divendres, 31 d’agost de 2012

Ara


Salt d'esquí als Campionats del Món d'Esquí Alpí de Garmisch-Partenkirchen - Kai Pfaffenbach - Reuters

Hi ha somniat milers de vegades. Hi somniava de petit, en somnis onírics d’un futur incert. Però llavors eren només somnis infantils. Hi va somniar mentre creixia, guanyant realitats sovint confuses. Hi va somniar en l’adolescència, en somni humits de calor intensa. Hi somniava entrenant dur, preparant-se a fons, però ara ja no hi somnia. Hi és. Res no és infantil, ni confús, ni càlid.

Aquí dalt fa fred, pensa. Però va ben abrigat. Les cames, que fa una estona tremolaven, s’han afermat. El somni l’espera al final del trampolí. Embranzida i avall. Podria estimbar-se, sí, però quedar-se allà no el durà enlloc. Hi ha somniat. Ha somniat amb la llibertat de saltar, tal vegada al buit, però confia en les seves forces. És ara o mai, pensa mentre allibera a poc a poc les mans. De sobte comença a sentir l’impuls i el vent a la cara. Haurà de ser ara.

dijous, 23 d’agost de 2012

El refugi de l’ombra


It's always the sun - Gilad Benari

Ni un trist núvol desdibuixat, no. Senyoreja el cel l’astre rei, i ens recorda la seva presència. A l’esquena, caient feixuc i pesat com una llosa. Crema. Si camines lentament et desfà abans de la cantonada. Si apresses el pas, regalimes el teu jo per tots els porus de la pell.

L’ombra, temuda i menystinguda en el bagatge de l’hivern, es converteix llavors en el millor refugi. Ara sí, ara la perseguim amb els braços oberts i un somriure. I ella es deixa amanyagar pel nostre amor interessat i breu que li girarà l’esquena en quan tornin el fred i la nit. Ho sap, sap que tenim la inconsistència dels homes i que la nostra pell mediterrània sempre camina a l’enyor de la calor malgrat que sigui el nostre càstig. El temor, doncs, és cosa de perspectiva. L’infern de l’imaginari nòrdic és ple de glaç, però el nostre és càlid. I malgrat tot, sempre acabem fugint del refugi de l’ombra.

divendres, 17 d’agost de 2012

La cursiva


My imaginary friend – Eszter – Iloveyaks

–Que hi ets?
Sí, per aquí rondo.
–Com que no escrius...
Qui ho diu que no escric?
–Home... Aquí, al bloc... No hi deixes pas gran cosa darrerament.
És cert. Una mica desganat, potser. Ja se sap, l'estiu, aquesta calor... Potser escric menys, sí, però escric. Sempre estic escrivint alguna cosa.
–Però no ho fas al bloc.
Nops. De fet voldria dedicar una mica més de temps a un altre projecte.
–I és pot saber quin?
Una novel·la.
–Així que estàs escrivint una novel·la?
Mmm, sí... Suposo que sí. Estic escrivint una novel·la.
–I de què va?
Ja hi som.
–Com?
Sí, perdona... És que... Tothom pregunta el mateix, com un clixé repetidament previsible.
–Bé, suposo que és normal mostrar una mica d’interès.
Sí, però és una pregunta una mica absurda.
–Ah sí? I per què?
Doncs perquè la resposta no és rellevant.
–No t’entenc.
Sí, mira. Podria dir-te que estic escrivint una història sobre escriure una història. O podria dir que escric una novel·la sobre la concepció de la veritat en el trànsit d’un individu cap a la bogeria. O tal vegada puc explicar que és una novel·la amb rerefons històric de manipulació a gran escala.
–I per què això no seria rellevant?
Perquè tot és veritat, però no t’he dit res de res. I en canvi voldràs jutjar el llibre per aquestes quatre frases.
–Me n’has dit tres.
D’acord, doncs afegeix que és una novel·la on destaca la psicologia del personatge per damunt dels fets.
–Saps? Amb tota aquesta xerrameca absurda m’estàs traient les ganes de llegir-te.
Ho veus? Ja has jutjat la novel·la sense llegir-ne ni una frase. Has jutjat per aquesta idea vaga que jo no et volia donar.
–No. He jutjat pel tarannà de l’escriptor. I acabo d’adonar-me’n que està tocat del bolet.
Touché.
–Veus? Ara m’has refet l’interès.
I això?
–Per aquesta sinceritat sobtada sobre la teva salut mental. Diuen que els sonats escriuen bé. Potser t'hauria de donar una oportunitat.
Doncs això t'ho hauries d'aplicar. Has pensat en escriure?
–No te n’has adonat? Avui sóc jo qui escriu. Tu només ets la cursiva.

dilluns, 6 d’agost de 2012

La piulada més ràpida del món


Asafa Powell tot just acabar la cursa de 100m - Matt Slocum - AP

Li havia costat Déu i ajut aconseguir aquella entrada però, finalment, allà estava, assegut a les grades de l’estadi olímpic d’Strattford esperant veure als homes més ràpids del món. A mesura que la nit avançava, els nervis se l’anaven menjant. Amb prou feines seguia la resta de proves i només mirava d’entrellucar els moviments dels seus vuit herois. A les 22:50H es va notar com l’estadi contenia la respiració. Tots els seus amics es moririen d’enveja, va pensar. Per concretar el pensament es va abocar frenètic al seu telèfon intel·ligent. Va fer volar els dits, i en un tres i no res va enviar una piulada que es va publicar instantàniament a totes les xarxes socials.

Mentre somreia satisfet va ser conscient de la cridòria. Va aixecar el cap i se li va glaçar el somriure. Havia trigat menys de deu segons, però ja només va veure arribar al darrer corredor lesionat i coixejant. S’havia perdut tota la cursa.