diumenge, 25 de març de 2012

Marató de Barcelona 2012: L'alè del bimaratonià


Fotografia d'Ariana Casanovas

Sí, el repte de la marató ha tornat a caure, i un servidor pot fatxendejar d'haver reincidit. Ja en són dues.

Volia aturar el cronòmetre prop de les tres hores quaranta minuts, però no les tenia totes, i m'hauria conformat amb les tres hores cinquanta. Porto al sac unes vacances a la bestreta i, en general, no gaire bondat seguint el pla. I en una marató, tard o d'hora, totes les factures es paguen. Anava amb la cursa pautada en tres blocs de catorze quilòmetres, i per cada un d'ells m'havia marcat un objectiu: contenció, manteniment i supervivència. He arrencat amb la idea de contenir-me per no baixar de 5'12'' però, tot i anar frenat, anava retallant una mica de temps. Dos minuts ben bons en el primer bloc de catorze. Anem bé. Al segon bloc seguia fort. Els quilòmetres anaven caient i em mantenia com un clau en la previsió. Encara he retallat un altre minut. He començat el tercer tram sentint-me fort, i amb l'ajuda inestimable d'el Berto, que se m'ha afegit per a arrossegar-me en aquests darrers catorze quilòmetres. Als trenta, el rellotge se'm penja. Mort. No puc encendre'l, ni apagar-lo, ni res. Misteri misteriós. Sense referències, el Berto va insistint que anem com un clau. I seguim així fins el trenta-quatre. Allà però, les factures comencen a aparèixer i, a poc a poc, vaig abaixant el ritme. El Berto segueix insistint que anem com un clau, però ja ha perdut credibilitat. Amb tot, segueixo endavant donant-ho tot, i no baixem gaire el pas. Els quàdriceps interns es van queixant, però no els vull escoltar. Tiro de braços, premo les dents, i em deixo portar per l'alè del públic.

Avui he tingut mostres de suport al llarg de tot el recorregut que han suposat una alenada d'aire fresc per tal de superar el repte. I no me n'oblido pas d'agrair-ho. Anem a pams. L'Ariana s'ha marcat una autèntica marató de suport i de metro i ha anat apareixent al llarg de tot el recorregut. Fins a set vegades! Impagable. L'Ester i el Berto s'hi han afegit a Diputació, prop del dotze, per fer una mica de xerinola i transmetre'm força. A la Gran Via m'he creuat amb la Belén, que devia estar pendent del Per. La Belén és una incondicional d'aquest espai i la vaig (re)conèixer enmig una cursa. Per algun estrany fat, si no quedem, sempre ens trobem. A la Meridiana, a l'altura de Sagrera per on havia de passar dues vegades, m'esperava ja una bona tropa, amb l'Ariana, l'Ester i el Berto, més la Núria i l'Èric. Del Txabi, que havia de sortir d'aquí per fer la seva particular mitja, ni rastre. A Glòries, al vint-i-vuit, se m'ha afegit el Berto i la seva samarreta de Pit i Collons, que ha estat un èxit, amb molta gent llegint-la a crits. A l'Arc de Triomf, la colla creixia amb la presència dels meus pares. A la meva primera marató mon pare era a l'hospital i li vaig portar la medalla perquè li fes costat per sortir-se'n, així que això tenia un regust especial. Ma mare, càmera en mà. I d'afegitó, ma cosina Anna. Tot un ventall de veus que m'ha seguit fins a meta, i que m'ha obligat a fer bona cara, somriure, i treure forces d'allà on ja no sabia si en quedaven perquè davant dels teus sempre s'ha de fer un bon paper. Avui han estat el meu alè fins al final.

He aturat el cronòmetre en tres hores quaranta-cinc i alguns segons de propina. Encara no acabo d'entendre com és que la llebre dels 3:45 ha arribat gairebé tres minuts darrera meu. Misteri misteriós número dos. Però estic increïblement satisfet. No, no he somrigut en entrar a meta, sinó que ho he fet amb els punys closos i cridant com una bèstia. Quines coses.

32 comentaris:

  1. Velocitat de conquesta doble: del cos i de la Terra. Si l'entrenament és dur, la satisfacció no et serà presa, és tota teva.

    ResponElimina
  2. Una marató fantàstica, la teva, ben recolzat en tot moment pels que et són propers; però sense desmerèixer gens ni mica la que ha fet l'Ariana. Felicitats campió!

    ResponElimina
  3. Un altre repte assolit, felicitats. Ja veig que els teus no t'han abandonat ni un segon, això ha d'esperonar per força. Quin és el proper repte, alguna cosa pensada?

    ResponElimina
  4. Seguir les teves passes sempre és gratificant. Moltes felicitats bimaratonià!

    ResponElimina
  5. Felicitats per el repte, l'esforç i el suport psicològic familiar...espero que demà no sigui massa dur al posar els peus a terra

    ResponElimina
  6. Per cert, la foto m'ha recordat a allò de cercar en wally. T'hi trobarem a tu, si mirem bé?

    ResponElimina
  7. ENHORABONA! fita assolida, estic amb Lluïsa, que t'hem de buscar a la foto?

    ResponElimina
  8. Ha estat un plaer ... Enhorabona campió!!
    Èric i Núria

    ResponElimina
  9. això sí que és tot un èxit! en tantes dimensions! per totes elles: felicitats! :-)

    ResponElimina
  10. Anem bé, Joan, anem molt bé! Sento no haver-te cridat més però no et vaig veure fins que em vas saludar. Excel.lent cursa nano!

    Jo, com cada any, m'ho vaig passar pipa, ja ho comentaré al bloc quan tingui temps de passar les fotos.

    Estava segura que em trobaries (el fat continua...)

    Moltes, moltes felicitats!!!!

    ResponElimina
  11. Felicitats!
    Jo em conformaria de arribar amb el fetxe al seu lloc, encara que em costara deu hores.

    ResponElimina
  12. Per la nostra part saps que va ser un plaer acompanyar-te, a més em vas ensenyar un munt sense adonar-te'n del que es l'esperit de sacrifici i l'autocontrol en moments durs a nivell físic i psíquic. Pot sonar estrany això que diré i fins i tot un poc cabró, però... vaig disfrutar veient con paties i com superaves les adversitats per tirar endavant. si senyor: PIT I COLLONS!!
    Berto i Ester

    ResponElimina
  13. El sol també hi va posar molt de la seva part, no t'enganyis...
    I pel que fa al tema de la llebre, sembla fàcil: va sortir (o trepitjar l'estora de sortida de Pl. Espanya) tres minuts després de que ho fessis tu (...erem 19 mil i pico); això, o és que anava passat de voltes.
    Bona cursa, campió ! (l'Ariana no s'ha quedat curta tampoc...).

    ResponElimina
  14. Veig que ja no apareix el logo de "bloger" sinó "una taca de tinta", un cop de ploma de les d'abans... ben trobat !.

    ResponElimina
  15. Enhorabona!!! :-))

    Veig que els blogaires catosfèrics esteu en magnífic estat de forma!! De veritat que ho trobo admirable... Jo -potser- podria caminar un deu per cent del que tu vas córrer! ;-)))

    ResponElimina
  16. Un altre campió. Mare meva, quines coses teniu, posar-vos a córrer un diumenge al matí... quina mandra! ;) Fora bromes, no sé com podeu, és molt admirable. Així què, aniràs per la tercera?

    ResponElimina
  17. Felicitats i gràcies per la gran lliçó que doneu. És molt emocionant veure-us córrer i tirar endavant i treure forces de sota les pedres per continuar corrent en els moments més baixos. Enhorabona bimaratonià!!

    ResponElimina
  18. Pell de gallina Joan. Com molt bé ja has escrit, la marató particular dels que ens acompanyen fora d'ella és mereixedora d'una altra medalla. Veure cares conegudes quan et fallen les forces i veure-les en diferents punts és d'una calidesa brutal. Finalment ja gairebé tires del poc que tens més per ells, perquè el teu cos et demana parar.

    La meva primera marató... ja l'has llegida. Vaig patir moltíssim, i al creuar la meta, també vaig cridar, un bram ben fort, acompanyat d'unes llàgrimes, breus, però emocionants... brutal.

    I això que no va ser un bon dia a nivell de sensacions. Al 20 ja vaig començar a notar sensacions poc favorables... quan jo tenia molt ben estudiat que als 30 podia arribar bé. Així que, bojos com estem, ja estic pensant en repetir i millorar sensacions!

    Enhorabona bimaratonià!

    ResponElimina
  19. es sol dir que en una marató no corres contra els altres sinó contra tu mateix, i veig que has guanyat ;)

    ResponElimina
  20. Mooooltes felicitats!!!
    Quina enveja que em fas!!!
    Celebro que et sentissis tan acompanyat i assolissis la fita.
    "Pit i Collons" i fot-li!!! Ja veig que no calia donar-te massa ànims perquè la teva preparació, malgrat les vacances, i el desgast, has estat boníssima.
    Ara, prepara´t per a les 2h i 11' hahahaaha!!!!
    Estic contenta per tots vosaltres!!!!

    ResponElimina
  21. OLGA, em prenc aquestes curses com un aprenentatge de la vida. Els reptes reals exigeixen esforç però, un cop assolits, són dolços com la mel.

    LLUÏSA, m'ho han fet una mica més fàcil, ben cert. Gràcies!

    XEXU, després d'un repte així sempre queda una certa buidor. Han estat molts mesos (aquest cop, masses) amb aquesta cursa al cap. Però haurem de seguir, i després de la segona potser pensaré en la tercera... De moment aniré a Bombers, potser massa d'hora per competir, però ben aviat per tornar a sentir l'alè del públic.

    ARIANA, gràcies bonica. Compartir la vida amb tu és un regal.

    JOAN, estic sorprenentment sencer, la veritat. Em noto les cames, sí, però res a veure amb les sensacions de la primera vegada.

    ResponElimina
  22. LLUÏSA, estava per aquesta zona, sí, però jo mateix no he estat capaç de trobar-m'hi...

    FRANCESC, gràcies. Em sembla que no m'hi trobareu, no.

    ÈRIC & NÚRIA, veure-us per allà saltant ha estat una injecció de moral. Gràcies, de debò.

    KIKA, em sento afortunat per totes les facetes dimensionals, sí. Gràcies.

    BELÉN, he de confessar que no les tenia totes després d'un any un tant atípic, però sí, sembla que anem bé. L'any vinent miraré d'acostar-me al Per!

    ResponElimina
  23. JP, hi havia molt debutant i, un cop a meta, era bastant fàcil veure algun fetge abandonat per allà... De tota manera, només et donen sis hores per completar-la.

    BERTO & ESTER, moltes gràcies pel suport. Nano, que tens un toc cabronet ja ho sabia. Per això et vaig demanar d'acompanyar-me. Em calia una mica d'instint assassí.

    TXABI, a la façana litoral i al paral·lel el sol se'm va fer bastant feixuc, sí que és cert. Tinc clar això de la llebre, però encara no entenc perquè no surten d'allà on toca. Si surten davant del calaix la seva referència és real, sinó...

    TXABI(i2), sí, un petit canvi que anuncia els molts que vindran...

    ASSUMPTA, la catosfera està en plena forma, sens dubte!

    ResponElimina
  24. YÁIZA, va ser dur matinar tant, que a més hi havia canvi d'horari, però s'ho valia. La tercera sembla el pas natural, oi?

    BCN M'ENAMORA, gràcies. Quan realment vols alguna cosa, cal lluitar per assolir-la. En això estem, sempre.

    PORQUET, recordo haver patit molt més en la primera, sí. I espera't, a hores d'ara et deu costar posar-te els mitjons... però segur que el somriure no se't esborra. Som ben rarets, sí. Les emocions, les sensacions i l'eufòria posterior són el que ho justifica tot. Tot. I som-hi. En volem més.

    PONS, quan l'esforç personal és l'únic que val, i el comparteixes, no corres contra els altres sinó amb els altres. Tothom et fa costat, no hi ha rivals. És quelcom que s'ha de viure per entendre.

    DAFNE, acostar-me a les dues hores em sembla impossible, però tampoc és el meu repte, que no m'hi guanyo la vida. L'entrenament psicològic el porto força bé. Però de vegades cal córrer amb tot el que tens. I l'orgull d'aixecar pit i córrer amb els pebrots, si cal, no deixa de ser una imatge absurda però sovint efectiva. Quines coses.

    ResponElimina
  25. Una llebre un xic atortugada, has pogut veure. És com un conte surrealista. Ho he trobat molt divertit. I els pobres que li anaven al darrere, deuen haver quedat ben satisfets.

    ResponElimina
  26. A mi, a la del any pasat, em va "reventar" la llebre de 4:00... pel que és veu, el paio anava per sota de ritme i va "apretar" a Gran Vía, Prim i Diagonal amunt i Diagonal avall i jo volent-la seguir, en arrivar al quilòmetre 30 -a Diagonal Mar- vaig dir fava... i vaig plegar. I fet pols...

    ResponElimina
  27. JORDI, els que han sortit amb ella no hi tindran res a dir, però algú altre que s'hi hagi afegit després s'haurà quedat amb cara de lluç bullit en veure els temps oficials.

    TXABI(i3), això de rebentar la gent a base de canvis de ritmes no ho he acabat d'entendre mai. Fa uns anys, corrent per sensacions fins les marques quilomètriques, encara es podia entendre, però avui per avui amb tants trastos tecnològics...

    ResponElimina
  28. Si que sembla una foto d'en Wally... hehe
    Noi, no te'n perds ni un!

    ResponElimina
  29. Un altre crack! Jo no faria ni un quilòmetre :-P

    ResponElimina
  30. TUMATEIXA, amb tanta gent, segur que hi havia algun Wally per allà. I això que procuro no omplir el bloc de curses...

    DOOMMASTER, ningú no comença una marató sense haver entrenat abans molts quilòmetres. No és tant la meta com el camí.

    ResponElimina
  31. Vaja, vaja! No sabia que tenia un cosinet tan famós!!hahaha...No t'ho volia dir, però em vas emocionar i em vaig haver de contenir per a no plorar. Feies com si no res...corries amb un estil impecable, i de cop i volta, la teva mare que crida: "- El Joan!!!! ". El teu crit salvatge, ens va fer trobar-te entre la multitud. Et faltaven metres per a l'arribada. Ja eres un bimaratonià amb PIT I COLLONS!!

    ResponElimina
  32. ANNA, ai, la marató té quelcom d'emocional que se't posa a la pell. Pots plorar, cridar, riure... mai se sap. Però arriba.

    ResponElimina