dimecres, 25 de juliol de 2012

Amo de les paraules


Saturn, pare de Júpiter, devora un dels seus fills, Neptú - Peter Paul Rubens

No deixa de sorprendre’m l’enorme capacitat fagocitària del meu país. Tendim a emmalaltir contemplant-nos el melic i alhora ens llancem a qualsevol croada que el qüestioni amb un fervor obsessiu. Ens agradem i ens odiem a parts iguals mentre confonem l’amor amb l’obsessió i l’odi amb l’autodestrucció irracional.

Acabo de tornar d’unes vacances de desconnexió i, potser per això, m’he trobat ja amb el partit mig resolt. Quan demano que me l’expliquin no en trec l’aigua clara. L’embarbussament que rebo està farcit de malentesos i despropòsits, i ensumo a l’aire un reguitzell d’història i tradició que ningú m’explica però que tothom suposa coneguda i explícitament suficient com per repartir coces a tort i a dret. La comunitat de la ploma està alterada per una novel·la pròpia escrita en llengua forana i es reparteixen hòsties gratuïtes i sense eucaristia. Esbatano els ull. Encara no surto del meu esglai quan, davant les flames de l’infern, arriben més bufes. De ponent arriba un suau llebeig i aquí responem amb una tramuntana ferotge.

Sincerament, em rellisca que hi hagi ningús que ens desitgin la mort en flames tuitaires. Ja s’ho faran. Em preocupa, en canvi, que atiem l’odi amb visceralitat reaccionària i ens dediquem a respondre en el mateix to. Si us plau. Igualment, jutjaré Victus pel seu contingut, però no abans. I la llegiré en castellà. Tinc el costum de llegir tot el que puc en versió original i tot el que no, en català. Em sembla tan absurd llegir una traducció d’una llengua que entenc perfectament com, quan no és el cas, escollir una traducció en qualsevol altra llengua si està disponible una traducció en català. Simplement, m’hi sento més còmode. 

Potser caldria que, abans d’obrir la caixa dels trons, fóssim conscients que aquests trons ens pertanyen, per bé o per mal. I n'hauríem de tenir cura. Cadascú és amo de les seves paraules.

7 comentaris:

  1. Doncs poca cosa més puc afegir, Joan. Signo totes i cada una de les teves paraules. Provoquem incendis on no n'hi ha, com si no en tinguéssim prou amb els que ja hi ha. Deu ser la calor de l'estiu que ens desfà el poc enteniment que ens queda.

    ResponElimina
  2. Sort que hi ha més seny que abans.....perquè a hores d'ara ja estariem agafant les armes

    ResponElimina
  3. Sembla que només sabem treure la rauxa que se'ns pressuposa quan ens ataquen, i llavors, en calent, no sabem sempre reaccionar amb el seny que també se'ns pressuposa. Així som els catalans, presumits d'unes virtuts que no sabem gestionar.

    ResponElimina
  4. Hi ha fronts que no cal assumir-los, de vegades, cal saber estar on toca, i no sobrepassar la ignorància d'altri; sinó tots som de la mateixa "calanya", no sé com es diu en català!!! I no és així, que el seny sigui un distintiu, no només pels castellers, sinó per tot un poble!!!

    ResponElimina
  5. jo això de les armes no ho tinc descartat del tot, que hi ha algun personal que només pesa en provocar això mateix.

    ResponElimina
  6. tens raó, amo de les seves paraules i també esclaus...massa faramalla i pocs fets

    ResponElimina