dimecres, 26 d’octubre de 2011

Habituant-nos a la barbàrie


Bloody Blakava - Tissuepaper

La gentada s'ha reunit a la plaça. S'han llevat d'hora, han apressat les criatures i han sortit aviat per agafar una bona vista del cadafal. El brogit és digne d'un dia de mercat, però el que avui està en venda no és mercaderia tangible. Pocs minuts després, de la forca penja el cos d'un home que va ser orgullós i altiu. La multitud aclama. No és una escena de fa segles, les televisions ho emeten en directe i en qüestió de minuts, la xarxa en va plena.

En els darrers anys el degoteig ha estat constant. Les notícies emeten en horari infantil la decapitació d'uns ostatges, l'execució d'un líder de l'orient pròxim o les imatges al jaç de mort d'una pàl·lida estrella del pop. I encara insisteixen amb les imatges d'un terrorista amb una bala a ull, les víctimes d'un terratrèmol, l'atropellament d'una criatura, l'assassinat en directe d'un antic líder mediàtic o l'accident mortal d'una promesa esportiva. I se m'escapen molts exemples més.

Les audiències es disparen i, encara que alguns ens esglaiem, el degoteig ens va habituant a veure sang, a veure mort. A entendre-les com a fenòmens habituals. A veure-les com a quelcom normal. I mentrestant, seguim amb les postres. Qui sap, potser ens estan preparant per a alguna de grossa.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Tornem-hi


Whitstable Storm - Gary Phillips

Una tempesta feréstega s'abraona sobre la menuda closca de nou. El tripulant comença un tràfec incessant per buidar l'aigua mentre la nau, desproveïda de la fermesa del timó, es lliura al sacseig de les ones. El temporal continua ferm, concentrant-se enfurismat, i les forces del mariner comencen a mostrar escletxes. El temps passa, la tempesta continua, i el risc de naufragi converteix l'escena en un marc de drama a càmera lenta. La determinació és l'únic ancoratge que evitarà el desastre.

Però te n'has sortit.
–Més o menys.
Què vol dir això?
–Que segueixo navegant en una closca de nou.
No t'entenc.
–Res, coses meves. Etapes que s'han de superar per seguir endavant.
I pel que fa al bloc... tornes?
–No.
No?
–No, de cap manera.
Però si sempre havies dit que no marxaries ni amb lleixiu.
–Per això dic que no torno. Mai me n'he anat.

dijous, 6 d’octubre de 2011

X


A light in Rockefeller's attic - Justin Kern

El canemàs ha quedat blanc, trist, sol i oblidat. Amb el negre acomiadat, ningú ha tocat la meva ploma colpidora i les lletres han deixat de tocar la seva melodia. La casa sembla buida, però segueix oberta a tothom. Això sí, he deixat de passejar-m'hi i només el mobiliari recorda que una vegada vaig estar per aquí. Les petjades sobre la pols no són les meves, i les altres només denoten una lleu remor. No he llençat engrunes en altres paratges i el turista s'ha extraviat.

Surto del cau i em sorprèn la fredor de la llar. Alguns m'heu pogut intuir en aquells sorolls estranys que furguen dins la nit. Crec que he trobat el mapa, però el tresor segueix amagat. Les meves visites a les golfes i al soterrani són cada cop més habituals, però no sé si faig cap avenç. Ho provo, si més no. Segueixo a la recerca sense saber si vaig amunt o avall. I sense tenir gens clar si aquest to de pell cada vegada més pàl·lid hi té res a veure.

Hauré de seguir cercant la incògnita.