dimarts, 30 d’octubre de 2012

Carallotades i romanços


L’actor Jack Donner caracteritzat com a vell cavaller pel curtmetratge
La belle dame sans merci, de Hidetoshi Oneda, basat en el poema de John Keats.

Ha decidit fer-te mal. Per despit, per venjança. I mentre esmola la fulla, somriu. Fa cara d’orgull mal dissimulat, se sent poderós. Se sent còmode amb la fresa de la pedra d’esmolar sobre l’acer. Pensa que passar per la mola també significa vèncer, sotmetre. I la idea el fa feliç.

S’aixeca, amb la minsa lluentor de l’arma reflectida al rostre. La fulla està bruta i rovellada, però ell segueix com si res. La branda enfaristolat, l’enlaira i se l’acosta com si comprovés el tall. I aleshores es veu al mirall. La imatge que hi veu és cruel. L’espasa és vella i abonyegada i ell mateix no es reconeix en el vell xaruc que té al davant. Si l’orgull el deixés, ploraria. Però avança decidit car no sap fer altra cosa. Et creu el seu càncer i està decidit a extirpar-te encara que li costi la vida.

Però quan se’t presenta davant, només hi veus el de sempre. Et venen al cap aquells versos de Keats: Oh, cavaller, quin mal t’acora, / tan sol, pàl·lid i indolent?
Tens clar que ell no entendrà la ironia i esclates a riure. Sí, el de sempre. Carallotades i romanços.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Aquelles hores a sa roca


Cala Pregonda, Menorca - Ariana Casanovas

Damunt sa roca. Estirats a una platja mig deserta. La mar als peus. El sol colrant-nos la pell nua. Respirem els darrers vestigis d’estiu i assaborim les darreres hores d’unes vacances que s’esgoten. Després només queda fer la bossa, dinar, agrair l’estada i anar fent camí de retorn, enlaire, amunt. Però lluny, potser no gaire.

Tot just mitja hora després davallem a Barcelona. Travessant els núvols, l’estiu queda enrere. La pluja ens dóna la benvinguda. Plou i fa fresca. I amb una patacada sorda l’estiu mor als nostres peus, i ja som a la tardor, i la roda segueix girant, i tot es precipita. No vull defugir les hores i m’encén l’hivern que se’ns acosta. Però no per això enyoro menys el sol, l’estiu, la platja. Jo, que mai no he estat de platges, em trobo enyorant aquelles hores. Amb la teva pell jaient prop de la meva, amb el temps suspès, esperant-nos, sota el cel infinit i un núvol dispers dibuixat en l’aire.