dimarts, 27 de setembre de 2011

Ofegar-se entre paraules


Don’t drown in a sea of words… - Sp4re

Deixar-se portar només, al ritme d'una onada lenta i esquerpa que es passeja lentament pels teus records. Melangia fugissera d'ombres menystingudes i ritmes salvatges que no aconsegueixes apaivagar. Una ombra enllà de l'horitzó, reflex d'un núvol aliè que s'escampa amenaçador, res seriós, per això. I en el fons de tot plegat només et queda la calma de l'encís del blau ferotge i profund que embolcalla l'escena com en un quadre nocturn. Serenata en do major, lànguida, quieta i, no obstant, arriba a tocar alguna fibra oculta del teu subconscient adormit. Un somriure seré neix sense voluntat, gairebé com escapant per sota la porta, i et sents feliç. Qui sap, penses, si no és una felicitat inconscient, tal vegada estúpida. O qui sap si no és l'única felicitat que existeix.

Potser tot plegat no importa gaire, i més enllà del seguit de percepcions que s'amunteguen com raïm en un gotim, al capdavall tot plegat és una fotesa. La vida, els somnis, jo, aquestes paraules que assalten somnis desperts en hores robades. Potser només necessito dormir, deixar que els dimonis descansin i les idees que s'apleguen a la vora del foc trobin el seu racó de calma per descansar i adormir-se. Quants cops t'han dit que pensar massa no pot ser gaire bo, i no obstant, no hi ha alternativa. Qui sap. En tot cas, no serà pas avui que trobi respostes, siguin les que siguin.

Respostes. Potser primer caldrien preguntes. O ben mirat potser només són paraules buides que miren d'explicar un procés inexplicable. El vent udola, i no en fa, però aquesta bala argentada que trenca els cels em desmunta el son. Damunt un oceà massa llunyà i quasi imperceptible tot sembla gegantí i mancat de detalls. Perspectiva, distància. Tot ho iguala. I en canvi sé prou bé que les grans històries no s'escriuen en l'oceà, ni tan sols en el mar de les paraules soltes, sinó que romanen en el marc de les ombres inexplicades, amagades en petits racons detallats i precisos, vistos de prop. De vegades, de tant aprop que fan mal.

Ofegar-se entre paraules. Impossible quimera. Poètica mentida.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Visc que no visc


Naked April - Nuclear Seasons - Deyan Stefanov

Visc que no visc de viure la vida dels dilluns que fins dijous s’estira.
Visc que no visc d’oxigen entre l’asfalt i el ciment que triomfen mentre el rellotge s'ensenyoreix de vida.
Visc que no visc esperant l’espera del sempre enyorat divendres que no arrenca fins l'oblit nebulós del seu migjorn.
Visc sense vida perseguint les hores que sempre avantatgen la cursa amb el seu ritme constant.
Visc que no visc enllà entre records i anhels, en futurs somnis i passats somriures.
Visc que no visc d’anhel de cap de setmana, de festius i rendes, i vivint vacances que encara m'esperen.

Visc que no visc provant de viure a cada instant de vida.

divendres, 16 de setembre de 2011

Mantega i acer


Carrots and knife on cutting board -Don Mason

Polpa de mantega contra acer. Fulla badant la carn. Ràpid, ras i curt. Fred punyent convertit en calor ardent en un instant fugisser. Sang vessada i un crit lleu. Cinc punts de sutura.

El cos és polpa de mantega contra l'acer. Delicat, fràgil. Però sofert i resistent contra el dany. Una setmana i com nou.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Regal virtual


Humble gift - Mari Elliott

Una volta més d’aquest astre que ens il·lumina. Una altra, i seguim aquí. I som on érem, però millors, més madurs, més sencers, més sòlids. No som aquells nens que érem. No són els anys, bonica, és el rodatge, que deia l’arqueòleg. I ja veus, fent milles per aquest món que s’esquerda mentre l’astre segueix donant voltes i més voltes aliè als nostres maldecaps, a les nostres glòries, als nostres drames. Petits dins l’espai com un granet de sorra. Però és el nostre espai, el nostre granet de sorra. Glòria per ser on som, per ser qui som, per haver-nos conegut i poder compartir una estona en algun racó de món. I tal vegada deixar una petjada que no s’esvaeixi a la sorra d’aquest espai virtual de somnis desperts.

Què caram, hi ha moltes maneres de fer un regal. Anys, anys i panys. Rodatge, onatge. Glòria i drama. Sorra i espai. I la quarta dimensió que passa mentre deixo aquest regal textual de tots els jos que coneixes pels tots els tus que he conegut. Qui sap, tal vegada també per mi. O per celebrar que demà serà més que no pas avui. Sigui el que sigui demà i sense menystenir el que avui hi ha. L’embolcall podria ser una capsa de cartró dolçament embolicada en paper setinat expressament escollit. Un llaç de seda, ferm però subtil, que ho recull tot excepte allò realment important, que no hi cap pas dins d’aquesta capsa. Ni en cap altra, és clar.