dilluns, 25 de juny de 2012

L’enyor dels versos perduts


Let it rain - Christophe Kiciak

Volia escriure’t versets de colors i regalar-te un somriure, una paraula amable, una tarda vora el mar. Però arribo d’hora i, mig distret, activo el verí latent. Torno a caure en les urpes de la notícia de llauna. La caixa, ferotge, escup un reguitzell de males vibracions que m’embafen i sepulten les idees. M’emprenyo, renego i rondino amb el gest d’un cop baix mal encaixat. Però és massa tard i el fum intoxica les hores.

Quan torno al vers nonat la paleta de colors només mostra un gris trist i penós, i la música que volia escriure s’ha perdut enmig d’amargues notes emmetzinades. L’ordalia m’ha passat factura i ja no tinc esma per esmenar un dibuix que ja mai serà.

Potser demà hi tornaré. Sí, segur. Hi tornaré i miraré de recuperar un temps que ja no hi és per resoldre l'enyor que m'atrapa, l'enyor dels versos perduts.

dimarts, 19 de juny de 2012

No els sento meus


Xavi a l'Espanya-Itàlia - Mexsport

He de confessar que el que faci o deixi de fer la selecció espanyola, per sí mateixa, m’importa més aviat poc. M’interessa, això sí, el que fan per allà els jugadors catalans i/o del Barça però, en absència de l’emoció del resultat, amb prou feines he vist cinc minuts dels més de dos-cents setanta que n'ha jugat fins ara el combinat espanyol. No, no sóc dels que aplaudeix qualsevol equip que s’enfronti a ells, però tampoc aplaudeixo els seus èxits. Amb tot, tampoc puc afegir-me als que critiquen aquell Viva España que va llençar en Xavi després de guanyar el mundial. No em sento espanyol però, per ara, la llei diu que ho sóc. Les lleis es poden canviar. No tinc tant clar que passi el mateix amb els sentiments i, en tot cas, considero que són l’únic absolutament personal i indiscutible. Li pots discutir el que sigui a qualsevol, però no els seus sentiments. No em fa por dir un Viva España, com tampoc un Vive la France o un God bless America, ara, que no pretenguin que ho senti i m’emocioni. No hi puc fer més. No els sento meus.

Al Financial Times entenen la selección com el camí per a unir les “regions” d’Espanya, i les paraules d’en Xavi com el final simbòlic de la guerra civil. Setanta-tres anys després, i a trenta-set de la mort del dictador, sembla que encara hem de superar la guerra civil. En això potser no s’equivoquen tant. Insisteixo, no em molesta que en Xavi digui el que va dir, però encara espero veure algun dia un jove esportista ric, consentit i eixelebrat dient que no li surt dels baixos vestir una samarreta que considera imposada. Que no hi pot fer més. Que no la sent seva.

Fa poc vaig veure Invictus, una pel·lícula que repassa la història de l’equip de rugbi sud-africà a la Copa del món del 1995. Els Springboks, símbol de l’opressió blanca durant l’apartheid, van guanyar aquell campionat i van enviar al món un missatge de reconciliació. Per fer-ho van comptar amb alguns símbols molt potents, començant per la personalitat aclaparant del president del país, un tal Mandela, a qui no li va fer cap por reconèixer que anys enrere aplaudia qualsevol que jugués contra els Boks. L’equip va fer seu el nou himne nacional, que barreja els idiomes més parlats del país com el xhosa, el zulu, el seshoto, l’afrikaans i l’anglès. Allò, amb totes les simplificacions hollywoodianes que vulgueu, va servir per construir el país i avançar, i en això devien pensar els dels Financial Times. Però, sincerament, jo no hi veig cap similitud. Comparar en Mandela amb el Mariano em sembla grotesc. I no veig que l’Espanya que encara ha de superar la guerra civil sigui capaç de respectar llengües com el gallec, l’èuscar, l’occità i el català, (que són oficials!) i encara menys l’asturlleonès i l’aragonès (“protegides” estatutàriament). No hi pot fer més. No les sent seves.

I segurament per això tinc a l'armari una samarreta d'un dels combinats nacionals que esmento, amb un brodat d'un animal de quatre potes amb banyes... Go Bokke!

dilluns, 11 de juny de 2012

El malson de la muntanya russa

El president Mas a la inauguració del Shambhala, el passat 12 de maig - Agència EFE

Et desprens de tot allò que s’esmuny. No és que calgui, però t’ho recomanen per temes de seguretat. Només hi vols entrar amb el cos i l’ànima, però el pes metafísic els trastoca els plans i decideixes desar-lo a l’armariet per no fer fressa. Voldries fer-ho amb cura, però t’apressen. T’asseus i fixes la barra de protecció en un silenci capcot. I s’inicia aleshores un espera psicològica que et porta per paratges insospitats. Et fixes en l’estructura, en les proteccions, i et passen pel cap certs dubtes tardans. Ja no treuen cap a res.

La maquinària es posa en marxa i, lentament, comença a apuntar al cel. El blau és immens i t’hi acostes lentament. Restableixes l’horitzontalitat per un instant fugisser. Però abans que tinguis temps d’asserenar l’estómac, la caiguda comença i s’accelera a un ritme vertiginós. Crides, brames, però l’aire amb prou feines et surt de la boca. Comences a fer giragonses impossibles a tort i a dret, amunt i avall, i ja no saps on ets. No creus que això sigui Kansas, però els fanalets que evoquen regnes mítics de l’Himàlaia no ajuden a reconèixer l’Europa que creies tenir als peus. Una nova giragonsa i tot s’esvaneix. Inert, només et queda esperar el sotrac de la frenada per tal que el cervell torni a lloc.

Però esbatanes els ulls esporuguit quan veus el somriure badoc del maquinista. El paio s’acarona la barba amb aire absent i, mentre mira el futbol en un petit monitor, es recolza a la palanca d’acceleració sense ni tan sols ser-ne conscient. No hi ha frenada, i tornes amunt. I penses que aquí sí que no. Res de rescats.