dimarts, 31 de gener de 2012

Vacances d'estiu a l'hivern


Yellow and Blue - Beatrice Murch

N'havíem llegit meravelles però sabíem que era difícil. Només vint persones al dia hi tenen accés. Deu permisos sortejats en línia a la xarxa entre tots els sol·licitants, amb mesos d'antelació. Deu permisos més sortejats a l'oficina de turisme in situ, d'un dia per l'altre. Però, malgrat totes les dificultats, decidim anar-hi. Ens plantem a l'oficina esperant que no hi hagi molta gent i les nostres opcions es multipliquin. Però no tenim sort. Tornem decebuts cap al motel, però com anem bé de temps decidim tornar a temptar la sort a l'endemà. I l'endemà, en aquell bombo de bingo, surt el nostre número. I anem fins allà, i ens delitem amb l'espectacle tot traient fotografies.

Uns mesos més tard ens assabentem del concurs del Saló Internacional de Turisme, i l'Ariana escull una d'aquelles fotografies per presentar-la. Però no aconseguim invitacions i, com que tenim les següents vacances ja decidides, decidim no anar-hi perquè ens fa pal haver de pagar l'entrada. Però al darrer moment ens truquen els meus pares perquè han aconseguit dues entrades més. L'Ariana presenta la foto. I guanya el concurs. Vol i set nits d'hotel a Buenos Aires. El que són les coses.

D'això fa molts mesos, sí. Però ben aviat estarem enfonyats dins una bala d'argent que sortirà del Mediterrani, creuarà l'Atlàntic i s'aturarà al Riu de la Plata. Vam demanar que ens dilatessin el vol de tornada una setmaneta més per organitzar una escapada addicional a la Patagònia, així que farem una fugida cap a l'escalfor d'allà ara que aquí tot just acaba d'entrar-nos el fred. Tres setmanes mal comptades i marxem quinze dies de vacances d'estiu a l'hivern.

dimarts, 24 de gener de 2012

El punt del tercer volum


Un punt al sud d'Etosha - Ariana Casanovas

Una altra volta de l'astre rei i ja tenim el tercer volum editat i enquadernat per anar a petar a la lleixa del record. Tres anys complets d'ençà que vaig obrir el Cops de Ploma. Pluja de lletres i molta història al darrera, esclat líric i moltes neurones a la cuneta, però aquí estem, mirant de mantenir viva la nostra ofrena al verb.

Aquest ha estat un any ple de contradiccions i amb estranyes giragonses mentre el riu baixava les muntanyes però, a mesura que s'acosta la tranquil·litat de la vall, les aigües van perdent força per guanyar matisos. El camí és llarg, i cal fer-lo amb calma. Buscaré aquell racó ombrívol per aturar-m'hi a descansar, fer un mos i, després, amb l'enyor de la tarda abaltint-me, despullar-me a poc a poc per nedar dins les glaçades aigües del riu en direcció al sol. I així, sense càrregues, miraré d'acostar-me una mica més a destí mentre vaig lliurant-vos la quarta remesa.

Però això serà demà, i avui només em queda completar aquesta frase per posar el punt definitiu al tercer volum.

divendres, 20 de gener de 2012

Taula per senyoretes


Chop Suey - Edward Hooper

La Mary m'està explicant un dels seus sopars de duro, però no l'escolto i em fixo, en canvi, en aquell senyor del fons que, llibreta en mà, va traçant línies a poc a poc mentre, d'esquitllentes i fent-se el desmenjat, no ens treu els ulls de sobre.


Edward Hooper és un dels més reconeguts exponents de l'escena americana, un estil de pintura derivat del naturalisme. Hooper basà la seva obra en la representació de la vida quotidiana de les classes mitjanes, amb uns personatges sovint melangiosos i unes composicions isolants que incideixen en els canvis vertiginosos que es produïen en la societat americana dels anys 20. El Chop Suey representa en gran mesura aquest canvi. Aquest plat, fruït d'una reinterpretació americana de la cuina xinesa, es va convertir en tota una icona d'un nou estil de restaurants de Nova York que oferien els seus serveis a les telefonistes i oficinistes de les indústries emergents, que veien com es respectava la seva opció de dinar fora de casa sense el judici de la estricta moral victoriana.
Aquesta és la meva contribució a la proposta nº 50 de Relats Conjunts.

dimarts, 17 de gener de 2012

La memòria de la meuca


Elizabeth Short - Laura Ferreira

No coneix descans, ni pena, ni perdó, car la seva és una història de drames continus. Ignorada i rebutjada va fer camí com va poder per tal de sortir endavant. Però mai va saber trobar altres viaranys i, així, mai no tingué esperances de futur. Ningú es sorprèn de la seva fi. Agredida i mutilada. Es veia venir, pensaran alguns.

Es vestiran d'hipocresia i dol, recitaran quatre mentides, tancaran la caixa, i l'oblidaran. Però en vindran més. I cada una d'elles rebrà el mateix tracte. Vexada i morta, la maquillaran per quatre rals. Com una meuca barata.

La meuca vam ser nosaltres. Som nosaltres. Falta saber si serem nosaltres. La seva memòria és la nostra.

dimecres, 11 de gener de 2012

Dormint amb la lluna


Perfect Dream - Agnieszka - Nicolette11

Udolo a la lluna que ve a malprendre'm el son boirós que ja no m'embriaga. La veig altiva, imperial, i sé que és una farsant amb llum que no li és pròpia. Però tant és, m'encisa. Passeja amb parsimònia pel seu camí de nit i jo, com un passerell, no puc deixar de mirar-la. Les pigues li graven una pell emblanquinada i la cabellera de nit comença a amagar-li el front. Avui una mica més que ahir, demà una mica més que avui. I jo me la miro distret i no puc evitar la seva dolça metzina.

Diuen que és mou de pressa, com nosaltres, però li veig la lenta magnificència d'aquella model que travessa la passarel·la vestida de gala, conscient dels ulls que l'esguarden. Juganera, m'esgarrapa les hores de son sense ni tan sols adonar-se'n, però intueixo el seu mig somriure murri i la deixo fer. Les extirpa melindrosa amb coltell d'ivori, i la incisió esdevé mortal. El verí s'escampa amb la mateixa celeritat adormida, i els ulls cauen lentament amb parpella de ploma.

I somnio que descansa al meu costat mentre amb gest amorós m'aboca, endolcides, les hores de son manllevades.

dimecres, 4 de gener de 2012

Apilant la llenya


Incendi forestal a Xile - EFE - Arxiu

Les xifres oficials parlen de prop de quinze mil hectàrees cremades, però algunes fonts apunten a més de vint-i-tres mil. Sigui com sigui, l'incendi que està assolant el Parc Nacional Torres del Paine des del 27 de gener continua actiu i els forts vents no semblem anunciar una solució imminent. Ja s'ha declarat la zona catastròfica, però les veus més crítiques de Xile acusen directament les autoritats per manca de prevenció, per resposta lenta i mal coordinada, per males decisions, per veure's superades pels fets i, en definitiva, per ineptitud davant el desastre. Res nou.

El parc, amb prop de 240 mil hectàrees, està declarat reserva de la biosfera per la Unesco des de finals dels anys setanta, i és una de les joies turístiques de Xile. No obstant, per més que representi un espai de biodiversitat mediambientalment fràgil, un reclam turístic important i una font d'ingressos gens menyspreable pel país, el cert és que hi treballen tot just 30 funcionaris.

La reflexió és òbvia. Sembla ben fàcil reduir despeses en l'administració prescindint de les feines de prevenció mediambientals tal com s'està fent avui a casa nostra. Ara per ara, vivim de rendes. La terra entoma les nostres accions com pot, i amb prou feines. I quan tot se'n va en orris, correm a buscar responsables. Però mentrestant la Generalitat continua aplicant retallades a la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments (DGPEIS). A Xile el foc ja està cremant. Aquí, de moment, només apilem la llenya.