rEmote - Chanel Rossouw
A la lleixa del rebost se m’apilen els projectes i sento l’esperit fugisser i dispers. Mentrestant, les teranyines senyoregen la casa que badalla a l’enyorança de les moixaines de la ploma. Llenço engrunes menors i no s’entenen perquè en calen dos per ballar un tango. El comandament ha quedat orfe i obscur entre els meus dits, i el canal somniat esdevé utòpic.
No pretenc accedir a una altra oferta similar. Els anuncis llaminers de realitats gratuïtament felices no me’ls crec. No busco mons on amagar-me més enllà de l’imaginari. Però ens volen fer creure que no hi ha altres realitats fora de l’assalt de la por. Por social, por administrativa, por econòmica. Por a reivindicar, por a demanar, por a dir, por a ser. A diari, un cop i un altre, a la sopa, amb plom al cervell. I em nego a acceptar-ho.
Somniador? Tal vegada il·lús? Segurament, però el món seria nostre si en fóssim conscients. No pas per ara. Ni tan sols somniant. I prou per ara. Em disculpo ja, que he de tornar a la meva plantofada de realitat. Encara tinc feina, molta, de vegades massa. I també tinc vida, molta, però mai prou. I pretenc seguir endavant aliè al missatge de la por, malgrat que sigui a cops d’apunt inconclús.
