dilluns, 25 de juny de 2012

L’enyor dels versos perduts


Let it rain - Christophe Kiciak

Volia escriure’t versets de colors i regalar-te un somriure, una paraula amable, una tarda vora el mar. Però arribo d’hora i, mig distret, activo el verí latent. Torno a caure en les urpes de la notícia de llauna. La caixa, ferotge, escup un reguitzell de males vibracions que m’embafen i sepulten les idees. M’emprenyo, renego i rondino amb el gest d’un cop baix mal encaixat. Però és massa tard i el fum intoxica les hores.

Quan torno al vers nonat la paleta de colors només mostra un gris trist i penós, i la música que volia escriure s’ha perdut enmig d’amargues notes emmetzinades. L’ordalia m’ha passat factura i ja no tinc esma per esmenar un dibuix que ja mai serà.

Potser demà hi tornaré. Sí, segur. Hi tornaré i miraré de recuperar un temps que ja no hi és per resoldre l'enyor que m'atrapa, l'enyor dels versos perduts.

9 comentaris:

  1. La poesia no és massa compatible amb les notícies actuals, ja es veu...

    ResponElimina
  2. cal fer un esforç major, perquè la idea és bona! :-)

    ResponElimina
  3. Uf, quin text més suggerent! Potser no són ben bé "versos perduts" i encara viuen dins esperant una nova oportunitat per a sortir, un context més favorable que els rescati del pou. Aqui són una il·lusió de colors que xoca amb un dia gris i s'enfonsa. Només cal rescatar-los.

    ResponElimina
  4. Les notícies no són bones, però vindran temps millors per tot!

    ResponElimina
  5. L'enyor no es resol, l'enyor serveix només per posar-nos en funcionament, físic o mental. Jo, molts cops, he sentit enyor d'allò que encara existeix... Un text preciós.

    ResponElimina
  6. s'ha d'insistir. Segur que no s'han perdut, només estan amagats.

    ResponElimina
  7. És cert: l'enyor més intens és el de les coses que no han passat mai. Però de moment, et diria que és molt saludable apagar els aparells receptors de males vibracions.

    ResponElimina
  8. Me n'acabo d'adonar que en el meu exercici de desconnexió ni tan sols havia contestat els vostres comentaris, m'haureu de perdonar. En tot cas, gràcies per passar per aquí. La poesia haurà de trobar el seu espai fins i tot entre la merda que ens aboquen a diari.

    ResponElimina