divendres, 20 de gener de 2012

Taula per senyoretes


Chop Suey - Edward Hooper

La Mary m'està explicant un dels seus sopars de duro, però no l'escolto i em fixo, en canvi, en aquell senyor del fons que, llibreta en mà, va traçant línies a poc a poc mentre, d'esquitllentes i fent-se el desmenjat, no ens treu els ulls de sobre.


Edward Hooper és un dels més reconeguts exponents de l'escena americana, un estil de pintura derivat del naturalisme. Hooper basà la seva obra en la representació de la vida quotidiana de les classes mitjanes, amb uns personatges sovint melangiosos i unes composicions isolants que incideixen en els canvis vertiginosos que es produïen en la societat americana dels anys 20. El Chop Suey representa en gran mesura aquest canvi. Aquest plat, fruït d'una reinterpretació americana de la cuina xinesa, es va convertir en tota una icona d'un nou estil de restaurants de Nova York que oferien els seus serveis a les telefonistes i oficinistes de les indústries emergents, que veien com es respectava la seva opció de dinar fora de casa sense el judici de la estricta moral victoriana.
Aquesta és la meva contribució a la proposta nº 50 de Relats Conjunts.

21 comentaris:

  1. Hehehe, és més llarga la explicació que el relat pròpiament dit! Però he de dir que jo també m'havia fixat en el senyor de darrere, però al final vaig triar una altra idea. Crec que se li hauria de treure més suc, penso que tu ets el primer que veig fer-ne menció!

    ResponElimina
  2. Homeeee, aquest paio del darrera està aplicant la reconegudíssimat tàctica del radar!!! Si és que n'hi ha que acabem essent-ne uns experts!

    ResponElimina
  3. sóc un gran fan de Hooper, bon relat, i passa a vegades el que descrius.

    ResponElimina
  4. Ostres, ben vist! Fixar-se en els detalls és important, i aquí ho acabes de demostrar. Ara m'has fet pensar una cosa: el fet que Hopper pintés aquesta parella al fons del quadre passa desapercebut a molta gent, però no és pas gratuït. M'imagino que deu donar naturalitat a l'escena, perquè és habitual que en un restaurant hi hagi més d'una taula ocupada! Quan escrivim i representem escenes amb paraules hauríem de fer el mateix. Centrant-nos en el nostre objectiu principal, però sense oblidar detalls que donin realisme a l'escena.

    Ja sé que no dic cap cosa nova, i que no he descobert la sopa d'all, però m'ha vingut al cap tot plegat al llegir-te! Has vist? I tota aquesta pensada gràcies al teu micro-relat!

    ResponElimina
  5. Els personatges de Hopper, la solitud més gran. Bé potser no en aquest quadre, però n'hi ha que són totals.

    ResponElimina
  6. Quan vaig veure l'escena, vaig pensar que aquell de darrere li agradaria saber què deien les dues amigues, amants del mateix home, i que poc podia pensar el que elles s'explicaven. I avui, apareixes tu, i "et voilà"!!! l'home del darrere se sent atret, i no pot evitar mirar-les. De vegades em
    passa, i quan marxo , penso: potser no el/la tornaré a veure mai més, i per què no podia deixar de mirar-lo/la??? Atracció, fascinació, curiositat, un flash...

    ResponElimina
  7. Ben trobat! ens passa decepercebut i genera molta intriga.

    ResponElimina
  8. per que diguin que els senyors no podem fer dues coses a l'hora.....

    ResponElimina
  9. Relat minimalista o micro que en realitat fa d'un moment un alteig precís un petit gran relat! Hopper és un dels meus pintors preferits...Molt bo!

    ResponElimina
  10. ui errada:volia dir aleteig! ei molt bo Hopper però era pel teu relat l'elogi!

    ResponElimina
  11. molt bo, molt ben trobat i millor explicat...!

    ResponElimina
  12. molt bo! de vegades els personatges secundaris són tan interessants com els protagonistes!

    ResponElimina
  13. Molt observador i molt ben documentat. Enhorabona pel relat.

    ResponElimina
  14. El Hooper és un dels pintors de capçalera, com si diguéssim. Les seves obres tenen quelcom de narratiu que m'impressiona i que em suggereix relats de tota mena. No és gens estrany que el cinema citi les seves imatges tants cops... ara pensava en "Trouble in mind", de l'Alan Rudolph.

    ResponElimina
  15. XEXU, hehehe. Amb els Relats Conjunts sempre he procurat escriure seguint les pautes de la imatge, i aquí calia posar en situació. He intentat que el text també fos d'una simplicitat quotidiana.

    PORQUET, coneguda i reconeguda, la tàctica.

    FRANCESC, els clàssics sempre admeten noves interpretacions o, millor encara, nous matisos.

    YÁIZA, d'això d'omplir l'escena també se'n pot dir palla, segons com. I aquí està la mestria, en col·locar-ne tot just la quantitat adient.

    MONTSE, és curiós, perquè el segon pla també es pot interpretar com la mirada del pintor traçant un esbós...

    ResponElimina
  16. BELÉN, sí, aquest sembla més social, però potser per això s'accentua la sensació d'aïllament. És allò de la solitud majúscula que representa sentir-se sol enmig de molta gent.

    DAFNE, potser és simple tafaneria, però tots tendim una mica a parar l'orella i observar uns segons més dels necessaris. Ulls inquiets, ànima desperta.

    RITS, una mica de misteri que no deixa de ser d'allò més corrent. Mai omplim les escenes, mai coneixem els detalls de tot plegat.

    GARBÍ, es diuen moltes bestieses i hi ha molts mites, però sempre hi haurà espai per una mirada encuriosida.

    ELFREELANG, insisteixo en el que comentava amb en Xexu, procuro xopar-me de l'esperit de la imatge. Així que m'afalaga que hi vegis aquest punt.

    ResponElimina
  17. BARBOLLAIRE, doncs gràcies pel molt sabó!

    MONTSE, els personatges secundaris estan per recolzar, i aquí ofereix a una de les protagonistes la oportunitat de fugir d'estudi.

    RAFEL, crec que calia posar en context el relat per tal que s'entengués millor cap a on caminava el text.

    LLUÍS, em confesso ben poc cinèfil així que ara mateix se m'escapa la idea que suggereixes, però entenc per on vas. Crec...

    ResponElimina
  18. Bona idea! Gairebé passa desapercebut.

    ResponElimina
  19. Molt bé, sempre s'ha de mirar més enllà del primer pla!

    ResponElimina
  20. KWEILAN, aquest gairebé és la clau, doncs.

    ALYEBARD, el primer pla només es justifica perquè n'hi ha un segon!

    ResponElimina