxa i només posaré l’etiqueta "viatges". Paraula. Ens veiem a la tornada.

dimecres, 15 de juny de 2011

Xip de viatge


The Wave – Ariana Casanovas
Fotografia guanyadora del X Concurs fotogràfic La foto de les teves vacances organitzat pel SITC.

Diuen que fa dies que se m'intueix. Que escric de vents forans i mars aliens, de somnis mediterranis i primaveres de colors als peus. Que salto traçant camins de present, i assalto un futur que s’endevina immediat. Sí, me’n vaig aviat.

Una setmana més i estaré enfonyat dins un bolígraf amb ales. Tanco els ulls i ja travesso l’Atlàntic Nord en direcció al Pacífic per colrar la meva pell al sol de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic i Colorado. I fidel al meu Stetson calat, xiulo les gestes d’en Clint Eastwood només il·luminat per sa foganya mentre acampem en territori indi. I per acabar m’engalano amb una camisa digna d’en Magnum i passejo el meu esperit Aloha per les illes Hawaii mentre us escric uns cops de ploma viatgers, exhaust però feliç.

Però un home tot sol no sempre se basta, i per això m’acomboio amb uns rínxols rere una càmera. M’han dit que el seus ulls de caramel no només copsen bones imatges, sinó que ens pagaran un viatge a Buenos Aires. Sí, me’n vaig aviat i quan torni me n’espera més. Potser per això salto d'alegria. Sorteig i concurs. Passat i present. Present i futur. Ja no sé on visc. I al cel se penja una estrella i se fa de nit.


divendres, 10 de juny de 2011

Petjades a la sorra


Deadwood on Cannon Beach – Steven Dempsey

Avanço descalç sobre la sorra molla que s'asseca al meu pas. Observo les petjades, i veig com l'escalfor tot just deixa petja i, de seguida, la humitat torna a ocupar el seu espai fent desaparèixer per sempre aquella passa que ja ni tan sols jo mateix estic gaire segur d'haver donat mai. Davant meu, l'arena es mostra verge de petjades, però sé que l'han calcigat altres peus abans que no pas els meus. No sé cap a on. Segueixo avançant per un camí inexistent, sense futur definit ni passat recordat, però endavant perquè els peus hi apunten.

Trepitjo distret sabent que la sorra no em recordarà. En realitat, tant se me'n dona. Jo m'enduré uns granets enganxats a la sola, entre els dits, i els escamparé enllà. Se'ls endurà el vent. Els oblidaré. Però sabran que hi vaig ser. Sabré que hi vaig ser. Deixant petjades que s'esborren a la sorra.

dilluns, 6 de juny de 2011

Talment com abans


Teodosi Vs Strauss-Khan

Segle V. La caiguda de l’imperi Romà posa en dubte totes les estructures socials conegudes. Les institucions imperials s’esbocinen en milers de fragments davant la pèrdua de cohesió del poder. La pèrdua de referents d’autoritat genera desencís, i s’entra en un llarg període de reforma, de crisi del model que no s’acabarà ben bé fins quasi deu segles més tard.

Segle XXI. La caiguda de l’imperi econòmic posa en dubte totes les estructures socials conegudes. Les institucions locals es mostren incapaces de gestionar un model global davant la manca de cohesió del poder. La pèrdua de referents d’autoritat genera desencís, i s’entra en un llarg període de reforma, de crisi del model que no s’acabarà fins no sabem quan.

dimecres, 1 de juny de 2011

Juicy Salif



Calfred metàl·lic,
suc d’idees finades,
i una ment seca.


El Juicy Salif és l’original espremedora de fruites que Philippe Stark va dissenyar el 1990, i que s’ha convertit en tota una icona del disseny industrial. La seva imatge inspira aquest haiku, amb el que contribueixo a la proposta de Relats Conjunts.