dilluns, 13 de febrer de 2012

Activitats subversives


Think Again - Henrique Frazão

Es lleven sorruts i, amb gest displicent, es neguen a saludar el nou dia. Malhumorats i renegant se’n van cap al lavabo a pixar bilis, però s’entretenen davant el mirall encantats de trobar-s’hi.
Més tard, quan baixen a esmorzar, malden per trobar l’oportunitat d’escridassar la minyona mal pagada i estrangera. Ahir bramaven per les torrades massa fetes, i avui l’escridassen perquè ha deixat obert per ventilar i l’aire extern els va fatal pel coll. S’esgargamellen de gust, i mentre la noia acota el cap, se’ls infla la caròtida d’un orgull mal dissimulat. Per cridar el coll no se’ls queixa.
–Jo pensava... –ha intentat disculpar-se ella..
–Aquí no et paguem per pensar! –li han escopit com a resposta tallant.

Empipats agafen la premsa i l’obren d’una revolada, com per deixar clar que la conversa s’ha acabat. Els seus amics surten a les fotos, i se senten reconfortats en aquest món que els aplaudeix. A l’oficina tenen una foto de l’estiu passat al costat del que surt a la pàgina dos. Recorden que somriuen amb un somriure fals, postís, d’anunci de dentifrici, enmig d’un camp de golf mentre al seu voltant es distribueixen els diplomes d’universitats relacionades amb les empreses familiars.

Els encanta anar a treballar. No arriben tard perquè no tenen horari, però controlen que els altres estiguin puntuals al seu lloc, amb el cap cot i per la feina. I no se senten prou feliços perquè demà és divendres i se’ls acaba la pau. Tornaran els nens d’aquell internat tan car on un professor de Nuremberg els dona l’hora setmanal de català. I el que és pitjor, els hauran d’aguantar. Tornen a centrar l’atenció al diari. Noves manifestacions. Com està el món, pensen. Algú ha de fer alguna cosa perquè la gent treballi més, que aquest país és molt poc productiu. On anirem a parar, amb tanta vaga i tants romanços. I ja veus. Què demanen? El de sempre. L’avi els hauria fet afusellar. Si no fos per gent com ells, capaços de dirigir al ramat, tothom es dedicaria a l’activitat subversiva.
Sí, arribarien, fins i tot, a pensar per ells mateixos.

18 comentaris:

  1. aquestes mossegades fan mal de veritat....massa reals.

    ResponElimina
  2. Aquests són justament a pels que hem d'anar. Buscar-los i fer-los pagar que la situació del poble sigui la que és i que els destorba l'esmorzar perquè les notícies en van plenes. Guillotina, quin gran invent.

    ResponElimina
  3. No em facis treure foc pels queixals, que només és dilluns!

    ResponElimina
  4. abans quan a la gent sel's inflaven les pilotetes, cremaven esglèsies i convents, ara potser caldria cremar Bancs i caixes per començar....

    ResponElimina
  5. Encara tenen la foto a l'oficina? Això és lleialtat.

    ResponElimina
  6. Sembla estrany que vagin passant els anys i en canvi aquestes escenes continuïn sent iguals...

    ResponElimina
  7. Aquest cop, permet-me que el meu comentari sigui en forma de link: http://youtu.be/ZSExdX0tds4

    No cal dir res més.

    ResponElimina
  8. Tan i tan real que m'has deixat un mal cos impressionant... Brrrr! Hi ha algú que no vegi massa sovint escenetes d'aquestes?

    A la foguera amb ells!

    ResponElimina
  9. .. i, tot i així, aquí ningú és mou: és per això que a ells tampoc "els movem" i duren, i duren i duren...

    ResponElimina
  10. Valents com són, per escanyar-nos saben ajuntar-se.

    ResponElimina
  11. El "aquí no et paguem per pensar" és un clàssic!!

    ResponElimina
  12. Molt bo, sinceramnt. Un retrat breu i ajustat. Aquesta gent són els que ens manen i ens dirigeixen, i nosaltres som les minyones. De tant en tant ens donen una bandereta catalana perquè ens desfoguem, o un partidet de futbol. El món no ha avançat gaire, i ens pensàvem que sí.

    ResponElimina
  13. GARBÍ, fa mal veure que no reaccionem ni a mossegades, sí.

    XEXU, entenc la referència a la guillotina com a queixa en majúscules. Però vigilem. Les guillotines les instal·la el poder, així que millor no donem idees.

    YÁIZA, tranquil·la dona. Però la setmana avança i les cabòries són les mateixes. Avui, més episodis per a l'àlbum familiar. Estaven taaaaaan macos...

    FRANCESC, de vegades no sé si som massa civilitzats ho tenim orxata a les venes, sí.

    ResponElimina
  14. JPMERCH, és que s'agraden. S'agraden massa. I el decorat el paguem els altres.

    TUMATEIXA, els anys passen, però com que no avancem...

    FERRAN, Metròpolis!! Ostres, ben bé no hem avançat gens ni mica.

    DOOMMASTER, noi, el teu comentari el tonc al correu, però per aquí no apareix. Misteri.
    Hi deies: Tan i tan real que m'has deixat un mal cos impressionant... Brrrr! Hi ha algú que no vegi massa sovint escenetes d'aquestes? A la foguera amb ells! Com al Xexu, guillotines i fogueres de paraula. I directes als tribunals.

    ResponElimina
  15. TXABI, cada dia em sembla més increïble que seguim com si res. Potser que ens fem islàmics per poder reclamar una primavera àrab com Al·là mana.

    JORDI, massa que en saben. Mira-te'ls, que contents que estan mentre ens la juguen de nou.

    JONOSÉBALLAR,un clàssic ben trist. Que demanin als quadres que els facin la feina, si no volen neurones.

    LLUÍS, em temo que massa sovint som la minyona maltractada. De vegades, violada i tot. La terra i la pilota ens distreuen quan abaixem el cap, però aquesta història és universal.

    ResponElimina
  16. ben retratats! però més val no pensar-hi per no fer-se mala sang!

    ResponElimina
  17. KIKA, no fer-s'hi mala sang, d'acord. Però cal tenir-ho present, que no es tracta de deixar-nos seguir prenent el pèl.

    ResponElimina
  18. Aquests condueixen Porsches Chayenne... símbol de l'arrogància, la supèrbia...

    ResponElimina