dilluns, 31 de desembre de 2012

Llum de Nadal


Estel de Nadal - Cesc Morales

T’amagues rere l’ombra del temps i, fugisser, escoles un somriure entre les branques. La fosca s’ha escampat però, mentre jugues a les palpentes, albires la llum del nou dia enllà de l’horitzó. Ni tan sols es veu encara, però s’intueix. Els teus ulls s’han avesat a la foscor i ja no sembla tan negre, però saps que és una falsa il•lusió quan t’has de cordar fins el coll amb la gebrada empeltada als ossos. Amb un gran esforç, has aconseguit pujar fins al terrat d’aquell flamant edifici d’oficines. L’escalfor dels motors es nota una mica, i t’ajeus a terra per contemplar els estels. Els ressegueixes, de l’horitzó fins al bell damunt del teu cap. I allà, al davant dels estels, penja un llum de Nadal. El groc lluent encén la traça i penses que, tal vegada, és el far que mostra el camí als reis.

I t’adorms somniant amb or, encens i mirra.

divendres, 7 de desembre de 2012

L’avinguda del malnom


José Ignacio Wert, un dels nostres herois - Fotografia de Daniel Alea per a la revista RollingStone

Quan va arribar el gran dia es van adonar que tenien mil i un personatges a qui rendir honors. Es van encarregar bustos, estàtues, talles i monuments i es va decidir decorar amb ells una de les principals avingudes de la capital aprofitant les reformes projectades de feia temps. Mai més tindria un nom geomètric i, d’aleshores ençà, va passar a anomenar-se avinguda dels herois de la llibertat.

El poble però, no s’està per ironies, que una cosa és l’alegria de la llibertat i l’altra el rigor històric. Ben aviat li van posar el malnom d’avinguda dels fillsdeputa.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Perdut


I am not there - Maile Lani

Vaixell nou, mateixa naviliera. Diuen que el rumb és el mateix, però en el trasllat he perdut la brúixola i ara no conec el pilot. Al peu de la major, miro de cenyir-me a la corda. Tenim el temporal gairebé a sobre, i jo no estic preparat. Així que faig córrer els peus mentre, d’esquitllentes, miro de controlar l’onada que s’acosta de babord. Al meu costat d’altres somriuen veient el tràfec del nou grumet, però els llegeixo als ulls el mateix pànic que a mi m’aclapara. La coberta sembla mig buida, però s’intueix una remor de feina salvatge que mira de guanyar temps mentre espera l’onada que ens colgarà en qualsevol moment. El dia es farà llarg.

Només la nit em portarà la calma. I sota el mantell de la fosca, amb els estels envoltant-me, tindré el guiatge que ara em falta i podré aclucar els ulls amb la certesa de saber on sóc. Sense sentir-me perdut.

dijous, 8 de novembre de 2012

La seducció del costat fosc


Join the dark side - Michal Šmerda - Raxarts

Quan triïs l’art, diran que ets foll. Diran que el verb no té futur, que les pàgines no es mengen i que la lletra et portarà a la misèria. Potser diran també que no seràs mai ningú, que tastaràs l’oblit i que hauràs de viure en la ignorància.

Però si mai fas res de bo, diran que ets un geni. Diran que la teva ploma és àuria i que aquell text els ha arribat al fons del cor com mai res abans. Lluiràs com un raig de sol, amb la mateixa intensitat. I amb la mateixa durada. Quan arribi la nit, passaran full. I l’endemà et jutjaran amb aquell llistó i probablement mai tornaràs a estar a l’alçada. Mai. Diran que estàs acabat, que et vas buidar, que sempre fas el mateix, que ja ho vas dir tot i que no tens més a oferir. I tindràs la temptació de la tortura.

Associen l’artista a l’ànima torturada. El sotmeten a una pressió immensa, insofrible. I quan es mostra humà i els genolls li fallen, aleshores claven la creu amb alegria buscant entre els presents al següent il·lustre, la següent víctima.

I què voleu? La lletra em captiva, però no estic disposat a deixar-me seduir pel costat fosc. Sóc feliç i vull seguir sent-ho. I no obstant, vull ser artista. No hi veig cap incompatibilitat. Vull ser un artista net que visqui la vida amb alegria i sigui capaç d’explicar-la sense morir a cada obra. La vida, la meva vida, sempre està per damunt. Hi ha gent a qui vull fer feliç. Així que no, de cap manera. No penso acceptar la seducció del costat fosc.


dimarts, 30 d’octubre de 2012

Carallotades i romanços


L’actor Jack Donner caracteritzat com a vell cavaller pel curtmetratge
La belle dame sans merci, de Hidetoshi Oneda, basat en el poema de John Keats.

Ha decidit fer-te mal. Per despit, per venjança. I mentre esmola la fulla, somriu. Fa cara d’orgull mal dissimulat, se sent poderós. Se sent còmode amb la fresa de la pedra d’esmolar sobre l’acer. Pensa que passar per la mola també significa vèncer, sotmetre. I la idea el fa feliç.

S’aixeca, amb la minsa lluentor de l’arma reflectida al rostre. La fulla està bruta i rovellada, però ell segueix com si res. La branda enfaristolat, l’enlaira i se l’acosta com si comprovés el tall. I aleshores es veu al mirall. La imatge que hi veu és cruel. L’espasa és vella i abonyegada i ell mateix no es reconeix en el vell xaruc que té al davant. Si l’orgull el deixés, ploraria. Però avança decidit car no sap fer altra cosa. Et creu el seu càncer i està decidit a extirpar-te encara que li costi la vida.

Però quan se’t presenta davant, només hi veus el de sempre. Et venen al cap aquells versos de Keats: Oh, cavaller, quin mal t’acora, / tan sol, pàl·lid i indolent?
Tens clar que ell no entendrà la ironia i esclates a riure. Sí, el de sempre. Carallotades i romanços.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Aquelles hores a sa roca


Cala Pregonda, Menorca - Ariana Casanovas

Damunt sa roca. Estirats a una platja mig deserta. La mar als peus. El sol colrant-nos la pell nua. Respirem els darrers vestigis d’estiu i assaborim les darreres hores d’unes vacances que s’esgoten. Després només queda fer la bossa, dinar, agrair l’estada i anar fent camí de retorn, enlaire, amunt. Però lluny, potser no gaire.

Tot just mitja hora després davallem a Barcelona. Travessant els núvols, l’estiu queda enrere. La pluja ens dóna la benvinguda. Plou i fa fresca. I amb una patacada sorda l’estiu mor als nostres peus, i ja som a la tardor, i la roda segueix girant, i tot es precipita. No vull defugir les hores i m’encén l’hivern que se’ns acosta. Però no per això enyoro menys el sol, l’estiu, la platja. Jo, que mai no he estat de platges, em trobo enyorant aquelles hores. Amb la teva pell jaient prop de la meva, amb el temps suspès, esperant-nos, sota el cel infinit i un núvol dispers dibuixat en l’aire.

dimecres, 19 de setembre de 2012

Quimera


Quimera de la font de Saint-Michel, Paris - Adolphe Giraudon

Es va agitar nerviós. Havia despertat amarat de suor i encara tenia la imatge del monstre a la retina. Cap de lleó, cos de cabra, cua de serp, i una alenada flamígera. I caminant rere seu el més temible dels exèrcits. Sis-cents mil deien alguns, dos milions clamaven els altres. Però no l’espantaven les xifres, ni aquell milió i mig mal comptat. L’espant venia de veure’n les armes. Mans nues, mirada somrient. Un munt de nens, dones, avis, famílies, tots avançant amb un clam, amb un somriure, amb determinació als ulls. I tingué por.

S’esgarrifà. Els seus avantpassats havien guanyat la guerra amb armes, amb foc, amb sang. Fins i tot aquell malparit que li atorgà el poder amb la Ley de Sucesión havia fet el mateix molts anys després. Armes, foc, sang. Aplaudiments o patíbul. Llavors, la vida era més fàcil. Però ara el món estava de cap per avall. No entenia els nous temps i se li acudí pensar en allò que la ploma sempre venç l’espasa. Sí, escriuria un panegíric alertant del monstre.

divendres, 31 d’agost de 2012

Ara


Salt d'esquí als Campionats del Món d'Esquí Alpí de Garmisch-Partenkirchen - Kai Pfaffenbach - Reuters

Hi ha somniat milers de vegades. Hi somniava de petit, en somnis onírics d’un futur incert. Però llavors eren només somnis infantils. Hi va somniar mentre creixia, guanyant realitats sovint confuses. Hi va somniar en l’adolescència, en somni humits de calor intensa. Hi somniava entrenant dur, preparant-se a fons, però ara ja no hi somnia. Hi és. Res no és infantil, ni confús, ni càlid.

Aquí dalt fa fred, pensa. Però va ben abrigat. Les cames, que fa una estona tremolaven, s’han afermat. El somni l’espera al final del trampolí. Embranzida i avall. Podria estimbar-se, sí, però quedar-se allà no el durà enlloc. Hi ha somniat. Ha somniat amb la llibertat de saltar, tal vegada al buit, però confia en les seves forces. És ara o mai, pensa mentre allibera a poc a poc les mans. De sobte comença a sentir l’impuls i el vent a la cara. Haurà de ser ara.

dijous, 23 d’agost de 2012

El refugi de l’ombra


It's always the sun - Gilad Benari

Ni un trist núvol desdibuixat, no. Senyoreja el cel l’astre rei, i ens recorda la seva presència. A l’esquena, caient feixuc i pesat com una llosa. Crema. Si camines lentament et desfà abans de la cantonada. Si apresses el pas, regalimes el teu jo per tots els porus de la pell.

L’ombra, temuda i menystinguda en el bagatge de l’hivern, es converteix llavors en el millor refugi. Ara sí, ara la perseguim amb els braços oberts i un somriure. I ella es deixa amanyagar pel nostre amor interessat i breu que li girarà l’esquena en quan tornin el fred i la nit. Ho sap, sap que tenim la inconsistència dels homes i que la nostra pell mediterrània sempre camina a l’enyor de la calor malgrat que sigui el nostre càstig. El temor, doncs, és cosa de perspectiva. L’infern de l’imaginari nòrdic és ple de glaç, però el nostre és càlid. I malgrat tot, sempre acabem fugint del refugi de l’ombra.

divendres, 17 d’agost de 2012

La cursiva


My imaginary friend – Eszter – Iloveyaks

–Que hi ets?
Sí, per aquí rondo.
–Com que no escrius...
Qui ho diu que no escric?
–Home... Aquí, al bloc... No hi deixes pas gran cosa darrerament.
És cert. Una mica desganat, potser. Ja se sap, l'estiu, aquesta calor... Potser escric menys, sí, però escric. Sempre estic escrivint alguna cosa.
–Però no ho fas al bloc.
Nops. De fet voldria dedicar una mica més de temps a un altre projecte.
–I és pot saber quin?
Una novel·la.
–Així que estàs escrivint una novel·la?
Mmm, sí... Suposo que sí. Estic escrivint una novel·la.
–I de què va?
Ja hi som.
–Com?
Sí, perdona... És que... Tothom pregunta el mateix, com un clixé repetidament previsible.
–Bé, suposo que és normal mostrar una mica d’interès.
Sí, però és una pregunta una mica absurda.
–Ah sí? I per què?
Doncs perquè la resposta no és rellevant.
–No t’entenc.
Sí, mira. Podria dir-te que estic escrivint una història sobre escriure una història. O podria dir que escric una novel·la sobre la concepció de la veritat en el trànsit d’un individu cap a la bogeria. O tal vegada puc explicar que és una novel·la amb rerefons històric de manipulació a gran escala.
–I per què això no seria rellevant?
Perquè tot és veritat, però no t’he dit res de res. I en canvi voldràs jutjar el llibre per aquestes quatre frases.
–Me n’has dit tres.
D’acord, doncs afegeix que és una novel·la on destaca la psicologia del personatge per damunt dels fets.
–Saps? Amb tota aquesta xerrameca absurda m’estàs traient les ganes de llegir-te.
Ho veus? Ja has jutjat la novel·la sense llegir-ne ni una frase. Has jutjat per aquesta idea vaga que jo no et volia donar.
–No. He jutjat pel tarannà de l’escriptor. I acabo d’adonar-me’n que està tocat del bolet.
Touché.
–Veus? Ara m’has refet l’interès.
I això?
–Per aquesta sinceritat sobtada sobre la teva salut mental. Diuen que els sonats escriuen bé. Potser t'hauria de donar una oportunitat.
Doncs això t'ho hauries d'aplicar. Has pensat en escriure?
–No te n’has adonat? Avui sóc jo qui escriu. Tu només ets la cursiva.

dilluns, 6 d’agost de 2012

La piulada més ràpida del món


Asafa Powell tot just acabar la cursa de 100m - Matt Slocum - AP

Li havia costat Déu i ajut aconseguir aquella entrada però, finalment, allà estava, assegut a les grades de l’estadi olímpic d’Strattford esperant veure als homes més ràpids del món. A mesura que la nit avançava, els nervis se l’anaven menjant. Amb prou feines seguia la resta de proves i només mirava d’entrellucar els moviments dels seus vuit herois. A les 22:50H es va notar com l’estadi contenia la respiració. Tots els seus amics es moririen d’enveja, va pensar. Per concretar el pensament es va abocar frenètic al seu telèfon intel·ligent. Va fer volar els dits, i en un tres i no res va enviar una piulada que es va publicar instantàniament a totes les xarxes socials.

Mentre somreia satisfet va ser conscient de la cridòria. Va aixecar el cap i se li va glaçar el somriure. Havia trigat menys de deu segons, però ja només va veure arribar al darrer corredor lesionat i coixejant. S’havia perdut tota la cursa.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Amo de les paraules


Saturn, pare de Júpiter, devora un dels seus fills, Neptú - Peter Paul Rubens

No deixa de sorprendre’m l’enorme capacitat fagocitària del meu país. Tendim a emmalaltir contemplant-nos el melic i alhora ens llancem a qualsevol croada que el qüestioni amb un fervor obsessiu. Ens agradem i ens odiem a parts iguals mentre confonem l’amor amb l’obsessió i l’odi amb l’autodestrucció irracional.

Acabo de tornar d’unes vacances de desconnexió i, potser per això, m’he trobat ja amb el partit mig resolt. Quan demano que me l’expliquin no en trec l’aigua clara. L’embarbussament que rebo està farcit de malentesos i despropòsits, i ensumo a l’aire un reguitzell d’història i tradició que ningú m’explica però que tothom suposa coneguda i explícitament suficient com per repartir coces a tort i a dret. La comunitat de la ploma està alterada per una novel·la pròpia escrita en llengua forana i es reparteixen hòsties gratuïtes i sense eucaristia. Esbatano els ull. Encara no surto del meu esglai quan, davant les flames de l’infern, arriben més bufes. De ponent arriba un suau llebeig i aquí responem amb una tramuntana ferotge.

Sincerament, em rellisca que hi hagi ningús que ens desitgin la mort en flames tuitaires. Ja s’ho faran. Em preocupa, en canvi, que atiem l’odi amb visceralitat reaccionària i ens dediquem a respondre en el mateix to. Si us plau. Igualment, jutjaré Victus pel seu contingut, però no abans. I la llegiré en castellà. Tinc el costum de llegir tot el que puc en versió original i tot el que no, en català. Em sembla tan absurd llegir una traducció d’una llengua que entenc perfectament com, quan no és el cas, escollir una traducció en qualsevol altra llengua si està disponible una traducció en català. Simplement, m’hi sento més còmode. 

Potser caldria que, abans d’obrir la caixa dels trons, fóssim conscients que aquests trons ens pertanyen, per bé o per mal. I n'hauríem de tenir cura. Cadascú és amo de les seves paraules.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Altres plans


Compiled Upon a New Plan - Brian Dettmer

Tenia planejades unes vacances al nord d'Europa a base de botes de muntanya i paratges espectaculars. Tenia la recerca, els consells inestimables i la decisió, però vam anar ajornant la compra dels bitllets d'avió. Tenia planejats uns quants apunts per anar omplint la casa. Tenia la lletra i el verb, però vaig anar ajornant la música.

Tenia plans solellosos d'estiu però al cel només hi van aparèixer la boira i la pluja. Les adreces es van fer molt més properes, els plans més discrets, la lletra ajornada. El sol ha quedat atrapat dins les nostres cases de pas i, encara que no ha senyorejat el cel, no puc dir que m'hagi faltat enlloc. Això sí, he procurat ignorar les notícies i desconnectar. De debò. De primer va ser gairebé inconscientment però, al final, la desconnexió s'ha fet més llarga i més intensa del que havia planejat. També profitosa, sí.

Ja ho deia aquell de Liverpool, que la vida és el que passa mentre tu fas altres plans.

dimecres, 4 de juliol de 2012

La mirada del surfista


 Sun Curl - Clark Little

Sap el que es fa i no vol perills, de manera que ho planifica tot fins al més mínim detall. Marca la meta amb lletres daurades i el seu sistema de posicionament global li fa els càlculs. Somriu, i es situa a la vitrina per veure com aquell món desfila davant seu. La manada que l'acompanya comparteix les seves costums i ritus i, d'aquesta manera, sa i estalvi, arriba a bon port. Sempre segons el pla. Ha vist la pel·lícula, i n'ha gaudit. Ha afegit unes osques més a la seva col·lecció de cromos, i se'n vanta satisfet. Però és incapaç de recordar quines passes ha fet.

Dies després, recollint trofeus fotogràfics, es fixa en l'expressió dels ulls d'aquell surfista. Li intueix el desig d'arribar a la platja, però sap que li és impossible calcular prèviament com ho farà, o a quin punt arribarà. Es llençarà a l'aigua i observarà les onades. S'hi adaptarà i les cavalcarà. I a cada nova alenada reaccionarà per continuar damunt la corrent que més li interessi. Constantment avaluarà el seu camí, i quines són les seves passes. De vegades fracassarà en l'intent d'assolir la platja, però la sorra ja no és l'objectiu perquè l'únic objectiu és el viatge en sí mateix i, d'aquesta manera, no es pot fracassar mai.

Recull les fotos d'una revolada i se'n va cap a l'armari. Engrapa amb ràbia la seva col·lecció de corbates i les fot a les escombraries. Ho acaba de decidir, demà es vendrà aquelles accions que, tot i ser infal·libles, han acabat fent figa. I es comprarà una taula de surf.

dilluns, 25 de juny de 2012

L’enyor dels versos perduts


Let it rain - Christophe Kiciak

Volia escriure’t versets de colors i regalar-te un somriure, una paraula amable, una tarda vora el mar. Però arribo d’hora i, mig distret, activo el verí latent. Torno a caure en les urpes de la notícia de llauna. La caixa, ferotge, escup un reguitzell de males vibracions que m’embafen i sepulten les idees. M’emprenyo, renego i rondino amb el gest d’un cop baix mal encaixat. Però és massa tard i el fum intoxica les hores.

Quan torno al vers nonat la paleta de colors només mostra un gris trist i penós, i la música que volia escriure s’ha perdut enmig d’amargues notes emmetzinades. L’ordalia m’ha passat factura i ja no tinc esma per esmenar un dibuix que ja mai serà.

Potser demà hi tornaré. Sí, segur. Hi tornaré i miraré de recuperar un temps que ja no hi és per resoldre l'enyor que m'atrapa, l'enyor dels versos perduts.

dimarts, 19 de juny de 2012

No els sento meus


Xavi a l'Espanya-Itàlia - Mexsport

He de confessar que el que faci o deixi de fer la selecció espanyola, per sí mateixa, m’importa més aviat poc. M’interessa, això sí, el que fan per allà els jugadors catalans i/o del Barça però, en absència de l’emoció del resultat, amb prou feines he vist cinc minuts dels més de dos-cents setanta que n'ha jugat fins ara el combinat espanyol. No, no sóc dels que aplaudeix qualsevol equip que s’enfronti a ells, però tampoc aplaudeixo els seus èxits. Amb tot, tampoc puc afegir-me als que critiquen aquell Viva España que va llençar en Xavi després de guanyar el mundial. No em sento espanyol però, per ara, la llei diu que ho sóc. Les lleis es poden canviar. No tinc tant clar que passi el mateix amb els sentiments i, en tot cas, considero que són l’únic absolutament personal i indiscutible. Li pots discutir el que sigui a qualsevol, però no els seus sentiments. No em fa por dir un Viva España, com tampoc un Vive la France o un God bless America, ara, que no pretenguin que ho senti i m’emocioni. No hi puc fer més. No els sento meus.

Al Financial Times entenen la selección com el camí per a unir les “regions” d’Espanya, i les paraules d’en Xavi com el final simbòlic de la guerra civil. Setanta-tres anys després, i a trenta-set de la mort del dictador, sembla que encara hem de superar la guerra civil. En això potser no s’equivoquen tant. Insisteixo, no em molesta que en Xavi digui el que va dir, però encara espero veure algun dia un jove esportista ric, consentit i eixelebrat dient que no li surt dels baixos vestir una samarreta que considera imposada. Que no hi pot fer més. Que no la sent seva.

Fa poc vaig veure Invictus, una pel·lícula que repassa la història de l’equip de rugbi sud-africà a la Copa del món del 1995. Els Springboks, símbol de l’opressió blanca durant l’apartheid, van guanyar aquell campionat i van enviar al món un missatge de reconciliació. Per fer-ho van comptar amb alguns símbols molt potents, començant per la personalitat aclaparant del president del país, un tal Mandela, a qui no li va fer cap por reconèixer que anys enrere aplaudia qualsevol que jugués contra els Boks. L’equip va fer seu el nou himne nacional, que barreja els idiomes més parlats del país com el xhosa, el zulu, el seshoto, l’afrikaans i l’anglès. Allò, amb totes les simplificacions hollywoodianes que vulgueu, va servir per construir el país i avançar, i en això devien pensar els dels Financial Times. Però, sincerament, jo no hi veig cap similitud. Comparar en Mandela amb el Mariano em sembla grotesc. I no veig que l’Espanya que encara ha de superar la guerra civil sigui capaç de respectar llengües com el gallec, l’èuscar, l’occità i el català, (que són oficials!) i encara menys l’asturlleonès i l’aragonès (“protegides” estatutàriament). No hi pot fer més. No les sent seves.

I segurament per això tinc a l'armari una samarreta d'un dels combinats nacionals que esmento, amb un brodat d'un animal de quatre potes amb banyes... Go Bokke!

dilluns, 11 de juny de 2012

El malson de la muntanya russa

El president Mas a la inauguració del Shambhala, el passat 12 de maig - Agència EFE

Et desprens de tot allò que s’esmuny. No és que calgui, però t’ho recomanen per temes de seguretat. Només hi vols entrar amb el cos i l’ànima, però el pes metafísic els trastoca els plans i decideixes desar-lo a l’armariet per no fer fressa. Voldries fer-ho amb cura, però t’apressen. T’asseus i fixes la barra de protecció en un silenci capcot. I s’inicia aleshores un espera psicològica que et porta per paratges insospitats. Et fixes en l’estructura, en les proteccions, i et passen pel cap certs dubtes tardans. Ja no treuen cap a res.

La maquinària es posa en marxa i, lentament, comença a apuntar al cel. El blau és immens i t’hi acostes lentament. Restableixes l’horitzontalitat per un instant fugisser. Però abans que tinguis temps d’asserenar l’estómac, la caiguda comença i s’accelera a un ritme vertiginós. Crides, brames, però l’aire amb prou feines et surt de la boca. Comences a fer giragonses impossibles a tort i a dret, amunt i avall, i ja no saps on ets. No creus que això sigui Kansas, però els fanalets que evoquen regnes mítics de l’Himàlaia no ajuden a reconèixer l’Europa que creies tenir als peus. Una nova giragonsa i tot s’esvaneix. Inert, només et queda esperar el sotrac de la frenada per tal que el cervell torni a lloc.

Però esbatanes els ulls esporuguit quan veus el somriure badoc del maquinista. El paio s’acarona la barba amb aire absent i, mentre mira el futbol en un petit monitor, es recolza a la palanca d’acceleració sense ni tan sols ser-ne conscient. No hi ha frenada, i tornes amunt. I penses que aquí sí que no. Res de rescats.

dijous, 31 de maig de 2012

Apunt inconclús


rEmote - Chanel Rossouw

A la lleixa del rebost se m’apilen els projectes i sento l’esperit fugisser i dispers. Mentrestant, les teranyines senyoregen la casa que badalla a l’enyorança de les moixaines de la ploma. Llenço engrunes menors i no s’entenen perquè en calen dos per ballar un tango. El comandament ha quedat orfe i obscur entre els meus dits, i el canal somniat esdevé utòpic.

No pretenc accedir a una altra oferta similar. Els anuncis llaminers de realitats gratuïtament felices no me’ls crec. No busco mons on amagar-me més enllà de l’imaginari. Però ens volen fer creure que no hi ha altres realitats fora de l’assalt de la por. Por social, por administrativa, por econòmica. Por a reivindicar, por a demanar, por a dir, por a ser. A diari, un cop i un altre, a la sopa, amb plom al cervell. I em nego a acceptar-ho.

Somniador? Tal vegada il·lús? Segurament, però el món seria nostre si en fóssim conscients. No pas per ara. Ni tan sols somniant. I prou per ara. Em disculpo ja, que he de tornar a la meva plantofada de realitat. Encara tinc feina, molta, de vegades massa. I també tinc vida, molta, però mai prou. I pretenc seguir endavant aliè al missatge de la por, malgrat que sigui a cops d’apunt inconclús.

dilluns, 21 de maig de 2012

Canvi de canal


Waiting on the world to change - Anni Suvi - Furtive Lungs

Retòrica fugissera i èxit esclatant. Ràpid, breu, intens i, evidentment, superflu. Seguir el camí ens condueix a l’abisme. Aturar-nos, al caos.

Però sempre podem escollir canviar de canal.

divendres, 11 de maig de 2012

Sever revés


Möbius Stairs - Philip Klinger

Sever revés de paraules capgirades, malentesos i desencís. Tal vegada un cercle imperfecte, o potser el més pur de tots. Sense inici, sense fi, en un fluir continu que capgira el món de l’inrevés fins que tot torna a començar. Entortolligat com el nus del llaurador, regirat com aquella cinta alemanya i, no obstant, sense deixar d’oferir la senzillesa del mot. Sever revés de paraules capgirades.

divendres, 4 de maig de 2012

En el punt de mira


Operatiu de vigilància dels Geo a l'Hotel Arts de Barcelona
per la reunió del Banc Central Europeu - Pedro Madueño

A l'orellera hi ha silenci, però segueix espectant a l'espera de les ordres. Mentrestant, el seu company recaceja el carrer pendent de qualsevol amenaça. L'arma carregada apunta avall. Cap allà on som nosaltres.

dimecres, 2 de maig de 2012

Gràcies


Pep Guardiola - de la sèrie Liga - Tsutomu Takasu

Miro la vitrina, curulla i farcida de metall nou i radiant. Com mai abans. Però és l'esperit qui més llueix. Em pessigo i fa mal. Davant el mirall intueixo aquests anys en el gest. En la mirada. També en la teva. Sí. Vam ser allà. No va ser un miratge, però va ser un somni. Un somni fet realitat.

Gràcies per fer-nos somniar. Gràcies per somniar amb nosaltres.

divendres, 27 d’abril de 2012

Sabó Liebster



Diuen que no se’n coneix l’origen, però el mot germànic sembla indicar un origen teutó. Diuen que són uns premis, però, com que no hi ha diners ni jurat, potser caldria parlar de reconeixement. Són els Liebster Blog Awards, uns premis de reconeixement en cadena que converteixen els blocs premiats en jurat. I el Porquet me n’ha concedit un, segons diu per ser un espadatxí de la ploma i el teclat, una llengua afuada i una lletra acurada. Caram, tot això?

No crec gaire en els premis, tot sigui dit. Massa sovint se’ls intueixen moviments subterranis dubtosos i un joc d’interessos que va més enllà del reconeixement de qualitat que s’hauria de donar per descomptat. L’avantatge dels premis menors és que s’allunyen d’aquestes històries. Però tampoc ens enganyem, això no deixa de ser una gestió del sabó. Tu m’ensabones l’esquena i jo te la ensabono a tu. I la piràmide va creixent fins que el premi el tinguem tots. Però mentrestant... Què voleu que us digui, aquest sabó em deixa un cutis magnífic.

Les bases diuen que l’acceptació requereix del compromís de copiar i enganxar el logotip del premi, enllaçant-lo a qui l’ha concedit com a agraïment. A més, cal triar cinc blocs per continuar amb la bromera, amb el requisit que tinguin menys de dos-cents seguidors. Se suposa que han de ser blocs interessants, i no estaria de més explicar els motius de la tria i avisar-los de la nominació.

I ara és quan em toca fer de jurat i anunciar-vos els meus ensabonats guanyadors. Val a dir que la tria ha estat difícil i que lamento no poder incloure tots els blocs que segueixo perquè tots s’ho valen i bla, bla, bla de debò. Però bé, sigui com sigui tinc els criteris que tinc. Me'n faltaran molts, però em consola saber que molts el rebreu (si no l'heu rebut ja...) d'altres blocaires més lúcids que jo mateix. Així que...

Redoblament de tambors, si us plau...
Gargamellejo una mica...
Engolo la veu i em poso cerimoniós...
Tibo l’esquena i premo el culet per fer un posat elegant...
Somric a les càmeres...
A les senyores...
Als senyors...
A tota la resta d’espècies...
Faig una pausa dramàtica...
Encara una altra...
I una tercera que ja és excessiva...

I els guanyadors dels premis Liebster són...

In varietate concordia. El Ferran manté el bloc a un ritme més tranquil que fa un temps, però no deixa de ser una referència.

Encara estem així?. La dosi d'ironia no exempta de mala llet d'en JP és un bon bàlsam pels temps que corren.

Esquitxos. On el Rafael ens acosta la seva poesia lúcida i sincera.

La veritat dins la ficció. Un racó fresc, el poti-poti jovenívol de'n Marcel.

Ucronies. Per la implicació de'n Joan en tot allò que fa.

I això és tot per avui!

dilluns, 23 d’abril de 2012

Amb els ulls d’un nen


Bright, oh, bright eyes - Pretty as a picture - Nirrimi Joy Hakanson

Es fa fosc rere la finestra del nostre racó de món. Però tant és, no li tenim por a la fosca. Sabem que la nit tindrà el seu moment. Però sabem també que no regnarà eterna i demà tindrem un nou sol, un nou dia, una nova espurna de vida. I tornarà per encendre la flama. Allò que arriba i que passa no ho fa debades. El fracàs no és una opció sinó un aprenentatge per l'èxit i, així, només fracassa aquell que decideix rendir-se. Ens equivoquem i ho intentem de nou. Un cop i un altre topem amb la pedra. Però mai de la mateixa manera. Fins que s'esbocini.

Demà. Demà regnarà un altre dia. I ens plantarem davant el mirall amb la cara neta. Sense por al que deixem enrere. Amb il·lusió per al que tenim davant. Regalant somriures al nostre voltant a tots els qui s'ho han guanyat, i a tots els qui no. Tant és. El futur encara està per escriure.

I ens vestirem amb els ulls de gala, amb aquells amb els que vam veure el món per primer cop.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Somnis de tramuntana


Compass - Mustafa Dedeoğlu

El sol et fereix els ulls quan els obres, despertant d'un somni que t'ha deixat assedegat i anguniós. Et passes la mà per la boca, i la pell seca encén les alarmes. Tal vegada no ha estat un somni. Dónes una ullada ràpida al teu voltant intentant no creure encara en allò que en el fons ja saps. Et sents petit, petit. La closca de nou se't fa gran. No hi ha veles, ni rems, ni timó. I sents els brogit de les aigües que amenacen. No tens esma per espantar-te, així que simplement sospires i tornes a encongir-te amb gest infantil. Fas un sospir llangorós. Tanques els ulls i somnies un altre somni.

T'aixeques de nou, i busques per dins la samarreta la brúixola que portes penjada al coll. El tacte del metall és fred, però el gravat desdibuixat et fa somriure. T'agafes el puny de la màniga i el refregues per treure lluentor a la vella relíquia i, tot just ho fas, el sol incideix sobre el metall per posar-hi un reflex daurat. El teu esperit mariner ho interpreta com un bon auguri i, ràpidament, obres la tapa per llucar l'agulla que apunta al nord. Aixeques la mirada seguint el camí de la sageta magnètica i, de sobte, veus el vell somni esperant-te a la riba. Mai t'hi havies acostat tant.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Problemes tècnics


Sembla que amb les presses per fugir dels punts aliens em vaig descuidar d'anunciar-ho com cal i algú s'ha trobat que el Cops de Ploma no s'actualitzava en la seva llista. Així que faig un apunt crossa, tot just per anunciar-vos que l'adreça copsdeploma.blogspot.com deixa d'estar operativa, però podreu seguir trobant les meves dèries a la següent adreça:

No oblideu redirigir els vostres lectors de blocs a la nova adreça!!

dissabte, 31 de març de 2012

Punt cat... i s'ha acabat


Logotip de la Fundació puntCAT

Ja feia temps que li donava voltes a la idea del domini propi així que, amb aquesta darrera empenta, m'he acabat de decidir. Què voleu que us digui, sóc d'aquells a qui les imposicions se li posen malament.

dijous, 29 de març de 2012

Baga general


Hangman's Knot - MVazquez

Amb la nova reforma laboral, anirem a treballar amb corbata.

baga f. Nus o llaçada en què un dels caps de la corda o del cordó no es fa passar del tot i forma com un ull o una anella per on pot passar una altra corda o un altre cordó, on pot subjectar-se un gafet, un ganxo, etc., que serveix d’adorn. DIEC, 2a Edició.

diumenge, 25 de març de 2012

Marató de Barcelona 2012: L'alè del bimaratonià


Fotografia d'Ariana Casanovas

Sí, el repte de la marató ha tornat a caure, i un servidor pot fatxendejar d'haver reincidit. Ja en són dues.

Volia aturar el cronòmetre prop de les tres hores quaranta minuts, però no les tenia totes, i m'hauria conformat amb les tres hores cinquanta. Porto al sac unes vacances a la bestreta i, en general, no gaire bondat seguint el pla. I en una marató, tard o d'hora, totes les factures es paguen. Anava amb la cursa pautada en tres blocs de catorze quilòmetres, i per cada un d'ells m'havia marcat un objectiu: contenció, manteniment i supervivència. He arrencat amb la idea de contenir-me per no baixar de 5'12'' però, tot i anar frenat, anava retallant una mica de temps. Dos minuts ben bons en el primer bloc de catorze. Anem bé. Al segon bloc seguia fort. Els quilòmetres anaven caient i em mantenia com un clau en la previsió. Encara he retallat un altre minut. He començat el tercer tram sentint-me fort, i amb l'ajuda inestimable d'el Berto, que se m'ha afegit per a arrossegar-me en aquests darrers catorze quilòmetres. Als trenta, el rellotge se'm penja. Mort. No puc encendre'l, ni apagar-lo, ni res. Misteri misteriós. Sense referències, el Berto va insistint que anem com un clau. I seguim així fins el trenta-quatre. Allà però, les factures comencen a aparèixer i, a poc a poc, vaig abaixant el ritme. El Berto segueix insistint que anem com un clau, però ja ha perdut credibilitat. Amb tot, segueixo endavant donant-ho tot, i no baixem gaire el pas. Els quàdriceps interns es van queixant, però no els vull escoltar. Tiro de braços, premo les dents, i em deixo portar per l'alè del públic.

Avui he tingut mostres de suport al llarg de tot el recorregut que han suposat una alenada d'aire fresc per tal de superar el repte. I no me n'oblido pas d'agrair-ho. Anem a pams. L'Ariana s'ha marcat una autèntica marató de suport i de metro i ha anat apareixent al llarg de tot el recorregut. Fins a set vegades! Impagable. L'Ester i el Berto s'hi han afegit a Diputació, prop del dotze, per fer una mica de xerinola i transmetre'm força. A la Gran Via m'he creuat amb la Belén, que devia estar pendent del Per. La Belén és una incondicional d'aquest espai i la vaig (re)conèixer enmig una cursa. Per algun estrany fat, si no quedem, sempre ens trobem. A la Meridiana, a l'altura de Sagrera per on havia de passar dues vegades, m'esperava ja una bona tropa, amb l'Ariana, l'Ester i el Berto, més la Núria i l'Èric. Del Txabi, que havia de sortir d'aquí per fer la seva particular mitja, ni rastre. A Glòries, al vint-i-vuit, se m'ha afegit el Berto i la seva samarreta de Pit i Collons, que ha estat un èxit, amb molta gent llegint-la a crits. A l'Arc de Triomf, la colla creixia amb la presència dels meus pares. A la meva primera marató mon pare era a l'hospital i li vaig portar la medalla perquè li fes costat per sortir-se'n, així que això tenia un regust especial. Ma mare, càmera en mà. I d'afegitó, ma cosina Anna. Tot un ventall de veus que m'ha seguit fins a meta, i que m'ha obligat a fer bona cara, somriure, i treure forces d'allà on ja no sabia si en quedaven perquè davant dels teus sempre s'ha de fer un bon paper. Avui han estat el meu alè fins al final.

He aturat el cronòmetre en tres hores quaranta-cinc i alguns segons de propina. Encara no acabo d'entendre com és que la llebre dels 3:45 ha arribat gairebé tres minuts darrera meu. Misteri misteriós número dos. Però estic increïblement satisfet. No, no he somrigut en entrar a meta, sinó que ho he fet amb els punys closos i cridant com una bèstia. Quines coses.

dijous, 22 de març de 2012

Essència de Buenos Aires


De la sèrie Essència Buenos Aires - Ariana Casanovas

En quan ens vam xopar de l'ambient de la ciutat l'Ariana va tenir claríssim que volia muntar una sèrie en blanc i negre que mirés de capturar-ne l'essència. Així que, un cop a casa, s'ha dedicat a eliminar el color i encabir les imatges dins un quadre per oferir-vos la seva visió particular de la capital argentina. Podeu trobar-ne el resultat aquí.

D'altra banda, i per no perdre els bons costums musicals, no podíem més que oferir-vos-en un tast a ritme de tango. I aquí el teniu, al ritme de Cambalache, un clàssic entre clàssics escrit al 1934 que ens demostra que, malauradament, les coses sempre han anat si fa no fa igual.

Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé...



dilluns, 19 de març de 2012

Segon intent


Cheetah 2001 - Guido Daniele

Aquest cop sí, aquest cop la trepitjaré amb ganes, conscient de l’esforç que representa tan sols el fet de ser-hi. No arribo en el millor moment i les vacances a la bestreta potser em passaran factura, però les cames han acumulat molts quilòmetres només per ser-hi, vestit de curt, esperant el tret de sortida. He suat les dèries i les lesions i, tot perspirant, he renascut. Torno a disfressar-me de guepard a estones.

I avui, per primer cop, he vist l’hereva, i em sento llest per calcigar-la. Torna la Marató de Barcelona, i aquest cop hi seré. Segona marató, segon intent.

divendres, 16 de març de 2012

Occir la paraula


Remember the word - Ersin Ertürk

Al principi fou el verb, l’eina, la matèria, el tot. I el verb era amb els déus que l’empraven i modelaven el món amb el seu so. I el verb era paraula dels déus, era els déus, paraula que s’inscrivia al moll de l’os. I cantava a la natura i al cor dels homes lliures. La paraula era creació, naixement, futur. Ho era tot.

Però les pomes han caigut, malmeses, podrides. I l’infern fa olor de sutge. La música ja no se sent, i la carn bleïda es desprèn de l’os mentre els cossos, socarrats i inermes, cauen a l’oblit sense saber què els ha mort. La paraula ha deixat de sonar, la seva música ja no s’escolta, i sense música que el peixi l’esperit ha caigut a l’ombra del silenci.

La sentència s’ha executat i ja no hi ha pandora. No ens queda penyora i no tenim nous pecats per alimentar. La paraula ja no és música. Les cordes no fimbren, només resisteix l’estrident apologia de l’estupidesa. Res més a dir.

dimecres, 7 de març de 2012

En barrina


Hannes Arch piloting a Zivko Edge 540 V3 at the airshow in Kirchheim, Upper Austria - H. Raab

–Bienvenidos a Espanya –m’etziba el paio uniformat tot just baixar de l’avió.
–Ja hi som –em sento dir burleta mentre arrufo el nas.
No, les coses no han canviat gaire en els darrers quinze dies. Esperar una altra cosa és simple romanticisme. Ben mirat, les coses no han canviat gairebé gens en els darrers temps, però avui tornen a anar en dansa els dubtes sobre un model que ha estat ben vàlid durant gairebé trenta anys.

El 1983 es va engegar el programa d’immersió lingüística sense gaire enrenou. El model ha funcionat durant trenta anys. Però a la merda el model. D’aleshores ençà, les dades indiquen que ha estat un gran èxit, però sembla que no hi ha cap interès en mirar-se les dades lingüístiques. A la merda les dades. Es tracta de fer política lingüística evidentment orientada cap a la centralitat de l’estat minúscul que ens tracta de conquesta. I la plena conquesta d'un poble tossut es fa a poc a poc. Dades? Quatre casos han posat en entredit el nostre model. Quatre. En canvi hi ha 125.953 alumnes valencians que durant el curs 2010/2011 no van poder ser escolaritzats en la llengua que van sol·licitar. D’aquí que 4 valguin més que 125.953. I a la merda les matemàtiques. El pla està ben clar. Primer es segreguen les línies, ja hi som a mig camí. I després es va arraconant la quota forana. Aquí al costat mateix, sembla que funciona bastant bé.

El vol s’ha acabat. Els míssils han sortit amb l’objectiu de fer sang i d’abatre la nostra llengua. Tocada. Cau al buit. En barrina. L’altra dia l’Évole li deia a en Pujol que la independència semblava una pel·lícula d’acció. Talment amb la supervivència de la llengua. Ja se sent la música èpica, no ens queden crispetes i som a l’escena final. Però que quedi clar que agafarem el comandament i remuntarem el vol, in extremis si cal. No ens queda altre camí perquè, com va dir Tàcit, la marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Argentina on the rocks


A la Laguna de los Tres, amb el Fitz Roy al fons

Tres dies més de muntanyes, senderes i camins, trepitjant pols, herba i gel. Hem estat allotjats a El Chaltén, el poble més jove de l'Argentina. De fet, no es tracta ni tan sols d'un municipi ja que, sense aquesta distinció oficial, no disposa d'escola, ni d'hospital, ni policia, ni ajuntament... En realitat és una mena de campament base, una base d'operacions per a totes les expedicions de muntanya, un nucli turístic on tot està pensat per al repòs del caminant. Allotjaments, restaurants, botigues de queviures, oficina de guies, agència turística organitzant excursions, etc. I tot plegat dins els límits del parc nacional de Los Glaciares.

Estem a la zona nord, i aquí no hi ha glaceres de la popularitat del Perito Moreno, però en canvi hi ha la glacera més gran de tot l'Argentina, la glacera Viedma, sobre la que aquest mateix matí hem fet una excursió impressionant. Aquí la popularitat l'aporten les muntanyes. El pic més alt és el Fitz Roy, amb els seus 3.405 metres d'altura, però massa sovint està envoltat de núvols que dificulten les condicions i la seva visibilitat. El vent senyoreja la zona, i els locals ens mostren contínuament el seu desconcert per aquests tres dies de calma, desconeixedors de la nostra bona fortuna amb les condicions meteorològiques. A l'oest del Fitz, hi ha el Cerro Torre que, malgrat els seus escassos 3.102 metres, és tota una llegenda dins el món de l'escalada per la seva complexitat. I esquitxant la serralada un munt de camins i senderes, llacs i pujols pels quals rondar fins a l'extenuació en l'eterna recerca del camí com a meta. Per aquí encara no he sortit a córrer, però anem reforçant cames a base de muntanya. 22 km fins Laguna torre, 25 km per Laguna de los Tres, grampons a la glacera Viedma i una passejada de 8 km més cap al Chorrillo del Salto. No diríeu mai que es tracta d'una cascada, oi?

Menjar a la motxilla i unes bones botes, poca cosa més es necessita. Perquè encara no us he explicat el millor, el més sorprenent. Deia en el darrer apunt que aquesta terra té quelcom de primari, de salvatge. Doncs bé, aquí no cal portar aigua. D'excursió sense aigua? Com és possible? Doncs perquè tota l'aigua del parc és potable, tota. Directa de glacera, pura i neta, sense cap contaminant. Només cal acostar-se a un /arroshíto/ i ja. Tal com va ser arreu. Tal com ja no és enlloc. O gairebé enlloc. Al peu de la glacera, amb gel escamotejat a cop de piolet, ens hem pres el millor Baileys de la nostra vida. On the rocks, per descomptat.

dijous, 23 de febrer de 2012

Un febrer d'estiu qualsevol


Buenos Aires bajo un infierno de verano - Absolut Argentina

Tres hores i mitja d'endarreriment per començar, per canviar el xip, per tenir clar que estem de vacances quan no toca i que el tarannà que s'escau és més tranquil i menys pendent del rellotge. Hem sortit de Barcelona a ple dia i no arribàvem als deu graus, arribem a Buenos Aires de matinada i ja ens en trobem vint-i-set. Al llarg del dia arribarem als trenta-cinc i, venint d'una onada de fred barcelonina, trobarem un nou significat pel terme asado argentino.

Tres dies per la capital argentina amb uns núvols magnífics que ens han ofert un estiu suau lluny de l'amenaça inicial, caminant molt, descobrint racons, sensacions i aromes. Tres dies més a la Patagònia explorant els llacs, les glaceres, la terra més austral de l'Amèrica indòmita. Aquests paisatges sublims tenen quelcom de salvatge, de primari que t'acosta a la mare terra, que et permet sentir-la dins teu. Ens hem encisat contemplant els gels precipitar-se al mar en una cançó eterna i gairebé melangiosa, i hem navegat enmig enormes pannes de glaç que fan un lent i majestuós periple cap a l'oblit. Tot aquí recorda el cicle de la vida, un canvi constant, una repetició eterna.

T'hi endinses, t'hi sents, i mentre vagareges sota el seu influx la pell cremada et recorda que el teu és el cicle més breu i efímer. Cal gaudir-ne que el temps és curt, i escrius més aviat poc gaudint d'un febrer d'estiu qualsevol.

dijous, 16 de febrer de 2012

La collita


Written with his own blood - Janina Keck

De tot allò que s'ha escrit, només m'estimo el que hom ha escrit amb la seva pròpia sang.
Friedrich Nietzsche, Així Parlà Zaratustra


De sobte, i sense res més a perdre, es va adonar que el seu havia estat el camí del rei del huns, avançant sota la rèmora de la dalla, amb la nua fulla entre dents i no deixant punt rere coma. Però ara el fred acer de la ploma li era un llast, i es descobrí sol i perdut.

Ningú l’esperaria a l’altre costat de la llacuna.


dilluns, 13 de febrer de 2012

Activitats subversives


Think Again - Henrique Frazão

Es lleven sorruts i, amb gest displicent, es neguen a saludar el nou dia. Malhumorats i renegant se’n van cap al lavabo a pixar bilis, però s’entretenen davant el mirall encantats de trobar-s’hi.
Més tard, quan baixen a esmorzar, malden per trobar l’oportunitat d’escridassar la minyona mal pagada i estrangera. Ahir bramaven per les torrades massa fetes, i avui l’escridassen perquè ha deixat obert per ventilar i l’aire extern els va fatal pel coll. S’esgargamellen de gust, i mentre la noia acota el cap, se’ls infla la caròtida d’un orgull mal dissimulat. Per cridar el coll no se’ls queixa.
–Jo pensava... –ha intentat disculpar-se ella..
–Aquí no et paguem per pensar! –li han escopit com a resposta tallant.

Empipats agafen la premsa i l’obren d’una revolada, com per deixar clar que la conversa s’ha acabat. Els seus amics surten a les fotos, i se senten reconfortats en aquest món que els aplaudeix. A l’oficina tenen una foto de l’estiu passat al costat del que surt a la pàgina dos. Recorden que somriuen amb un somriure fals, postís, d’anunci de dentifrici, enmig d’un camp de golf mentre al seu voltant es distribueixen els diplomes d’universitats relacionades amb les empreses familiars.

Els encanta anar a treballar. No arriben tard perquè no tenen horari, però controlen que els altres estiguin puntuals al seu lloc, amb el cap cot i per la feina. I no se senten prou feliços perquè demà és divendres i se’ls acaba la pau. Tornaran els nens d’aquell internat tan car on un professor de Nuremberg els dona l’hora setmanal de català. I el que és pitjor, els hauran d’aguantar. Tornen a centrar l’atenció al diari. Noves manifestacions. Com està el món, pensen. Algú ha de fer alguna cosa perquè la gent treballi més, que aquest país és molt poc productiu. On anirem a parar, amb tanta vaga i tants romanços. I ja veus. Què demanen? El de sempre. L’avi els hauria fet afusellar. Si no fos per gent com ells, capaços de dirigir al ramat, tothom es dedicaria a l’activitat subversiva.
Sí, arribarien, fins i tot, a pensar per ells mateixos.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Mitja Marató de Granollers 2012


Fotografia d'Ariana Casanovas

Ja us ho he dit més d'un cop: la mitja marató és la meva distància preferida. Vint-i-un quilòmetres i noranta-set metres. Una distància prou llarga com per requerir de cames i resistència però també per a posar-hi seny, gestionar les forces i utilitzar l'estratègia. També he dit algun cop que sóc corredor d'hivern, que les altes temperatures m'aclaparen i que el meu rendiment millora amb el fred. Avui s'esperava un matí gèlid però el sol ha fet acte de presència i al final la cosa no ha estat tan greu. Hem sortit a tres graus i mig, però a mesura que anava avançant el dia, el cel s'encapotava i les temperatures anaven lleument a la baixa. Les previsions havien estat molt pitjors, així que podem dir que hem estat de sort.

Com sempre, he sortit sense pretensions, simplement a rodar que l'objectiu prioritari a hores d'ara és doblar la distància el vint-i-cinc de març. Però un cop al ball s'ha de ballar i com m'he sentit còmode he anat prement l'accelerador de mica en mica. Aquesta mitja és de les millors d'Europa i ho demostra any rere any. Molt ben organitzada, amb una gran tradició, un ampli suport popular i de les poques ocasions que tenim els afeccionats de competir amb els millors corredors del món. El suport de la gent és increïble, amb tothom abocat a aplaudir, els nanos estenent les mans... I no sabeu com motiven els crits d'ànim quan les cames comencen a pesar.

He completat la cursa en 1:35:22, a un ritme de 4:31 el quilòmetre. No em puc queixar. M'he quedat a tot just dinou segons de la meva millor marca. No estic sent gaire constant amb els entrenaments, però les cames encara responen.

dimarts, 31 de gener de 2012

Vacances d'estiu a l'hivern


Yellow and Blue - Beatrice Murch

N'havíem llegit meravelles però sabíem que era difícil. Només vint persones al dia hi tenen accés. Deu permisos sortejats en línia a la xarxa entre tots els sol·licitants, amb mesos d'antelació. Deu permisos més sortejats a l'oficina de turisme in situ, d'un dia per l'altre. Però, malgrat totes les dificultats, decidim anar-hi. Ens plantem a l'oficina esperant que no hi hagi molta gent i les nostres opcions es multipliquin. Però no tenim sort. Tornem decebuts cap al motel, però com anem bé de temps decidim tornar a temptar la sort a l'endemà. I l'endemà, en aquell bombo de bingo, surt el nostre número. I anem fins allà, i ens delitem amb l'espectacle tot traient fotografies.

Uns mesos més tard ens assabentem del concurs del Saló Internacional de Turisme, i l'Ariana escull una d'aquelles fotografies per presentar-la. Però no aconseguim invitacions i, com que tenim les següents vacances ja decidides, decidim no anar-hi perquè ens fa pal haver de pagar l'entrada. Però al darrer moment ens truquen els meus pares perquè han aconseguit dues entrades més. L'Ariana presenta la foto. I guanya el concurs. Vol i set nits d'hotel a Buenos Aires. El que són les coses.

D'això fa molts mesos, sí. Però ben aviat estarem enfonyats dins una bala d'argent que sortirà del Mediterrani, creuarà l'Atlàntic i s'aturarà al Riu de la Plata. Vam demanar que ens dilatessin el vol de tornada una setmaneta més per organitzar una escapada addicional a la Patagònia, així que farem una fugida cap a l'escalfor d'allà ara que aquí tot just acaba d'entrar-nos el fred. Tres setmanes mal comptades i marxem quinze dies de vacances d'estiu a l'hivern.

dimarts, 24 de gener de 2012

El punt del tercer volum


Un punt al sud d'Etosha - Ariana Casanovas

Una altra volta de l'astre rei i ja tenim el tercer volum editat i enquadernat per anar a petar a la lleixa del record. Tres anys complets d'ençà que vaig obrir el Cops de Ploma. Pluja de lletres i molta història al darrera, esclat líric i moltes neurones a la cuneta, però aquí estem, mirant de mantenir viva la nostra ofrena al verb.

Aquest ha estat un any ple de contradiccions i amb estranyes giragonses mentre el riu baixava les muntanyes però, a mesura que s'acosta la tranquil·litat de la vall, les aigües van perdent força per guanyar matisos. El camí és llarg, i cal fer-lo amb calma. Buscaré aquell racó ombrívol per aturar-m'hi a descansar, fer un mos i, després, amb l'enyor de la tarda abaltint-me, despullar-me a poc a poc per nedar dins les glaçades aigües del riu en direcció al sol. I així, sense càrregues, miraré d'acostar-me una mica més a destí mentre vaig lliurant-vos la quarta remesa.

Però això serà demà, i avui només em queda completar aquesta frase per posar el punt definitiu al tercer volum.

divendres, 20 de gener de 2012

Taula per senyoretes


Chop Suey - Edward Hooper

La Mary m'està explicant un dels seus sopars de duro, però no l'escolto i em fixo, en canvi, en aquell senyor del fons que, llibreta en mà, va traçant línies a poc a poc mentre, d'esquitllentes i fent-se el desmenjat, no ens treu els ulls de sobre.


Edward Hooper és un dels més reconeguts exponents de l'escena americana, un estil de pintura derivat del naturalisme. Hooper basà la seva obra en la representació de la vida quotidiana de les classes mitjanes, amb uns personatges sovint melangiosos i unes composicions isolants que incideixen en els canvis vertiginosos que es produïen en la societat americana dels anys 20. El Chop Suey representa en gran mesura aquest canvi. Aquest plat, fruït d'una reinterpretació americana de la cuina xinesa, es va convertir en tota una icona d'un nou estil de restaurants de Nova York que oferien els seus serveis a les telefonistes i oficinistes de les indústries emergents, que veien com es respectava la seva opció de dinar fora de casa sense el judici de la estricta moral victoriana.
Aquesta és la meva contribució a la proposta nº 50 de Relats Conjunts.

dimarts, 17 de gener de 2012

La memòria de la meuca


Elizabeth Short - Laura Ferreira

No coneix descans, ni pena, ni perdó, car la seva és una història de drames continus. Ignorada i rebutjada va fer camí com va poder per tal de sortir endavant. Però mai va saber trobar altres viaranys i, així, mai no tingué esperances de futur. Ningú es sorprèn de la seva fi. Agredida i mutilada. Es veia venir, pensaran alguns.

Es vestiran d'hipocresia i dol, recitaran quatre mentides, tancaran la caixa, i l'oblidaran. Però en vindran més. I cada una d'elles rebrà el mateix tracte. Vexada i morta, la maquillaran per quatre rals. Com una meuca barata.

La meuca vam ser nosaltres. Som nosaltres. Falta saber si serem nosaltres. La seva memòria és la nostra.

dimecres, 11 de gener de 2012

Dormint amb la lluna


Perfect Dream - Agnieszka - Nicolette11

Udolo a la lluna que ve a malprendre'm el son boirós que ja no m'embriaga. La veig altiva, imperial, i sé que és una farsant amb llum que no li és pròpia. Però tant és, m'encisa. Passeja amb parsimònia pel seu camí de nit i jo, com un passerell, no puc deixar de mirar-la. Les pigues li graven una pell emblanquinada i la cabellera de nit comença a amagar-li el front. Avui una mica més que ahir, demà una mica més que avui. I jo me la miro distret i no puc evitar la seva dolça metzina.

Diuen que és mou de pressa, com nosaltres, però li veig la lenta magnificència d'aquella model que travessa la passarel·la vestida de gala, conscient dels ulls que l'esguarden. Juganera, m'esgarrapa les hores de son sense ni tan sols adonar-se'n, però intueixo el seu mig somriure murri i la deixo fer. Les extirpa melindrosa amb coltell d'ivori, i la incisió esdevé mortal. El verí s'escampa amb la mateixa celeritat adormida, i els ulls cauen lentament amb parpella de ploma.

I somnio que descansa al meu costat mentre amb gest amorós m'aboca, endolcides, les hores de son manllevades.

dimecres, 4 de gener de 2012

Apilant la llenya


Incendi forestal a Xile - EFE - Arxiu

Les xifres oficials parlen de prop de quinze mil hectàrees cremades, però algunes fonts apunten a més de vint-i-tres mil. Sigui com sigui, l'incendi que està assolant el Parc Nacional Torres del Paine des del 27 de gener continua actiu i els forts vents no semblem anunciar una solució imminent. Ja s'ha declarat la zona catastròfica, però les veus més crítiques de Xile acusen directament les autoritats per manca de prevenció, per resposta lenta i mal coordinada, per males decisions, per veure's superades pels fets i, en definitiva, per ineptitud davant el desastre. Res nou.

El parc, amb prop de 240 mil hectàrees, està declarat reserva de la biosfera per la Unesco des de finals dels anys setanta, i és una de les joies turístiques de Xile. No obstant, per més que representi un espai de biodiversitat mediambientalment fràgil, un reclam turístic important i una font d'ingressos gens menyspreable pel país, el cert és que hi treballen tot just 30 funcionaris.

La reflexió és òbvia. Sembla ben fàcil reduir despeses en l'administració prescindint de les feines de prevenció mediambientals tal com s'està fent avui a casa nostra. Ara per ara, vivim de rendes. La terra entoma les nostres accions com pot, i amb prou feines. I quan tot se'n va en orris, correm a buscar responsables. Però mentrestant la Generalitat continua aplicant retallades a la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments (DGPEIS). A Xile el foc ja està cremant. Aquí, de moment, només apilem la llenya.