dimarts, 19 de juny de 2012

No els sento meus


Xavi a l'Espanya-Itàlia - Mexsport

He de confessar que el que faci o deixi de fer la selecció espanyola, per sí mateixa, m’importa més aviat poc. M’interessa, això sí, el que fan per allà els jugadors catalans i/o del Barça però, en absència de l’emoció del resultat, amb prou feines he vist cinc minuts dels més de dos-cents setanta que n'ha jugat fins ara el combinat espanyol. No, no sóc dels que aplaudeix qualsevol equip que s’enfronti a ells, però tampoc aplaudeixo els seus èxits. Amb tot, tampoc puc afegir-me als que critiquen aquell Viva España que va llençar en Xavi després de guanyar el mundial. No em sento espanyol però, per ara, la llei diu que ho sóc. Les lleis es poden canviar. No tinc tant clar que passi el mateix amb els sentiments i, en tot cas, considero que són l’únic absolutament personal i indiscutible. Li pots discutir el que sigui a qualsevol, però no els seus sentiments. No em fa por dir un Viva España, com tampoc un Vive la France o un God bless America, ara, que no pretenguin que ho senti i m’emocioni. No hi puc fer més. No els sento meus.

Al Financial Times entenen la selección com el camí per a unir les “regions” d’Espanya, i les paraules d’en Xavi com el final simbòlic de la guerra civil. Setanta-tres anys després, i a trenta-set de la mort del dictador, sembla que encara hem de superar la guerra civil. En això potser no s’equivoquen tant. Insisteixo, no em molesta que en Xavi digui el que va dir, però encara espero veure algun dia un jove esportista ric, consentit i eixelebrat dient que no li surt dels baixos vestir una samarreta que considera imposada. Que no hi pot fer més. Que no la sent seva.

Fa poc vaig veure Invictus, una pel·lícula que repassa la història de l’equip de rugbi sud-africà a la Copa del món del 1995. Els Springboks, símbol de l’opressió blanca durant l’apartheid, van guanyar aquell campionat i van enviar al món un missatge de reconciliació. Per fer-ho van comptar amb alguns símbols molt potents, començant per la personalitat aclaparant del president del país, un tal Mandela, a qui no li va fer cap por reconèixer que anys enrere aplaudia qualsevol que jugués contra els Boks. L’equip va fer seu el nou himne nacional, que barreja els idiomes més parlats del país com el xhosa, el zulu, el seshoto, l’afrikaans i l’anglès. Allò, amb totes les simplificacions hollywoodianes que vulgueu, va servir per construir el país i avançar, i en això devien pensar els dels Financial Times. Però, sincerament, jo no hi veig cap similitud. Comparar en Mandela amb el Mariano em sembla grotesc. I no veig que l’Espanya que encara ha de superar la guerra civil sigui capaç de respectar llengües com el gallec, l’èuscar, l’occità i el català, (que són oficials!) i encara menys l’asturlleonès i l’aragonès (“protegides” estatutàriament). No hi pot fer més. No les sent seves.

I segurament per això tinc a l'armari una samarreta d'un dels combinats nacionals que esmento, amb un brodat d'un animal de quatre potes amb banyes... Go Bokke!

12 comentaris:

  1. No va ser l'Oleguer qui va negar-se a jugar amb la selecció espanyola? ara no n'estic segur, però si encara no era ric, anava pel camí. I parlant de llengües, ara ja deus saber que en tenim una més a la península, el "Aragonès Occidental", gran invent del PP aragonès i els seus socis per ocultar que allí es parla català.
    Bon vespre!

    ResponElimina
  2. Em passa exactemant el mateix que a tu! No he vist cap minut ni de la roja ni de cap altre equip. De fet, li vaig dir a l'Alba que no veuria res, només el partit de la final, jugués qui jugués.

    No te n'oblidis que ja tenim un exemple de noi que va dir que no, que no volia vestir la samarreta de la vermella. Oleguer Preses finalment, malgrat que el van cridar, ell va dir que no volia vestir-la. És cert que tot va quedar una mica tapat, però bàsicament va ser això el que va passar, no?

    El Mandela i el Mariano, en l'únic que s'assemblen és en la Ma amb la que comença el seu nom.

    Ah!! A tu que t'agrada escriure, a veure si et passes pel meu bloc i participes en la iniciativa que he proposat. Som-hi, anima't!! Pot ser divertit!

    ResponElimina
  3. jo reconec que he vist alguns minuts i en veure l'estil de joc encara em fan més ràbia.

    ResponElimina
  4. Si parlem de seleccions, tampoc me'n sento cap de meva, encara que reconec que si la catalana fos oficial, potser tampoc no li faria massa cas, però més segur. No he vist ni un minut d'Espanya ni de cap altra, no em desperta massa interès aquesta competició. Segueixo els resultats perquè surten als diaris.

    Un apunt que m'agradaria fer és que perquè algú sigui català no ha de ser independentista i un model a seguir. Tenim bonics casos com Albert Ribera i Aleix Vidal Quadras, per dir-ne algun. Però llavors si Gerard Quintana o Xavi Hernández fan gala de sentir-se espanyols ens els hem de menjar? Per què? Que han dit mai ells quins són els seus sentiments al respecte? Perquè com dius tu, els sentiments són el que costa de canviar. Si ells no ho han dit ni han fet mai bandera de catalanitat, per què els posem nosaltres en aquesta posició? Els obliguem a ser els nostres cabdills. Per mi és un greu error. Que cadascú pensi el que vulgui, però sobretot que es respecti. Volem que respectin les nostres idees? Respectem les dels altres també, no hi ha res més a fer.

    ResponElimina
  5. Jo discrepo de tu Joan i dels comentaris que t'han fet. Per començar m'agrada molt el futbol i aquesta és una competició excel·lent (tot i que alguns equips s'estan reservant bastant) i m'agrada veure'ls. Per descomptat és mes divertit seguir un equip i en això tinc clares les meves preferències. Són ells, la roja, i els italians els dos equips que vull que guanyin.

    Espanya juga un futbol valent, amb gols i de qualitat. Els jugadors són persones que em mereixen admiració i respecte, l'entrenador és moderat, educat i intel·ligent. Es treballa, hi ha motivació i sobre tot hi ha il·lusió. A por ellos!

    Ara bé, NO SUPORTO els comentaristes cavernicoles merengues que no fan més que parlar tota l'estona dels jugadors del Madrid i que es refereixen als altres equips amb poc respecte i amb prepotència. Haig de veure els partits en mut, perquè em fan fàstic. Si Espanya perd, m'alegraré només per ells.

    Itàlia, tot i la mala fama que té de catenaccio, de jugar malament i sempre guanyar, és un tipus d'equip que m'agrada. Tenen estratègia, sono furbi i ragazzi.

    I bé com que els noruecs no juguen i els danesos i suecs estan eliminats, ja no tinc més equips.

    ResponElimina
  6. FERRAN, el tema de l'Oleguer mai ha quedat clar del tot. Tots plegats van preferir fer com que no havia passat res i mirar cap a una altra banda. Pel que fa a les novetats idiomàtiques em fa molta gràcia veure com els polítics sempre van a la seva. La opinió dels experts i els professionals no els interessa. Segurament, perquè no és la seva.

    JORDI, insistint amb l'Oleguer cal dir que no va ser un cas sonat potser perquè no era una estrella. Amb tots els respectes, crec que és un futbolista més conegut per les seves idees que pel seu llegat futbolístic.
    Pel que fa a les propostes literàries, he de reconèixer que ara mateix vaig molt malament de temps i amb prou feines mantinc la casa. Després de Sant Jo, veurem.

    JOAN, la ràbia la tinc superada, crec. Em fan ràbia alguns comentaristes i afeccionats que veuen una mutació extraordinària en alguns jugadors pel simple fet de canviar de samarreta, això sí.

    XEXU, una selecció catalana la sentiria infinítament més, això segur. Però més enllà de la primera eufòria tampoc crec que em tornés boig. Estic d'acord amb que de vegades sembla que exigim als altres que facin el que nosaltres faríem, però no és el meu cas. No critico els que se senten espanyols, ni els que no s'hi senten però juguen amb la selección, que també n'hi ha. Només dic que em semblaria un exercici de normalitat, tal com estan les coses, que algú hi pogués manifestar rebuig obertament. Crec que més enllà de les explosions de l'impacte, el tema està sobre la taula i se'n pot parlar.

    BELÉN, amenaces però no dispares! Dius que discrepes, però no dones carnassa i fins i tot la claves amb els comentaristes. Va, afegeixo llenya. No crec que aquesta (ni cap competició de seleccions, d'altra banda) sigui excel·lent ni pugui ser-ho. M'explico. Juntes gent que no ha jugat plegada només que a estones, després d'una temporada llarga i dura, i pretens que juguin bé? És com un equip ple de noves incorporacions el primer mes de competició. Com a molt apunten coses, res més. De fet, només cal veure el rendiment excepcional que en aquest casos donen els jugadors que han passat mitja temporada lesionats i que, per tant, han tingut menys desgast.
    Per cert, si dius que vas amb Espanya, Itàlia, Noruega, Dinamarca i Suècia... això no és fer trampes? No es pot anar amb cinc equips diferents! Això és com no anar amb ningú!

    ResponElimina
  7. Dius que no ho has vist i que no juguen be? Jo ja he vist 6 o 7 partits, acabo de empassar-me el França-Suècia. Sí que en saben, tot i que els millors partits estan per arribar. No vaig amb Noruega perquè no participa, ni tampoc anava amb Dinamarca ni Suècia tot i que si haguessin superat a Alemanya o Anglaterra no m'hagués desagradat. He dit i dic que vaig amb Espanya i amb Italia. I sobretot he dit que m'agrada l'Eurocopa, com a competició esportiva .

    Ah, i conec molta gent que diu que no els segueix i que no l'importa però jo crec que els agradaria (pero els seus ideals no els ho permeten) Ahir van venir a casa meva els meus veïns de 9 i 6 anys perquè el pare no els deixava veure el futbol a la tele!!!

    ResponElimina
  8. Jo no sóc cap entesa en futbol i m'agrada més aviat poc, però darrerament m'he anat aficionant al Barça i n'he seguit l'evolució la darrera temporada. L'Eurocopa? M'és igual, el meu país no té selecció. Si hi hagués selecció catalana, crec que ho seguiria amb més entusiasme que el Barça. Suposo que sóc un bitxo raro dins del món culé (al qual no crec pertànyer, de fet!), però és així!

    ResponElimina
  9. Com bé dius els sentiments els té cadascú, són propis i intransferibles. Així, jo respecto que hi hagi gent catalana que se senti espanyola (per bé que em costa entrendre-ho, doncs només cal que mirin la seva butxaca i veuran que, patriotismes a banda, els/ens estan fotent la cartera i el pèl).

    Però clar, jo ho respecto, però ells són incapaços de respectar (ja no dic entendre) que jo, per exemple, no em senti espanyol, ni gens ni mica. No vibro amb "la coja", i què carai, celebro els gols que encaixa com si els encaixés el Madrid.

    No sóc espanyol perquè els meus sentiments així m'ho diuen. Ni ho sóc ni ho seré. Hi ha poques coses que tingui tan clares a la vida.

    ResponElimina
  10. Buf,... no sé què dir, la veritat. Sóc futbolera però aquesta Eurocopa, m'importa ben poc. Però no x un sentiment catalanista. X d'altres coses. Amb la que està caient a l'Estat em sembla vergonyós que es gastin tants diners en el futbol. Crec que els jugadors haurien de renunciar als diners que guanyaran, doncs ja guanyen prous! saps que si guanyen el títol s'emportaran cadascú 300.000 euros?

    Llavors, la catalanitat, la renuncia,.... tot això m'importa ben poc. Perquè crec que va més enllà. En els sentiments de les persones. Si els futbolistes catalans es consideren independistes doncs segurament haurien de renunciar a participar-hi. Però llavors entra una altra contradicció. Son professionals de l'esport. No ho fan pels sentiments. Vull dir, els culers ens agrada creure que els futbolistes estimen els colors que estimem nosaltres, x qui el barça és un sentiment (o l'equip que sigui) xò per a ells no necessàriament.

    Xavi? m'és igual el que digui. És tot un senyor. És dels millors. I potser va dir el que va dir, xò tb va lluir la senyera.

    Complicat. Xò barrejar futbol amb política... no m'agrada. I és una barreja constant.

    ResponElimina
  11. BELÉN, t'ho pots ben creure, només llegeixo els resultats l'endemà i miro què tal ho van fer els catalans i/o del Barça. La resta no em genera ni fred ni calor. No he vist res, però dubto que juguin bé tots plegats per això que exposava. Això dels nanos em sembla ben curiós.

    YÁIZA, amb una selecció que sentís meva, potser sí que seguiria la competició. Hi haurem de fer alguna cosa.

    PORQUET, que guanyin o perdin no m'importa. Tinc clar que si perden serà culpa nostra (jugadors poc implicats, cansats pels clubs, estil avorrit, etc.) i si guanyen ens donaran la tabarra una bona temporada. Així que jo, hi perdo segur.

    RITS, és el que passa per tenir un país de fireta. Crisi total? Doncs s'augmenta la prima i així tenim pa i circ. No voldria criticar en Xavi, que se senti com vulgui i digui el que vulgui, faltaria més. Ara, tampoc podem saber què sent per unes paraules. I que és un futbolista excepcional i tot un senyor, és innegable. Però la política treu el nas a tot arreu, per això és política.

    ResponElimina
  12. El que em toca més els nassos són les banderes penjades... Les respecto, perquè ho respecto tot, però no m'agraden, sincerament.

    ResponElimina