dijous, 28 de juliol de 2011

I no obstant, un somriure


Smile - SpyKate per DeviantArt

S'entela el mirall i, per un moment, no veus reflectida la imatge del món que anomenen real. Et sents net, lliure, nou com l'alba, fresc com un infant. Somnies quimeres impossibles. Altres realitats, altres equilibris, altres societats. Però lentament el baf s'esvaeix junt amb l'esperança de trobar un món sensat a l'altre costat. La teva imatge és la mateixa, la del món també. Sonats reivindicant les seves follies a sang, pretesos il·lustres robant al poble una vegada més i una continua sensació d'indecisió en les tasques de govern. Tu t'estrenys el cinyell una mica més i ells se l'aflueixen a l'empar de la llei de conservació dels forats de cinturó. No hi ha encís que valgui.

I no obstant, el sol segueix sortint per l'est. No us sembla meravellós?

dilluns, 25 de juliol de 2011

El llarg camí de retorn


El vell de Holbrook - Ariana Casanovas

Dilluns. Set del matí. Sona el despertador. Ja fa estona que m'he llevat. Tinc gana, però no tinc son. Ahir, a l'hora de sopar tenia son, però no gana. No sé si porto ritme de dia o de nit. Em sento un tant estrany. Al meu cos li costa arrencar. A la moto, també. M'espera un correu ple a vessar. Un munt de paperassa. Bombardeig de notícies.

Ja som a casa. Hem volat moltes hores. La nit ha estat curta. El món torna a girar al ritme de sempre. Però encara sóc lluny. Enmig un llarg camí de retorn.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Postal hawaiana


Rolfwinia per Chicks And Surfboards

Estem a les acaballes del nostre viatge i aquesta vegada no ens volíem perdre l'oportunitat de visitar les illes de l'arc de Sant Martí: Hawaii. A Big Island vam rondar l'illa sencera per banyar-nos sota la llum de la lluna en piscines naturals d'aigües termals que veuen de l'escalfor del volcà. I vam dormir al volcà mateix després de passar-nos hores contemplant la caldera rogenca contra el cel nocturn. I ara, després de fer un vol curt en avioneta, som a Maui. El cert és que una vegada visitada l'illa, no hi ha molt a fer. Però tan és, ens hi podríem passar una bona temporada sense malbaratar-ne un sol minut.

Una illa amb un volcà enmig, nascut a la riba del mar que, com a muntanya imponent, atrau tots els núvols i, fent honor a la pluja, una vegetació tropical densa i espessa. Ciutats petites i acollidores, amb el seu front street ben cuidat, terrasses amb vistes al mar, botigues i restaurants per a deixar-s'hi el sou. I a tot just una passejada, platges de somni, proveïdes de serveis, taules i dutxes, amb una zona de gespa i tot just una franja de sorra fina a escassos metres de la barrera de corall on neda habitualment tot un ventall de fauna marina.

Sí, realment no hi ha molt a fer, llevat de sucar-se entre les tortugues, buscar peixos tropicals tot fent snorkel i esperar tenir sort per veure algun dofí. O potser passar hores sense ni adonar-se'n simplement buscant ones per cavalcar després d'haver pres lliçons de surf. I al vespre, quan cau el sol que comença a amenaçar la integritat de la teva pell, seure a veure un espectacle de danses hula mentre sopes tranquil·lament esperant la lluna. Quan ets a la piscina prenent el sol, amb les ulleres de sol posades i una beguda freda i el portàtil a la tauleta, només pots pensar que la vida del turista és realment dura. I potser fins i tot escriure una postal des de Hawaii.

Podeu trobar les imatges aquí

dilluns, 11 de juliol de 2011

El vol de l'àliga


The eagle dancer - Hopi indian of the water clan – Jan Gessler

Ens deixem menar pel vent, i les corrents càlides ens porten des de Colorado fins a New Mexico seguint el Rio Grande. Avancem cap al sud, on la presència del llegat hispànic es fa més present. A Taos, Santa Fe i Albuquerque l'espanyol té una forta presència. El bluegrass ha quedat enrere i les tardes a la plaça es passen escoltant rancheras. El llegat indi també és ben present, i el mestissatge cultural crea una curiosa mescla de formes i colors.

L'entorn s'ha transformat i al nostre voltant l'Amèrica arrelada de Colorado s'ha transformat enmig la flaire del xili, verd o vermell, que ens assalta arreu. Ens deixem portar entre les ribes del Grande i el Pecos, sense presses, talment com el vol de l'àliga que ens acompanya. Diuen que és època de cria, que les veurem arreu, i el cert és que el seu vol recorda el nostre recorregut. Sense destí aparent rondem per les terres de Gerónimo i Billy el Nen, pel Camino Real, per la Route 66, allà on la història parla d'apatxes, navahos, colonitzadors espanyols, soldats confederats, mines de potassa i petroli, simplement obrint les ales i balandrejant amb el vent.

Però l'àliga comença a tenir un destí i el futur ens reclama. En quatre dies anirem cap a Phoenix per iniciar la darrera etapa del nostre viatge: Hawaii. És hora que l'àliga comenci la seva migració cap a l'oest.

Podeu trobar les imatges aquí

dilluns, 4 de juliol de 2011

El dia de la independència


Signatura de la declaració d'independència – John Trumbrull

Decidits a emprar el nostre temps en recórrer el sud-oest americà el més completament possible hem seguit fent marrada en el nostre camí cap a Phoenix. Els boscos de Sedona han estat el següent pas en la recerca d'ombra dins l'exigent estiu d'Arizona. Ens hem fet un fart de caminar recorrent milles i més milles de senderes solelloses on el barret és element imprescindible. Descansar per dinar sota una bona ombra amb el corriol del riu als peus fa que el banyador en sigui un altre.

Hem tornat a Prescott per seure a les grades del rodeo més antic del món i contemplar les habilitats del genets en velocitat, prestesa i precisió, amb el llaç o a cavall, així com importants dosis de coratge i fins i tot temeritat per muntar cavalls i toros salvatges. Després hem seguit recorrent Arizona i Colorado i hem visitat paratges naturals increïbles i alhora mig oblidats per pertànyer al llegat indi. El Canyon de Chelly és d'una bellesa encisadora. Mesa Verde , majestuós i impactant, ens ha ajudat a descobrir el passat ancestrals d'aquests pobles, i hem hagut de tornar a Monument Valley simplement perquè ens fascina. Poca gent, tranquil, poca promoció...

Hi ha moltes coses dels Estats Units que no m'agraden gens, però també n'hi ha moltes que envejo sincerament. Aquí tot és a l'engròs, desbordant, optimista i casolà. Poden ser virtuts o defectes segons l'òptica. S'estimen el seu llegat fins a nivells increïbles, i si només tenen una merda punxada en un pal, l'anuncien als quatre vents. Visiti la magnífica merda punxada en un pal, única en el món! Li munten un museu on la comparen amb d'altres merdes mundials i fan estudis científics per determinar-ne l'aroma, color i sabor que la fan única. I alhora ignoren allò que no els pertany.

4 de juliol. Independence day. Festiu nacional. Banderes arreu, focs d'artifici, festes per tot el territori i l'himne americà sonant a tort i a dret. Potser un gra massa? Però recordo aleshores un text escrit fa molts anys:

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Imagino menys estrelles, menys barres, uns colors diferents... i no me'n puc estar d'unir-me a ells: God bless America!

Podeu trobar les imatges aquí