dijous, 28 de febrer de 2013

La vella closca de nou


Ship Detail #5 - Peter Bowers

El transatlàntic continua endavant, solemne, majestuós. Gairebé sense destorbar les aigües avança en el seu lent pelegrinatge d’acer com un monstre silent, decidit, manejat per un exèrcit d’autòmats programats. Tot segons el pla. M’escapo per un moment. Escruto l’horitzó, però l’atalaia és tan alta que no puc veure les altres naus. Ni tan sols escolto les onades. D’aquí dalt, no veig l’escuma que deixa l’estela del gegant metàl·lic. El monòton brunzit del motor ho apaga tot. I en aquest ordre marcial, tinc fred i m’enyoro.

Enyoro el vent a les veles, la fressa de coberta i notar l’aigua al rostre i la sal al llavis mentre el cruixir de la fusta respon a les tensions del viratge. Enyoro sentir-me part de l’acció, agafar boga i tibar mentre crido enmig d'altres crits, enmig d'altres veus. Notar com la suor emperla el meu front i veure al rostre dels companys el mateix efecte envoltat d'un somriure còmplice. Sentir l'alliberament de la tensió als músculs. Navegar, capejar tempestes i sortir-nos-en. Treballar com formigues amb un pla comú. Avançar amb el vent a la cara. Compartir.

Ara el monstre d’acer em manté a recer. No em mullo, no m’esquitxo, no em sacseja el vent... i, no obstant, no em sento viu. Enyoro la vella closca de nou.

10 comentaris:

  1. No sempre és fàcil adaptar-se a les noves situacions, encara que els canvis siguin a millor, sovint enyorem el que teníem abans, la costum sol pode molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc gens clar que el canvi sigui a millor, la veritat. Però és cert que de tot se n'aprèn i ens adaptem. Ni que sigui a la força.

      Elimina
  2. I on he escrit 'la costum', volia dir 'el costum', és clar... i la r que m'he deixat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehehe, veus? Com a conseqüència del meu vestit de lletres, t'has sentit gairebé obligat a fer les coses ben fetes.

      Elimina
  3. i jo... i la mar... i el vent... què estic fent? on és el meu veritable esperit?

    Un pas i .... ja

    De nou l'onada, la sal als llavis i a les meves llàgrimes, jo de nou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que tenen les nostres vides. Al final, tot el que realment importa queda reduït dins una menuda closca de nou.

      Elimina
  4. Sembla que la vida (la idea que teníem de la vida en algun moment) sempre s'allunya, i de vegades ho fa enrere. Descobrim amb el temps que la vida té poc a veure amb les seguretats i les fortaleses, perquè ens sentim vius en la debilitat i el risc. Viure dalt d'un cuirassat no és ben bé viure, tot i que a mi em sembla que tots vivim a la closqueta que flota apenes.
    Recordo que fa molts anys, un amic argentí que va migrar a Barcelona i sobrevivia fent espectacles de carrer em va dir:
    -Al fin y al cabo, vivir sigifica estar en peligro de muerte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona, aquesta del teu amic. Sí, a mi aquest acer fred em fa sentir encara més petit, encara més fràgil.

      Elimina
  5. uuuuufffff, que dir .... ja saps que els que agafem la boga i suem, t'anyorem moltíssim.
    Ànims.

    Núria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també us enyoro... a alguns més que a d'altres!

      Elimina