dimarts, 31 de desembre de 2013

Tres apunts i mig

 
Gestation - Cat, pourquoipas
 
Al tinter han quedat els Cops d’aquest darrers mesos, però el blog –ara sí– segueix ben viu dins el meu imaginari. L’any vinent portarà canvis, molts canvis, alguns de profunds i d’altres il·lusionantment irreversibles. Tots han començat ha gestar-se dins nostre molt abans. Alguns en l’imaginari, altres en el coneixement, i encara alguns dins les trompes. L’any que ve afegiré algunes definicions més a la meva motxilla i n’hi ha una que em fa respecte i salivera a parts iguals: pare. Aquí, però, n’hi ha una altra que he tingut aparcada i que caldrà reforçar: bloguer. Tres apunts breus per tancar l’any i arrencar el vinent amb bon peu.

Després del vent
La ventada aixeca les fulles enlaire i les sacseja amb violència. Per un instant, el seu deix dramàtic genera una sensació d’atac físic. Però tot plegat és una fotesa i, quan l’episodi s’acaba, el cel és més clar que mai i s’albira un horitzó que abans s’amagava en la boira.
 
Localitats buides
Passa el vent per l’estadi i la grada, mig buida, es lamenta amb un udol llarg. El temps de les mostres oníriques s’ha acabat, ni tan sols la festa ens reconforta. Ja no s'hi val jugar, volem competir.
 
La cervesa és de pobres
La festa no minva i el botellón s’imposa. La crisi fa estralls i l’atur juvenil empeny a l’economia alcohòlica. El cava és car i a més és català –pecat mortal–. Potser per això algunes plataformes televisives pretenen brindar amb cervesa. Algú els ho ha de dir: brindar amb cervesa fa pobre. Si, a més, resulta que ho fan pel problema catalán, aleshores fa mesquí...
 
Us envio els meus millors desitjos per a l’any vinent. Són màgics, venen amb un toc de fada austral.
 

dimarts, 3 de setembre de 2013

Mort d’oferta


De la sèrie Mappleton Bomb - Jonathan Pow

Fa ja un grapat d’anys un agent d'una funerària de Miami va veure com el seu correu apareixia amb errors d'impressió en un catàleg de fira. La casualitat va portar el seu correu a esdevenir el meu per un parell de lletres mal escrites. Allò va iniciar una temporada llarga durant la qual vaig estar rebent magnífiques ofertes per comprar corones de flors, nínxols, taüts i tota mena de faramalla mortuòria del sud-est de Florida. Tota una experiència. Amb tot, allò no va passar de ser una curiosa casualitat que es va resoldre amb una mica d’humor. Negre, per descomptat.

Darrerament, i sense relació aparent, rebo ofertes financeres per comprar accions. L’oferidor anuncia que disposa d’informació infal·lible que fa que comprar immediatament accions de tal empresa sigui un gran negoci ja que aquesta informació farà que els preus es disparin. Comprar a un preu i vendre en uns dies a un preu major.

Ahir vaig rebre un correu amb grans exclamacions encapçalant l’assumpte. Res de nou però algú hauria de dir-los a certs publicistes que reiterar exclamacions és una gran manera d’espantar el públic. No cal que cridis, que no m’ho empasso. Amb tot, però, quelcom en el missatge m’ha cridat l’atenció. La primera frase era demolidora: Pot fer diners amb la guerra!!!. Ai, ai. Segueixo llegint. És el moment idoni per aconseguir els seus plans. Tan aviat com els primers míssils caiguin sobre Síria, el preu del petroli pujarà, així com el preu de les accions de la X INC. Comenci a guanyar diners avui mateix, compri accions de la X INC.! Em quedo mut. Silenci. Un sol pensament: Merda de món.

Si us plau, vull tornar a la innocència de les ofertes de fèretres.

dijous, 8 d’agost de 2013

Passejant pel camp de mines

 
De la sèrie Falklands - Toby Adamson / Axiom
 
Torno de vacances amb l’embranzida escapçada. L’agost, humit i solitari, segueix fent les trapelleries habituals i les despulles de la terra segueixen calcigades pels malparits de sempre. La seva melodia caòtica m’eixorda. El so del vent es fa llunyà, ja no sento crepitar el foc a les nits ni la remor del mar de fons. Però la terra, en canvi, gemega.
 
Som on érem, però en aquesta passejada lànguida anem delmant-nos sense treva. Hi ha motius més que sobrers per arrencar a córrer i fugir però, serà per l’embruix de l’estiu, la canícula o la lluna, ningú no accelera el pas. I anem passant, llanguint el temps en el nostre particular malson d’edat fosca, talment com si no caiguessin els estius, els hiverns, els governs i els anys. Talment com si vagaregéssim sense pressa per un camp de mines.
 

dissabte, 13 de juliol de 2013

Uluṟu


Ulurú entre ombres - Ariana Casanovas

Plantat al bell mig de l'illa-continent australià descansa un dels monòlits més grans del planeta. Un sol bloc de pedra massissa, imponent i vermellosa que es pot veure a més de cinquanta quilòmetres de distància. Enmig la planura del desert aquesta pedra-muntanya ha esdevingut un lloc sagrat pels aborígens i anomenar-lo Ayers Rock, com van fer els colons britànics, s'entén ara com a ofensiu. Afortunadament ja fa més de vint anys que el poble aṉangu ha recuperat la propietat i gestió directa d'aquestes terres, treballant conjuntament amb el govern australià per aconseguir que aquest sigui un lloc respectat i valorat per tot el que hi arriba.

Aquí en temporada seca no plou mai que per alguna cosa som al desert, però avui el cel era cobert de núvols. Els ancians diuen que és un bon auguri, així que no podem queixar-nos pel fet d'haver-nos esgarrat la foto. Al cap i a la fi, l'Ulurú, l'autèntic Ulurú, no queda mai enregistrat en un targeta de memòria perquè la seva essència ha de romandre allà, descansant enmig del desert per tal que les generacions a venir trobin el seu llegat.

I aleshores, quan respires i t'omples d'aquesta essència, quan comences a notar-lo a les venes, els últims rajos de sol s'esquitllen entre els núvols i ens regalen una posta de sol formidable. Els colors de l'Ulurú es belluguen, canvien i ens saluden.

diumenge, 7 de juliol de 2013

Territori salvatge


Un cocodril senyoreja la riba de l'East Alligator River al Kakadu National Park

El nord de l'illa-continent austral és un territori inhòspit on la vida es torna exigent. Aquí regna un supervivent d'èpoques remotes que va conviure amb els dinosaures i que, a hores d'ara, decideix on pots banyar-te i on no.

Hem après a distingir entre cocodrils d'aigua dolça (freshys), inofensius si no els molestes, i cocodrils d'aigua salada (saltys), agressius i perillosament territorials. Però també hem compartit el territori amb mosques i mosquits i tota mena d'insectes emprenyadors, amb espècies menys visibles com ualabis o dingos, amb aus de presa de gran format i amb focs selectius per mantenir la biodiversitat i el paisatge. Quan tot això ens ha respectat, que no ha estat sovint, el territori ha resultat ser espectacular i ple de racons paradisíacs. Però aquest paradís té un preu ben alt, i la vida aquí s'intueix complicada i difícil. El territori s'inunda durant els sis mesos de la temporada humida i els cocodrils campen arreu convertint les basses i piscines, altrament meravelloses, en una trampa mortal. Ara, però, en plena temporada seca, els rangers miren d'assegurar-se que aquesta bèstia primigènia hagi marxat i els billabongs es converteixen en l'objectiu de tothom que pretengui capejar la calor intensa del tròpic australià.

A còpia de 4x4 naveguem pel territori a la recerca d'aquests bocins de paradís. Duem amb nosaltres tot l'imprescindible, menjar, aigua, benzina, un parell de tendes i quan no n'hi ha prou lloguem una canoa perquè només així es pot ser on som i fer el que fem. I per això, evidentment, aquest apunt és en diferit.

dimarts, 25 de juny de 2013

Sant Joan al Casal català de Melbourne


Preparant el cremat de Sant Joan al Casal català de Victòria - Melbourne

Som lluny de casa, i la nit més curta de l'any es converteix aquí en la més llarga. De cap per avall les coses es veuen d'una altra manera però, amb tot, hi ha tradicions que cal mantenir. Així que ens adaptem als moviments de la diàspora catalana i ens dirigim al centre de Melbourne, cap a Flinders Lane, per celebrar la nit catalana en una tarda australiana.

Són tot just les tres, però el moviment és frenètic. Preparar les begudes i el menjar, moure taules i cadires, penjar banderoles i encendre el projector. En les properes tres hores parlarem un poti-poti de català i anglès amb emigrants, parelles, familiars i amics. Una seixantena de persones que es reuneixen en dates assenyalades com aquesta per sentir-se una mica més aprop de casa encara que siguem a l'altra extrem del món. Xocolata desfeta, coca, bunyols, cava i una mica de rom cremat mentre ho provem amb les havaneres sense massa fortuna. Molts somriures i moltes ganes de compartir i xerrar per completar un dels Sant Joans més curiosos i originals de la meva vida. I, sens dubte, una bona manera de començar les vacances.

dimecres, 29 de maig de 2013

Velocitat punta


Bluuuuuue - Rainbow Bridge, Tokyo - Céline Ramoni - AppuruPai

El comptaquilòmetres es fixa a l’àrea vermella. Revolt, frenada al límit guanyant metres, però vigilant de no perdre traçada. Gas a fons, frenada curta i ferma per encarar la xicana i de nou trepitjar fins a esprémer el motor. Una corba llarga i oberta accelerant amb cura i cap a la recta de meta. Volta ràpida, però la bandera a quadres encara queda lluny. Tensió muscular i encara unes voltes més. S’intueix el final i, justament per això, la pressió augmenta.
 
En tres setmanes estaré enfonyat dins un avió fugint de la pressa, però primer hauré d’haver enllestit mig treball final de grau, exàmens i tota mena de proves de velocitat i resistència física i mental. Ho faig de gust, però no tinc temps per assaborir-ho. La sensació és que el paisatge passa tan ràpid que el veig borrós. Si no fos que la calor també està desapareguda, podria fer servir el rellotge de ventilador.

No cal que aixequeu el cap buscant-me, ja no hi sóc.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Rosa trencada


Rose, Rose, Rose, Red. - Hailey Rose Jones - Lindzie

Abans que el cavaller se n'adonés, la princesa li engrapà l'espasa i d'un cop sec li esberlà l'elm i, de passada, el cervell. El drac s'ho mirava sense entendre res. Però la princesa havia tingut temps de veure la magnífica biblioteca que posseïa la bèstia i el tracte exquisit que oferia a la cultura. El cavaller, en canvi, no sabia llegir. Qui era l'animal, doncs?

dijous, 11 d’abril de 2013

L'alumne


When te music stops - Vlad Boldura - TraceLegacy

Ell no ho ha demanat. És més, no ho hauria fet. Li agrada la melodia però li han vetat. Diuen a casa que aquella és la música del dimoni. La mare fa gest afectat i al pare se li infla la vena del coll quan en parlen entre ells, ignorant-lo. No s’atreveix a badar boca ni, encara menys, a portar-los la contrària.

L’endemà, quan arriba a classe, s’atura un moment a la porta. Dins l’aula, la resta d’alumnes afinen i fan sonar aquell so amb naturalitat, però quan ell obre la porta tot canvia. Tots callen per un instant i, de sobte, la melodia canvia. Ara sent la música del tro irat del pare, del riure histriònic de la mare, i se sent de nou ignorat i sol. Vol cridar, esgargamellar-se i cantar en aquell to per fer saber a tots que n'és un més. Però no en sap, no han deixat que en sàpiga, i tampoc queda clar que s’atrevís a desafiar l’autoritat paterna.

Calla. Acota el cap. La seva ànima vessa una llàgrima. Però al seu rostre de marbre es mostra un somriure tímid, tal vegada nerviós.

diumenge, 17 de març de 2013

Marató de Barcelona: Tres


 Fotografia d'Ariana Casanovas

Sí, d'acord. No l'he preparat com cal, i per això m'ha tocat patir uns darrers quilòmetres complicats, però quan arribes al trenta-sis sense massa dificultats, senzillament, ja no pots rendir-te. M'ha passat pel cap aquesta idea, no us penseu, però justament perquè la cosa és complicada, m'he dit: Nano, si vols tornar-hi hauràs de tornar a fer tot això des de zero. I, esclar, he decidit acabar-la. Ja no venia d'aquí.

I aquí em teniu, baldat però satisfet. He assolit la meta de la Marató de Barcelona per tercera vegada, i això, per un simple corredor popular com jo, ja comença a fer patxoca. Així que ja em perdonareu si avui gallejo una mica, però què dimonis, crec que m'ho he guanyat.

dissabte, 16 de març de 2013

La tercera, amb calma


La faramalla, a punt

Treballar a temps complet (i encara donar les gràcies), estudiar a mitja jornada, pretendre escriure, dedicar temps de qualitat per als que t'estimes i encara reservar-se un raconet per a l'espai personal. No, no és una tasca gens fàcil. Fa anys que surto a córrer per pura diversió, però amb la majoria de reptes assolits, sovint no és una prioritat. Quan tinc feina, estic d'exàmens o hi ha qualsevol situació inesperada que requereix temps, he d'esgarrapar-lo d'allà on sigui i, forçosament, acabo per marcar altres prioritats i redueixo el temps destinat a córrer. Darrerament no he pogut fer tirades llargues ni seguir un pla d'entrenaments gaire rigorós, així que encarar ara el poc més de 42 km d'una marató tal vegada no sigui una bona idea. Però amb tot, córrer m'agrada, ho gaudeixo, i estar enmig d'una munió de gent que fa el mateix amb tota una gentada encoratjant-te, és una experiència especial que no em volia deixar perdre.

Diumenge seré a la línia de sortida de la Marató de Barcelona, però aquest cop no la correré. Aquest cop, rodaré tranquil·lament sense mirar el cronòmetre, mirant de gaudir-la i prou. Sé que en puc fer vint sense problemes, trenta si no forço, però 42 i escaig... ja veurem. Hauré de tirar d'experiència i cap. Toca prudència per afrontar el que ha de ser la meva tercera marató. Aquest és el premi, haver completat la cursa per tercera vegada. Així doncs, la tercera, amb calma.

dijous, 28 de febrer de 2013

La vella closca de nou


Ship Detail #5 - Peter Bowers

El transatlàntic continua endavant, solemne, majestuós. Gairebé sense destorbar les aigües avança en el seu lent pelegrinatge d’acer com un monstre silent, decidit, manejat per un exèrcit d’autòmats programats. Tot segons el pla. M’escapo per un moment. Escruto l’horitzó, però l’atalaia és tan alta que no puc veure les altres naus. Ni tan sols escolto les onades. D’aquí dalt, no veig l’escuma que deixa l’estela del gegant metàl·lic. El monòton brunzit del motor ho apaga tot. I en aquest ordre marcial, tinc fred i m’enyoro.

Enyoro el vent a les veles, la fressa de coberta i notar l’aigua al rostre i la sal al llavis mentre el cruixir de la fusta respon a les tensions del viratge. Enyoro sentir-me part de l’acció, agafar boga i tibar mentre crido enmig d'altres crits, enmig d'altres veus. Notar com la suor emperla el meu front i veure al rostre dels companys el mateix efecte envoltat d'un somriure còmplice. Sentir l'alliberament de la tensió als músculs. Navegar, capejar tempestes i sortir-nos-en. Treballar com formigues amb un pla comú. Avançar amb el vent a la cara. Compartir.

Ara el monstre d’acer em manté a recer. No em mullo, no m’esquitxo, no em sacseja el vent... i, no obstant, no em sento viu. Enyoro la vella closca de nou.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Dolços malsons


Dream horse appearing out of the mist - Road's End Halflingers - Horses for Sale

Menjava amb delit un plat de mongeta tendra bullida amb patates quan uns agents secrets de Método 3 m'han alertat que aquella menja contenia carn de cavall. Amb tot, no he volgut despertar. Al somni encara tenia paga extra amb la que comprar les verdures, ni que fossin transgènicament farcides de carn de cavall.

divendres, 1 de febrer de 2013

El conat d’un petit i estrany delit de felicitat


Plant growing through crack in concrete - enviromantic

Tot ha estat molt ràpid. Sortia del metro amb el lector electrònic encara a les mans. Començava a desconnectar-m‘hi, de mica en mica, com resistint-me a deixar-la ficció per afrontar les darreres hores laborals de la setmana. Travesso la plaça distret. A aquestes hores és plena d’estudiants que carreguen les seves feixugues motxilles sense destí aparent. Apareixen de totes bandes i van en totes direccions, però sempre en petits grups, ni menys de dos ni més de sis. Es belluguen amunt i avall com estols d’ocells migratoris i, com formigues, transporten la seva càrrega que imagino curulla de cultura i coneixement.

Se m’ha acostat una parella i m’han demanat que els fes una foto. La noia semblava estrangera i parlava el català amb un curiós accent que m’ha sonat eslau. He agafat el mòbil que m’oferien i els he enfocat. Somreien. El noi li passava el braç pels muscles mentre ella l’abraçava per la cintura. S’estrenyien amb força, dolços, joves, innocents i feliços, i amb un polsim de melangia. He imaginat un Erasmus pel mig, final de semestre, divendres. He imaginat un comiat entre semestres, amagat i reduït en els braços entortolligats. 

Els mals de la humanitat assetgen el món. El càstig que Zeus va imaginar per Prometeu ens assetja, però amb aquest gest senzill m’han recordat que al fons de la caixa sempre hi rau l’esperança. I de sobte, sense avís previ, m’ha sobrevingut el conat d’un petit i estrany delit de felicitat.

dimarts, 15 de gener de 2013

Negres juguen i ... guanyen temps


Fotografia de Chema Moya - EFE

Les blanques obren amb d4 i c4 i, tot seguit, desenvolupen un fianchetto d’alfil a g2. Ha vist la jugada mil cops abans i sap que es tracta de l’anomenada obertura catalana. Comença a impacientar-se i, mentre badalla, sospesa l’opció de marxar. Ja sap com seguirà tot plegat i, encara que el resultat de la partida l’interessa molt, moltíssim, l’avorreix fins a l’exasperació aquest joc de jugades lentes i calculades que només busquen forçar respostes concretes de l’adversari per tal de treure’n un mínim avantatge que permeti guanyar la partida. Sap que rara vegada s’aconsegueix res en clar i que la partida es pot fer eterna. I ja n’està tip d’esperar. Frisa pel resultat, l’ansietat se’l menja, però, amb tot, és conscient que aquest joc és un preludi ineludible. S’impacienta amb ell mateix quan les negres juguen només per guanyar temps. Divaga.

Fianchetto, pensa. De l’italià fianco, flanc, costat. Diminutiu. Costat menut, quasi poca cosa. Alfil, del persa pil, elefant, a través de l'àrab al-fil, l'elefant. El nom perd sentit amb l’arribada dels escacs a Europa, on els elefants no s’utilitzaven per a la guerra. Els anglesos en diuen bishop, bisbe, que encaixa perfectament amb els moviments en diagonal, sibil·lins, pel flanc... Sí, molt escaient. Obertura catalana, sí, tot i que la va inventar un polonès per 150 pessetes. Polaco de mierda, –sent encara el capellà– aquí se habla en cristiano. Fixa la mirada en el jugador de negres, l'observa, i la seva closca pelada li evoca un passat missaire i li recorda aquell mestre d’escola. Com li deien? Ah sí, el pare cerillo. Sí, deu ser per això que se’n malfia. Està segur que aquest també es vendria per un grapat de monedes. O per un ministeri.

dimecres, 2 de gener de 2013

Bon 2013.cat



Que el temps passa volant no és cap novetat, però aquests dies les obvietats es reiteren i tothom s'esmerça en recordar-ho. Coses de les convencions d'inici d'any. Però més enllà de les convencions del nostre calendari, el cert és que els nou any porta noves temporades i noves etapes que suposen altres maldecaps. Per exemple, qui té un domini que expira en breu ha de començar a plantejar-se'n la renovació. És el meu cas.

La qüestió és que la gent de la Fundació puntCAT no perd l'oportunitat de facilitar-nos les coses. Si entreu a aquesta adreça promocional hi trobareu l'opció de guanyar un gens menyspreable descompte del 50% per renovar el vostre domini .cat si resoleu un petit minijoc sobre la història de Catalunya, entre d'altres opcions. Això sí, haureu d'anar per feina que només és pels 500 primers i fins el 6 de gener. Com podeu veure, un servidor ja ha fet els deures.

Així que ja ho sabeu: Bon any .cat!