dissabte, 31 de març de 2012

Punt cat... i s'ha acabat


Logotip de la Fundació puntCAT

Ja feia temps que li donava voltes a la idea del domini propi així que, amb aquesta darrera empenta, m'he acabat de decidir. Què voleu que us digui, sóc d'aquells a qui les imposicions se li posen malament.

dijous, 29 de març de 2012

Baga general


Hangman's Knot - MVazquez

Amb la nova reforma laboral, anirem a treballar amb corbata.

baga f. Nus o llaçada en què un dels caps de la corda o del cordó no es fa passar del tot i forma com un ull o una anella per on pot passar una altra corda o un altre cordó, on pot subjectar-se un gafet, un ganxo, etc., que serveix d’adorn. DIEC, 2a Edició.

diumenge, 25 de març de 2012

Marató de Barcelona 2012: L'alè del bimaratonià


Fotografia d'Ariana Casanovas

Sí, el repte de la marató ha tornat a caure, i un servidor pot fatxendejar d'haver reincidit. Ja en són dues.

Volia aturar el cronòmetre prop de les tres hores quaranta minuts, però no les tenia totes, i m'hauria conformat amb les tres hores cinquanta. Porto al sac unes vacances a la bestreta i, en general, no gaire bondat seguint el pla. I en una marató, tard o d'hora, totes les factures es paguen. Anava amb la cursa pautada en tres blocs de catorze quilòmetres, i per cada un d'ells m'havia marcat un objectiu: contenció, manteniment i supervivència. He arrencat amb la idea de contenir-me per no baixar de 5'12'' però, tot i anar frenat, anava retallant una mica de temps. Dos minuts ben bons en el primer bloc de catorze. Anem bé. Al segon bloc seguia fort. Els quilòmetres anaven caient i em mantenia com un clau en la previsió. Encara he retallat un altre minut. He començat el tercer tram sentint-me fort, i amb l'ajuda inestimable d'el Berto, que se m'ha afegit per a arrossegar-me en aquests darrers catorze quilòmetres. Als trenta, el rellotge se'm penja. Mort. No puc encendre'l, ni apagar-lo, ni res. Misteri misteriós. Sense referències, el Berto va insistint que anem com un clau. I seguim així fins el trenta-quatre. Allà però, les factures comencen a aparèixer i, a poc a poc, vaig abaixant el ritme. El Berto segueix insistint que anem com un clau, però ja ha perdut credibilitat. Amb tot, segueixo endavant donant-ho tot, i no baixem gaire el pas. Els quàdriceps interns es van queixant, però no els vull escoltar. Tiro de braços, premo les dents, i em deixo portar per l'alè del públic.

Avui he tingut mostres de suport al llarg de tot el recorregut que han suposat una alenada d'aire fresc per tal de superar el repte. I no me n'oblido pas d'agrair-ho. Anem a pams. L'Ariana s'ha marcat una autèntica marató de suport i de metro i ha anat apareixent al llarg de tot el recorregut. Fins a set vegades! Impagable. L'Ester i el Berto s'hi han afegit a Diputació, prop del dotze, per fer una mica de xerinola i transmetre'm força. A la Gran Via m'he creuat amb la Belén, que devia estar pendent del Per. La Belén és una incondicional d'aquest espai i la vaig (re)conèixer enmig una cursa. Per algun estrany fat, si no quedem, sempre ens trobem. A la Meridiana, a l'altura de Sagrera per on havia de passar dues vegades, m'esperava ja una bona tropa, amb l'Ariana, l'Ester i el Berto, més la Núria i l'Èric. Del Txabi, que havia de sortir d'aquí per fer la seva particular mitja, ni rastre. A Glòries, al vint-i-vuit, se m'ha afegit el Berto i la seva samarreta de Pit i Collons, que ha estat un èxit, amb molta gent llegint-la a crits. A l'Arc de Triomf, la colla creixia amb la presència dels meus pares. A la meva primera marató mon pare era a l'hospital i li vaig portar la medalla perquè li fes costat per sortir-se'n, així que això tenia un regust especial. Ma mare, càmera en mà. I d'afegitó, ma cosina Anna. Tot un ventall de veus que m'ha seguit fins a meta, i que m'ha obligat a fer bona cara, somriure, i treure forces d'allà on ja no sabia si en quedaven perquè davant dels teus sempre s'ha de fer un bon paper. Avui han estat el meu alè fins al final.

He aturat el cronòmetre en tres hores quaranta-cinc i alguns segons de propina. Encara no acabo d'entendre com és que la llebre dels 3:45 ha arribat gairebé tres minuts darrera meu. Misteri misteriós número dos. Però estic increïblement satisfet. No, no he somrigut en entrar a meta, sinó que ho he fet amb els punys closos i cridant com una bèstia. Quines coses.

dijous, 22 de març de 2012

Essència de Buenos Aires


De la sèrie Essència Buenos Aires - Ariana Casanovas

En quan ens vam xopar de l'ambient de la ciutat l'Ariana va tenir claríssim que volia muntar una sèrie en blanc i negre que mirés de capturar-ne l'essència. Així que, un cop a casa, s'ha dedicat a eliminar el color i encabir les imatges dins un quadre per oferir-vos la seva visió particular de la capital argentina. Podeu trobar-ne el resultat aquí.

D'altra banda, i per no perdre els bons costums musicals, no podíem més que oferir-vos-en un tast a ritme de tango. I aquí el teniu, al ritme de Cambalache, un clàssic entre clàssics escrit al 1934 que ens demostra que, malauradament, les coses sempre han anat si fa no fa igual.

Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé...



dilluns, 19 de març de 2012

Segon intent


Cheetah 2001 - Guido Daniele

Aquest cop sí, aquest cop la trepitjaré amb ganes, conscient de l’esforç que representa tan sols el fet de ser-hi. No arribo en el millor moment i les vacances a la bestreta potser em passaran factura, però les cames han acumulat molts quilòmetres només per ser-hi, vestit de curt, esperant el tret de sortida. He suat les dèries i les lesions i, tot perspirant, he renascut. Torno a disfressar-me de guepard a estones.

I avui, per primer cop, he vist l’hereva, i em sento llest per calcigar-la. Torna la Marató de Barcelona, i aquest cop hi seré. Segona marató, segon intent.

divendres, 16 de març de 2012

Occir la paraula


Remember the word - Ersin Ertürk

Al principi fou el verb, l’eina, la matèria, el tot. I el verb era amb els déus que l’empraven i modelaven el món amb el seu so. I el verb era paraula dels déus, era els déus, paraula que s’inscrivia al moll de l’os. I cantava a la natura i al cor dels homes lliures. La paraula era creació, naixement, futur. Ho era tot.

Però les pomes han caigut, malmeses, podrides. I l’infern fa olor de sutge. La música ja no se sent, i la carn bleïda es desprèn de l’os mentre els cossos, socarrats i inermes, cauen a l’oblit sense saber què els ha mort. La paraula ha deixat de sonar, la seva música ja no s’escolta, i sense música que el peixi l’esperit ha caigut a l’ombra del silenci.

La sentència s’ha executat i ja no hi ha pandora. No ens queda penyora i no tenim nous pecats per alimentar. La paraula ja no és música. Les cordes no fimbren, només resisteix l’estrident apologia de l’estupidesa. Res més a dir.

dimecres, 7 de març de 2012

En barrina


Hannes Arch piloting a Zivko Edge 540 V3 at the airshow in Kirchheim, Upper Austria - H. Raab

–Bienvenidos a Espanya –m’etziba el paio uniformat tot just baixar de l’avió.
–Ja hi som –em sento dir burleta mentre arrufo el nas.
No, les coses no han canviat gaire en els darrers quinze dies. Esperar una altra cosa és simple romanticisme. Ben mirat, les coses no han canviat gairebé gens en els darrers temps, però avui tornen a anar en dansa els dubtes sobre un model que ha estat ben vàlid durant gairebé trenta anys.

El 1983 es va engegar el programa d’immersió lingüística sense gaire enrenou. El model ha funcionat durant trenta anys. Però a la merda el model. D’aleshores ençà, les dades indiquen que ha estat un gran èxit, però sembla que no hi ha cap interès en mirar-se les dades lingüístiques. A la merda les dades. Es tracta de fer política lingüística evidentment orientada cap a la centralitat de l’estat minúscul que ens tracta de conquesta. I la plena conquesta d'un poble tossut es fa a poc a poc. Dades? Quatre casos han posat en entredit el nostre model. Quatre. En canvi hi ha 125.953 alumnes valencians que durant el curs 2010/2011 no van poder ser escolaritzats en la llengua que van sol·licitar. D’aquí que 4 valguin més que 125.953. I a la merda les matemàtiques. El pla està ben clar. Primer es segreguen les línies, ja hi som a mig camí. I després es va arraconant la quota forana. Aquí al costat mateix, sembla que funciona bastant bé.

El vol s’ha acabat. Els míssils han sortit amb l’objectiu de fer sang i d’abatre la nostra llengua. Tocada. Cau al buit. En barrina. L’altra dia l’Évole li deia a en Pujol que la independència semblava una pel·lícula d’acció. Talment amb la supervivència de la llengua. Ja se sent la música èpica, no ens queden crispetes i som a l’escena final. Però que quedi clar que agafarem el comandament i remuntarem el vol, in extremis si cal. No ens queda altre camí perquè, com va dir Tàcit, la marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor.