dijous, 28 de febrer de 2013

La vella closca de nou


Ship Detail #5 - Peter Bowers

El transatlàntic continua endavant, solemne, majestuós. Gairebé sense destorbar les aigües avança en el seu lent pelegrinatge d’acer com un monstre silent, decidit, manejat per un exèrcit d’autòmats programats. Tot segons el pla. M’escapo per un moment. Escruto l’horitzó, però l’atalaia és tan alta que no puc veure les altres naus. Ni tan sols escolto les onades. D’aquí dalt, no veig l’escuma que deixa l’estela del gegant metàl·lic. El monòton brunzit del motor ho apaga tot. I en aquest ordre marcial, tinc fred i m’enyoro.

Enyoro el vent a les veles, la fressa de coberta i notar l’aigua al rostre i la sal al llavis mentre el cruixir de la fusta respon a les tensions del viratge. Enyoro sentir-me part de l’acció, agafar boga i tibar mentre crido enmig d'altres crits, enmig d'altres veus. Notar com la suor emperla el meu front i veure al rostre dels companys el mateix efecte envoltat d'un somriure còmplice. Sentir l'alliberament de la tensió als músculs. Navegar, capejar tempestes i sortir-nos-en. Treballar com formigues amb un pla comú. Avançar amb el vent a la cara. Compartir.

Ara el monstre d’acer em manté a recer. No em mullo, no m’esquitxo, no em sacseja el vent... i, no obstant, no em sento viu. Enyoro la vella closca de nou.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Dolços malsons


Dream horse appearing out of the mist - Road's End Halflingers - Horses for Sale

Menjava amb delit un plat de mongeta tendra bullida amb patates quan uns agents secrets de Método 3 m'han alertat que aquella menja contenia carn de cavall. Amb tot, no he volgut despertar. Al somni encara tenia paga extra amb la que comprar les verdures, ni que fossin transgènicament farcides de carn de cavall.

divendres, 1 de febrer de 2013

El conat d’un petit i estrany delit de felicitat


Plant growing through crack in concrete - enviromantic

Tot ha estat molt ràpid. Sortia del metro amb el lector electrònic encara a les mans. Començava a desconnectar-m‘hi, de mica en mica, com resistint-me a deixar-la ficció per afrontar les darreres hores laborals de la setmana. Travesso la plaça distret. A aquestes hores és plena d’estudiants que carreguen les seves feixugues motxilles sense destí aparent. Apareixen de totes bandes i van en totes direccions, però sempre en petits grups, ni menys de dos ni més de sis. Es belluguen amunt i avall com estols d’ocells migratoris i, com formigues, transporten la seva càrrega que imagino curulla de cultura i coneixement.

Se m’ha acostat una parella i m’han demanat que els fes una foto. La noia semblava estrangera i parlava el català amb un curiós accent que m’ha sonat eslau. He agafat el mòbil que m’oferien i els he enfocat. Somreien. El noi li passava el braç pels muscles mentre ella l’abraçava per la cintura. S’estrenyien amb força, dolços, joves, innocents i feliços, i amb un polsim de melangia. He imaginat un Erasmus pel mig, final de semestre, divendres. He imaginat un comiat entre semestres, amagat i reduït en els braços entortolligats. 

Els mals de la humanitat assetgen el món. El càstig que Zeus va imaginar per Prometeu ens assetja, però amb aquest gest senzill m’han recordat que al fons de la caixa sempre hi rau l’esperança. I de sobte, sense avís previ, m’ha sobrevingut el conat d’un petit i estrany delit de felicitat.