dimecres, 19 de setembre de 2012

Quimera


Quimera de la font de Saint-Michel, Paris - Adolphe Giraudon

Es va agitar nerviós. Havia despertat amarat de suor i encara tenia la imatge del monstre a la retina. Cap de lleó, cos de cabra, cua de serp, i una alenada flamígera. I caminant rere seu el més temible dels exèrcits. Sis-cents mil deien alguns, dos milions clamaven els altres. Però no l’espantaven les xifres, ni aquell milió i mig mal comptat. L’espant venia de veure’n les armes. Mans nues, mirada somrient. Un munt de nens, dones, avis, famílies, tots avançant amb un clam, amb un somriure, amb determinació als ulls. I tingué por.

S’esgarrifà. Els seus avantpassats havien guanyat la guerra amb armes, amb foc, amb sang. Fins i tot aquell malparit que li atorgà el poder amb la Ley de Sucesión havia fet el mateix molts anys després. Armes, foc, sang. Aplaudiments o patíbul. Llavors, la vida era més fàcil. Però ara el món estava de cap per avall. No entenia els nous temps i se li acudí pensar en allò que la ploma sempre venç l’espasa. Sí, escriuria un panegíric alertant del monstre.