dimarts, 29 de novembre de 2011

El solc dels anys


Sailor - Andrzej Dragan

Preguntaves si no em feia feredat l'avanç incansable de les busques. Al moment no he sabut respondre i, més tard, cercant respostes, m'he mirat al mirall per buscar-hi les ferides que han solcat el meu rostre al llarg dels anys.

Però per més que m'hi esforço no les trobo, i els camins de la carn només em remeten al rastre de les nostres petjades caminant plegats. Somric, i encara els ulls em mostren d'altres records més, amagats a simple vista, disposats just a la comissura dels llavis allà on han nascut els xiuxiuejos, o a la cua de l'ull on la meva mirada esbiaixada sempre trobarà la teva.

Com les podria témer?

dilluns, 21 de novembre de 2011

Última pantalla

Pegaso Models - Miniatura esculpida per Andrea Jula i pintada per Diego Ruina

A la primera pantalla hi havies vist jugar els avis, de joves. Fa temps pensaves que eren porucs, que el seu estil era massa prudent, tot just de supervivència. Però has crescut, i te n'adones de com se les gastava l'enemic a aquelles alçades. Ara els entens, i els admires per haver estat capaços d'anar avançant, de fer-se forts malgrat les dificultats, de passar al segon nivell.

Vas créixer amb els pares resignats a seguir jugant una segona pantalla que semblava no acabar-se mai. De menut pensaves que jugaven d'esma, sense esperances, simplement per allargar la partida una mica més. Sabien que la pantalla final els quedava lluny, però tu sempre has pensat que els quedava gran. Tot i així avançaven, de vegades justets, de vegades sobrats, i anaven progressant poc a poc estovant l'enemic.

Però tu ets diferent. Tu vas créixer amb la llavor de la llibertat, conscient del sabor de la mel als llavis, sabent que el futur s'escriu des del present. Et van criar des de ben petit enmig del joc. Has estudiat les tàctiques, t'has après el manual. Reculls les armes que t'han preparat. No et sents a punt, però la segona pantalla s'ha acabat i ara és el teu torn.

Última pantalla. L'enemic és més fort que mai. Tu també. Et queda una vida. No pots salvar. T'ho jugues al tot per al tot. Giravoltes lentament el coll per alleujar tensions mentre amb una mà prems l'altra per fer petar els artells. Tot a punt. Sents el pes de la responsabilitat, però també el suport dels teus. Són allà al darrera, amb el cor encongit però ple d'esperança. T'han llustrat l'armadura i t'han ajudat a cenyir-te l'espassa. Acarones el pom i recordes la inscripció de la filigrana que han forjat a la fulla. No saps si ets tu o és la terra qui ha de despertar, però saps del cert que ets el ferro. Forjat a foc lent, trempat amb cura. Confien en tu. No els pots fallar. Som-hi.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Xip groc


Foto de Carlos Sánchez

Tot i que fa mesos que he recuperat el vell costum de sortir a córrer regularment, encara no havia tingut la oportunitat de tornar a la competició. Al setembre vaig completar els Carros de Foc en dos jornades i mitja, trotant a bon ritme pel Parc Nacional d'Aigüestortes i deixant ben clar que la fractura d'estrès era ja només un record del passat però el xip de competició seguia esperant.

Ahir vaig col·locar el xip groc a les sabatilles. De nou, per fi. Cursa del Clot – Camp de l'Arpa – La Verneda. Anava només amb la intenció de gaudir-ne però, ja se sap, un cop allà l'ambient t'empenta i comences a prémer l'accelerador. Les curses ja ho tenen això, que amb l'ambient, el públic i tot el que les envolta, ets sents amb un no sé què a l'estómac com si t'hi juguessis res. Somrius, xerres mentre escalfes una mica, gaudeixes de l'ambient obertament i alhora notes una mena de tensió que t'obliga a provar de fer-ho bé, a donar-ho tot. Sona el tret de sortida. Amb trabuc, que per això som a una cursa popular. I de sobte tota aquella tensió s'aboca com si fos l'aigua que vessa d'un got tombat, fluint. I comences a córrer de memòria. I no sabeu les ganes que en tenia.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Memòries dels USA (2)


Diamond Ranch - Ariana Casanovas

El temps s'estira i les coses van quedant enrere però, amb tot, encara sembla prou interessant fer una aportació retrospectiva amb la mirada a aquella època de caloroses festivitats estiuenques. Sí, les fotos han sortit per fi de la fosca cambra de revelat i estan llestes per la vostra mirada crítica després de passar per una tria exhaustiva que les fa digeribles en pocs minuts. Ja se sap, a hores d'ara tots tenim pressa, però si tot i així voleu perdre uns minuts del vostre preuat temps, podeu consultar l'àlbum aquí.

Però si preferiu una mica de ritme, també us hem preparat una versió en vídeo en dues parts.

1a Part:

2a Part:

I finalment, si voleu llegir les cròniques del viatge per descobrir o refrescar les nostres aventures per Arizona, Colorado, Nou Mèxic i Hawaii, les podeu trobar als enllaços que segueixen. See you!

- L'ombra de l'arbre de Josuè
- El dia de la independència
- El vol de l'àliga
- Postal Hawaiana

dijous, 3 de novembre de 2011

Records que no recordo


The Same But Different - Erica Marshall - muddyboots.org

No sé quants anys fa que tinc el costum d'escriure a tort i a dret. Escric el que em passa pel cap, el que he viscut, el que m'han explicat, però també escric faules, contes, llegendes i relats. Les paraules sorgeixen d'un insondable pou del subconscient on tot es barreja i pren formes inesperades. El mateix fet l'explico d'una manera i l'escric d'una altra. Sovint el reescric d'una tercera, i més tard, encara l'utilitzo de rerefons inspiratiu per desenvolupar una altra idea lleument relacionada.

El cas és que m'acusen d'afegir-hi formatge, de concedir-me llicències artístiques. No ho nego del tot. De vegades la narració et porta per viaranys que requereixen encarar-ho d'una manera concreta per donar un punt d'interès. La tria de les paraules, l'enfocament, els subjectes... tot plegat defineix una història a la ment del receptor que no coincideix exactament amb allò que va succeir. I de fet, és impossible fer-ho d'una altra manera. La interpretació personal varia. El que avui entenc així, d'aquí uns anys ho entendré aixà. I tu, amb unes altres experiències vitals, ho entendràs encara d'una forma semblant, però substancialment diferent.

El temps passa, la memòria es difumina, però les paraules romanen fossilitzades. Allò que vaig escriure incideix en el que recordo. I potser ho modifica, ni que sigui mínimament. Aquell gest, aquella olor, aquella sensació... Han passat pel sedàs dels anys i, filtrats per la lletra, tenen ara un gust diferent. I de sobte te n'adones que t'està passant com amb aquella suada història de quan eres menut. Te l'han explicat tantes vegades que ja no saps si la recordes o recordes els records dels altres. I aquest cop, l'altre ets tu mateix.