dilluns, 27 de febrer de 2012

Argentina on the rocks


A la Laguna de los Tres, amb el Fitz Roy al fons

Tres dies més de muntanyes, senderes i camins, trepitjant pols, herba i gel. Hem estat allotjats a El Chaltén, el poble més jove de l'Argentina. De fet, no es tracta ni tan sols d'un municipi ja que, sense aquesta distinció oficial, no disposa d'escola, ni d'hospital, ni policia, ni ajuntament... En realitat és una mena de campament base, una base d'operacions per a totes les expedicions de muntanya, un nucli turístic on tot està pensat per al repòs del caminant. Allotjaments, restaurants, botigues de queviures, oficina de guies, agència turística organitzant excursions, etc. I tot plegat dins els límits del parc nacional de Los Glaciares.

Estem a la zona nord, i aquí no hi ha glaceres de la popularitat del Perito Moreno, però en canvi hi ha la glacera més gran de tot l'Argentina, la glacera Viedma, sobre la que aquest mateix matí hem fet una excursió impressionant. Aquí la popularitat l'aporten les muntanyes. El pic més alt és el Fitz Roy, amb els seus 3.405 metres d'altura, però massa sovint està envoltat de núvols que dificulten les condicions i la seva visibilitat. El vent senyoreja la zona, i els locals ens mostren contínuament el seu desconcert per aquests tres dies de calma, desconeixedors de la nostra bona fortuna amb les condicions meteorològiques. A l'oest del Fitz, hi ha el Cerro Torre que, malgrat els seus escassos 3.102 metres, és tota una llegenda dins el món de l'escalada per la seva complexitat. I esquitxant la serralada un munt de camins i senderes, llacs i pujols pels quals rondar fins a l'extenuació en l'eterna recerca del camí com a meta. Per aquí encara no he sortit a córrer, però anem reforçant cames a base de muntanya. 22 km fins Laguna torre, 25 km per Laguna de los Tres, grampons a la glacera Viedma i una passejada de 8 km més cap al Chorrillo del Salto. No diríeu mai que es tracta d'una cascada, oi?

Menjar a la motxilla i unes bones botes, poca cosa més es necessita. Perquè encara no us he explicat el millor, el més sorprenent. Deia en el darrer apunt que aquesta terra té quelcom de primari, de salvatge. Doncs bé, aquí no cal portar aigua. D'excursió sense aigua? Com és possible? Doncs perquè tota l'aigua del parc és potable, tota. Directa de glacera, pura i neta, sense cap contaminant. Només cal acostar-se a un /arroshíto/ i ja. Tal com va ser arreu. Tal com ja no és enlloc. O gairebé enlloc. Al peu de la glacera, amb gel escamotejat a cop de piolet, ens hem pres el millor Baileys de la nostra vida. On the rocks, per descomptat.

dijous, 23 de febrer de 2012

Un febrer d'estiu qualsevol


Buenos Aires bajo un infierno de verano - Absolut Argentina

Tres hores i mitja d'endarreriment per començar, per canviar el xip, per tenir clar que estem de vacances quan no toca i que el tarannà que s'escau és més tranquil i menys pendent del rellotge. Hem sortit de Barcelona a ple dia i no arribàvem als deu graus, arribem a Buenos Aires de matinada i ja ens en trobem vint-i-set. Al llarg del dia arribarem als trenta-cinc i, venint d'una onada de fred barcelonina, trobarem un nou significat pel terme asado argentino.

Tres dies per la capital argentina amb uns núvols magnífics que ens han ofert un estiu suau lluny de l'amenaça inicial, caminant molt, descobrint racons, sensacions i aromes. Tres dies més a la Patagònia explorant els llacs, les glaceres, la terra més austral de l'Amèrica indòmita. Aquests paisatges sublims tenen quelcom de salvatge, de primari que t'acosta a la mare terra, que et permet sentir-la dins teu. Ens hem encisat contemplant els gels precipitar-se al mar en una cançó eterna i gairebé melangiosa, i hem navegat enmig enormes pannes de glaç que fan un lent i majestuós periple cap a l'oblit. Tot aquí recorda el cicle de la vida, un canvi constant, una repetició eterna.

T'hi endinses, t'hi sents, i mentre vagareges sota el seu influx la pell cremada et recorda que el teu és el cicle més breu i efímer. Cal gaudir-ne que el temps és curt, i escrius més aviat poc gaudint d'un febrer d'estiu qualsevol.

dijous, 16 de febrer de 2012

La collita


Written with his own blood - Janina Keck

De tot allò que s'ha escrit, només m'estimo el que hom ha escrit amb la seva pròpia sang.
Friedrich Nietzsche, Així Parlà Zaratustra


De sobte, i sense res més a perdre, es va adonar que el seu havia estat el camí del rei del huns, avançant sota la rèmora de la dalla, amb la nua fulla entre dents i no deixant punt rere coma. Però ara el fred acer de la ploma li era un llast, i es descobrí sol i perdut.

Ningú l’esperaria a l’altre costat de la llacuna.


dilluns, 13 de febrer de 2012

Activitats subversives


Think Again - Henrique Frazão

Es lleven sorruts i, amb gest displicent, es neguen a saludar el nou dia. Malhumorats i renegant se’n van cap al lavabo a pixar bilis, però s’entretenen davant el mirall encantats de trobar-s’hi.
Més tard, quan baixen a esmorzar, malden per trobar l’oportunitat d’escridassar la minyona mal pagada i estrangera. Ahir bramaven per les torrades massa fetes, i avui l’escridassen perquè ha deixat obert per ventilar i l’aire extern els va fatal pel coll. S’esgargamellen de gust, i mentre la noia acota el cap, se’ls infla la caròtida d’un orgull mal dissimulat. Per cridar el coll no se’ls queixa.
–Jo pensava... –ha intentat disculpar-se ella..
–Aquí no et paguem per pensar! –li han escopit com a resposta tallant.

Empipats agafen la premsa i l’obren d’una revolada, com per deixar clar que la conversa s’ha acabat. Els seus amics surten a les fotos, i se senten reconfortats en aquest món que els aplaudeix. A l’oficina tenen una foto de l’estiu passat al costat del que surt a la pàgina dos. Recorden que somriuen amb un somriure fals, postís, d’anunci de dentifrici, enmig d’un camp de golf mentre al seu voltant es distribueixen els diplomes d’universitats relacionades amb les empreses familiars.

Els encanta anar a treballar. No arriben tard perquè no tenen horari, però controlen que els altres estiguin puntuals al seu lloc, amb el cap cot i per la feina. I no se senten prou feliços perquè demà és divendres i se’ls acaba la pau. Tornaran els nens d’aquell internat tan car on un professor de Nuremberg els dona l’hora setmanal de català. I el que és pitjor, els hauran d’aguantar. Tornen a centrar l’atenció al diari. Noves manifestacions. Com està el món, pensen. Algú ha de fer alguna cosa perquè la gent treballi més, que aquest país és molt poc productiu. On anirem a parar, amb tanta vaga i tants romanços. I ja veus. Què demanen? El de sempre. L’avi els hauria fet afusellar. Si no fos per gent com ells, capaços de dirigir al ramat, tothom es dedicaria a l’activitat subversiva.
Sí, arribarien, fins i tot, a pensar per ells mateixos.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Mitja Marató de Granollers 2012


Fotografia d'Ariana Casanovas

Ja us ho he dit més d'un cop: la mitja marató és la meva distància preferida. Vint-i-un quilòmetres i noranta-set metres. Una distància prou llarga com per requerir de cames i resistència però també per a posar-hi seny, gestionar les forces i utilitzar l'estratègia. També he dit algun cop que sóc corredor d'hivern, que les altes temperatures m'aclaparen i que el meu rendiment millora amb el fred. Avui s'esperava un matí gèlid però el sol ha fet acte de presència i al final la cosa no ha estat tan greu. Hem sortit a tres graus i mig, però a mesura que anava avançant el dia, el cel s'encapotava i les temperatures anaven lleument a la baixa. Les previsions havien estat molt pitjors, així que podem dir que hem estat de sort.

Com sempre, he sortit sense pretensions, simplement a rodar que l'objectiu prioritari a hores d'ara és doblar la distància el vint-i-cinc de març. Però un cop al ball s'ha de ballar i com m'he sentit còmode he anat prement l'accelerador de mica en mica. Aquesta mitja és de les millors d'Europa i ho demostra any rere any. Molt ben organitzada, amb una gran tradició, un ampli suport popular i de les poques ocasions que tenim els afeccionats de competir amb els millors corredors del món. El suport de la gent és increïble, amb tothom abocat a aplaudir, els nanos estenent les mans... I no sabeu com motiven els crits d'ànim quan les cames comencen a pesar.

He completat la cursa en 1:35:22, a un ritme de 4:31 el quilòmetre. No em puc queixar. M'he quedat a tot just dinou segons de la meva millor marca. No estic sent gaire constant amb els entrenaments, però les cames encara responen.