dijous, 18 de desembre de 2014

La paràbola


Build your own chinese word game / 04
China Sprout - Chinese Cultural & Educational Products

Desconec l’etimologia del terme xinès, però per les nostres latituds el terme paraula no s’origina en el llatí del mateix sentit, verbum, sinó en el llatí parabŏla (extret a la vegada del grec παραβολή) que significa comparació o proverbi. Les llengües romàniques que ens envolten fan el mateix procés (fr. parole, cast. palabra, it. parola, pt. palavra). D’aquesta manera assimilem el concepte a la idea parabòlica d’una comparança o al·legoria. El nom no fa la cosa, però s’hi acosta.

Des d’aquest punt de vista, doncs, una paraula no és més que una aproximació, un joc d’idees per esdevenir llengua, i així, el joc de paraules, com a concepte, esdevé retòric. Les paraules en sí ja són un joc. L’extrem últim d’aquesta realitat és el xinés, una llengua que s’escriu en morfemes i ideogrames com un joc de peces perfectament acoblades. L’Egipte dels faraons o els maies, per exemple, utilitzaven una escriptura logogràfica similar. El problema és que els ‘dialectes’ llegeixen els caràcters xinesos de maneres ben diferents de manera que els parlants de mandarí no s’entenen gens amb els parlants de cantonès, llevat que s’escriguin. I una xifra d’uns 50.000 hànzìs inventariats, que es remunten al segle XVI aC, faria espantar a qualsevol per més que diguin que amb uns quatre mil ja en tens prou per llegir còmodament. I encara no us he dit res de la doble forma d’escriptura, tradicional i simplificada, o del poema de Shi...

La qüestió és que aquests morfemes, com a unitat mínima de significat, amb unes quatre-centes síl·labes possibles i quatre tons diferents, donen moltes possibilitats de joc lingüístic per similitud. Per exemple, una marca de refrescant efervescència internacionalment coneguda es fa dir ‘alegria a la boca’ (可口可乐, Ke-Kou-Ke-Le), mentre que la nostrada beguda de l’esmorzar tropical es fa dir ‘alt, feliç i alt’ (高乐高, Gao-Le-Gao). Amb aquest escenari, doncs, no es fa estrany que l’enginy lingüístic esdevingui un arma contra un règim opressor que de la censura en diu “harmonització”.

Ara que el govern xinès es dedica a prohibir els jocs de paraules, l’enginy de la paràbola torna a ser el nostre millor aliat per (a) volar.

dimecres, 12 de novembre de 2014

El somriure de l’avi


De la sèrie Happy at 100 - Karsten Thormaehlen


S’ha llevat d’hora, com fa cada dia. I com cada dia ha començat pel ritual d’abillament. Avui, però no és un dia qualsevol, i pren especial cura en mantenir el pols ferm en afaitar-se. Té temps i vol fer les coses ben fetes, així que aparca les emocions i enterra les llàgrimes que amenacen a pujar-li als ulls.

Al barri tothom el coneix com l’avi tot i que saben que viu sol i no té fills ni néts. Va encetar aquest camí familiar, però la guerra, la postguerra i la repressió posterior van destruir la seva difusió emocional i genètica amb sang i llàgrimes. D’aleshores ençà, ningú l’ha vist mai somriure. No en té motius. Amb pas lentíssim i encongit camina pel barri sense allunyar-se gaire, sense rumb fix. És una presència que sempre hi és, però gairebé no es nota.

Els qui avui l’han vist han vist un home diferent. Ha sortit al carrer amb pas ferm i decidit. Amb el cap alçat, desafiant. La força que l’arrossega li atorga una fortalesa inusitada, i l’esquena va més dreta que mai. L’han vist avançant amb decisió, amb el bastó lleuger, per cobrir una distància que per ell deu ser mitja marató. Tot i arribar ben d’hora, ha de fer cua. Li ofereixen passar endavant, però s’hi nega. Vol sentir-ho, vol notar-ho a la pell.

Dues hores més tard l’han vist tornar a casa. Amb l’esquena no tan dreta i el pas no tan ferm, però avui, per fi, l’avi somreia.


divendres, 12 de setembre de 2014

Carta oberta a la meva filla


De la sèrie de fotos aèries de la V de la Diada - Galdric Peñarroja - ANC

Nineta,

Ahir vas assistir a la teva primera manifestació. Poc més de quatre mesos i ja has viscut la manifestació més important de la història d’Europa. Avui alguns volen iniciar una guerra de xifres i minimitzar-nos, tan fàcil com seria de comptar vots. Sigui com sigui, el que va passar ahir no és poca cosa. Algun dia m’agradaria poder explicar-te que aquell onze de setembre hi érem, hi eres i que, antigament, formàvem part d’Espanya. Tu em miraràs amb cara de ves quines batalletes m’expliques, però jo em sentiré feliç de saber que vam fer possible una nova realitat.
 
Ahir de seguida te’n vas adonar que passava alguna cosa estranya. Els teus sentits en flor clamaven noves sensacions. Et vas adormir mentre caminàvem cap al nostre tram, mentre ton pare et carregava embolicada contra el seu pit. La calor ens va obligar a tots dos a passar per un bany turc, però no semblaves preocupada. Jo tampoc. Quan dorms així se’t veu tan còmode que se m’aturaria el cor per tal de no despertar-te. Després et vam canviar i refrescar, i et vas mostrar alegre i expectant. Ens envoltava moltíssima gent, gent que venia d’arreu, de tot Catalunya, però també d’enllà. Les teves tietes australianes també hi eren. I tota aquella gent acolorida i feliç bramava a crits sil·làbics enarborant banderes al cel. Les miraves contemplant el moviment de la tela al vent i somreies mentre botàvem amb els cants. Vam arribar a casa esgotats, tots tres. Tres a casa. Dos són parella, tres són família. I per això era important per a nosaltres anar-hi tots junts. Junts, per ajudar a construir un país de futur. El nostre futur, sí, però sobretot el teu.
 
M’agradaria que aquell dia de futur, quan t’expliqui les batalletes d’un vell xaruc nascut al segle passat, somriguis com ho vas fer ahir. En aquell somriure hi havia el nostre futur. La resta, només quedarà als llibres d’història.

dijous, 7 d’agost de 2014

Referents


MasterChof – Il·lustració de Bonache per a la revista Dibus

Per casa patim d’escassa afecció televisiva i, a banda d’això, la graella d’oferta estiuenca és (encara) una mica més trista. Sembla que l’escàs i repetitiu nivell sigui ideal per a la becaina, de manera que, lluny de fer un mal servei, la televisió ens aboca a recuperar la bona i sana costum de la migdiada. En general, doncs, optem per escollir contingut en línia aprofitant les noves tecnologies i esborrant així el tedi dels serials de sobretaula i els insofribles anuncis. Però malgrat tots els malgrats, de vegades una mica d’entreteniment en llauna és un magnífic passatemps que ens allunya del ritme i la disbauxa que la nostra societat dibuixa en tot moment.

S’escau que aquest estiu ens ha donat pels programes de cuina i, sense gaire rigor ni constància, hem acabat seguint les evolucions culinàries dels aspirants de Masterchef. Sí, nosaltres també. No us avorriré criticant el reality en que es converteixen tots aquests programes, ja se n’ha parlat a bastament. Però sí voldria fer esment als referents que la televisió pública espanyola, la que paguem entre tots, empra per reflectir la societat del país. Almenys del seu.

En aquesta edició del concurs, els aspirants han cuinat per a militars, toreros i monges dins el gruix del programa i, en les fases finals, per la jet-set de Marbella i alguns ambaixadors internacionals. La submissió davant aquests darrers s’acostava al ridícul i, què voleu que us digui de la resta... no, no són precisament els meus referents d’una Espanya de futur.

divendres, 20 de juny de 2014

L’ornitòleg


Seagull - Gagalogi - Matilde Brandt
 
S’ha assegut al fons del bar amb la mirada perduda a l’infinit. No se’n sap avenir de cap de les maneres i, a mesura que passen els dies, se sent més i més incapaç d’entomar la realitat. Desenfoca la mirada al fons del got i, mentre demana un altre whisky, intenta llegir el futur entre les estranyes formes de les romanalles del glaç.

A la tele, parlava el barbes i no va poder evitar arrufar el nas. No havia confiat mai en aquest govern caradriforme. Amb el bigotis va haver de marxar a Dinamarca perquè un ornitòleg recent llicenciat no tenia cabuda en l’economia nacional. Va passar de servir cafès en un restaurant a treballar en les renovables, procurant reduir la desagradable interacció entre els ocells i les turbines eòliques. A ell li agradava dir, en to burleta, que havia passat de preparar mandonguilles a recollir-les. Amb estalvis a la butxaca, va tornar per invertir en les renovables. El govern prometia fortes ajudes i, si més no, confiava en l’aplicació de la llei que aquestes gavines malcarades havien rubricat. Seguretat jurídica, en deien.

L’alcohol l’emboira mentre les notícies segueixen parlant de les garses salmantines que, recolzades per l’urubú ministerial, protegeixen el niu de l’espoli. Comença a trobar-se malament. L’àliga franquista torna a les pantalles arrabassant els pollets republicans que pengen dels balcons. I, tot seguit, un estel de falcons s’enlaira en formació per retre homenatge a un paio esprimatxat i vestit d’uniforme que diu noséquè sobre una monarquia renovada para un tiempo nuevo.

Se’n trufa histèricament quan el veu amb l’uniforme militar sobre el descapotable del Cisquet. Riu a cor què vols mentre observa la claca de marabús i imagina les grades pudents i plenes de guano. Tots cagant-se en la llei. El seu avi, de cagar, en deia anar a Can Felip. Li agafa tos i es mareja adonant-se que els caradriformes tenen les potes llargues, justament, per desplaçar-se còmodament per terreny fangós. I qui diu fangós, diu merdós. Les paraules se li comencen a embolicar. Caradriforme, uniforme. Gavina, seagull. To gull, engalipar. Estic f(e)lipant, pensa.

Abans de desmaiar-se, sap que vomitarà.

dimecres, 11 de juny de 2014

E pur si muove


Representació del sistema solar segons Copèrnic vers el 1660
Autor desconegut - Domini públic - The Science Book (Weidenfield & Nicholson, 2003)

Menys de cinc mesos pel 9N i malgrat tots els malgrats, tots els titulars exaltats i tots els exabruptes abocats per dir, per repetir i per insistir que res de res no canviarà, el cert és que la immobilista política espanyola va de corcoll.

En molt pocs dies hem vist un degoteig de maniobres més o menys reeixides de renúncies, abdicacions i canvis que fins fa tot just quatre dies semblaven absolutament impensables. El bipartidisme espanyol s’esquinça amb la irrupció d’aquells que volen podar els vells arbres del poder i plega un monarca per deixar sense nus allò que semblava bien atado. De més a prop pleguen o flirtegen amb plegar polítics eterns i nous que mai no han estat còmodes amb l’estel de setembre i allò que semblava impossible comença a esdevenir.

El clam fa temps que va començar, però, malgrat la onada, alguns seguien negant la tempesta. La seguiran negant, sens dubte, però s’acosta a passes gegantines la temporada d’huracans. I les seves conseqüències es fan cada dia més evidents. Sí, encara no ha passat gairebé res, però allò tan immòbil, immutable i indivisible comença a perdre el prefix de negació. Ja se sap, posats a negar, que hi ha coses inevitables i irremeiables si la fermesa popular les recolza.

I aquí ens trobem, emulant Galileu davant la Inquisició.
–Que sí, nois, que sí. El que vosaltres vulgueu i patatim, patatam... però, tanmateix...

dissabte, 31 de maig de 2014

L'encís d'un llibre nou


Blanc pur - Ariana Casanovas

Poc més de sis setmanes, però amb prou feines hem passat dels agraïments i el pròleg. Tanmateix ja coneixem la protagonista de la història i amb això ja en tenim prou per fer salivera. Molta. Una mirada i ja ens tenia captivats. Un somriure i ens desfem. En volem més, molt més. Som conscients que el nostre és un paper secundari però, malgrat tot, les pàgines que se'ns obren al davant són les més il·lusionants que hem encarat mai.

Em passa quelcom remotament semblant quan enceto un llibre nou que m'atrapa tot just començar. El delit m'ofega i tinc ganes d'avançar en la lectura i cruspir-me les pàgines a grapats. Però alhora vull assaborir la història i fer-la avançar al ritme que toca per macerar cada paraula a la boca i notar-ne tots els matisos. El símil es queda molt curt, evidentment, però entendreu el concepte. L'encís i la màgia són infinitament superiors.

dilluns, 26 de maig de 2014

Bufetades de debò


Desembre del 2011 (EFE / Madrid):
L'alcalde de Terrassa pren les regnes d'un PSC sota mínims amb el repte de reconstruir-lo.


Fa uns dies el pobre Pere deia haver rebut una hòstia davant la catedral sense necessitat de passar per l’eucaristia. Ho va explicar a tort i a dret a tot el que volia escoltar-lo i a alguns que no. Ho va repetir del dret i del revés, fent-ne escarufs i escarafalls, queixant-se del mal que li feia i reprovant la poca credibilitat que li atorgaven. Però quan se’n van saber els detalls, el greuge el va fer córrer a amagar el cap encara una mica més. Devia pensar que si al Mariano li funcionava doncs a ell també. I va callar per empènyer els dies creient que en unes setmanes la gent tornaria a fer el que havia fet sempre.

Ahir li van caure tres-cents cinquanta mil quatre-cents vuitanta-sis mastegots. Ho repetiré en xifres, no fos cas que us penséssiu que hi ha un error: 350.486 mansiules de res. Gleves en tota regla que li haurien d’haver escalfat la cara més que la senyora aquella dels draps bruts. Si més no, per vergonya.

Torneu a llegir el peu de foto. No, no cal dir res més.

dilluns, 7 d’abril de 2014

L'arbre


L'arbre - Ariana Casanovas

El color s’apaga, i el roig intens s’esvaeix. Canvien les prioritats, i on abans imperava la rauxa ara ho ha de fer la pausa. El blanc senyoreja la paret i s’escampa i, amb ell, entrem en una dinàmica que pretén aportar calma. Blanc pur i net, verge com la pàgina següent. La història està per escriure i la nostra comença, com moltes altres, amb una simple llavor.

Del blanc impol·lut sorgeix un arbre amb fulles de colors que trenca el blanc i comença a gargotejar un nou vers. No sabem on ens portarà el futur però, tanmateix, les nostres esperances creixen com ho ha fet l’arbre: a poc a poc, amb amor, amb paciència, de la llavor enlaire i mirant cap al cel.

dijous, 13 de març de 2014

Els altres

 
Sjinkie Knegt (d) i Viktor Ahn (e), a la final dels Campionats del Món de patinatge de velocitat,
5.000m relleus, a Dresden, Alemanya - Robert Michael / AFP PHOTO

Sí, ja ho sé. A nosaltres ens criden “Puta Barça y puta Catalunya”, “Olelé, olalá, ser del Barça es ser un subnormal” i “Barça, Barça, mieeerda” entre moltes altres agradables i benintencionades mostres d’afecte. Sí. Sóc conscient que el desplegament de l’argumentari primitiu és un clàssic dels estadis i que la tensió s’allibera sovint via verbal. Tanmateix, crec que comença a ser hora de passar al segle XXI i, ignorant allò que facin els altres, començar a comportar-nos d’una manera que no avergonyeixi els nostres pares i/o als nostres fills.
 
Parlo d’esportivitat. No cal aplaudir el rival. No es tracta d'això, tot i que s'hi s'ho guanya no hi veig cap mal. Es tracta d’aplaudir els teus i punt. Animar el teu equip no comporta insultar el rival, ni xiular-lo ni res semblant. Ni tan sols al rival que atia l’odi. Ja s’ho farà, és cosa seva. El lot s’amplia amb l’àrbitre. Cridar per posar l’atenció en una entrada, i mostrar rebuig a una decisió arbitral no ha d’estar vinculat forçosament a l’insult. Una cosa és reclamar una falta i una altra de ben diferent és recordar sa mare en el mateix argumentari. I sí, sens dubte, s’ha de començar per un mateix abans de reclamar res als altres. I s’ha de ser dur i inflexible davant la violència verbal gratuïta.
 
Ahir teníem partit a l’estadi. Alineació del rival: xiulets a dojo amb l'excepció d'aquells que han passat per aquí. Ja no són dels nostres, però ho van ser. Indultats, doncs. Em va sorprendre no sentir la megafonia donant instruccions en anglès als seus seguidors. Sempre que ho fan, la resposta és la mateixa: xiulets. Perquè? Per tradició? Per intimidar? Per confondre? A molts ens agrada sentir la megafonia forana adreçant-nos paraules en català. I no veig res que pugui perjudicar el nostre equip en permetre aquesta comunicació. Tampoc veig cap guany en l’insult i els xiulets al rival o el jutge i, en canvi, ens acosta a un estat primitiu i salvatge on s’entén que trepitjar, donar coces o escopir és lícit pels nostres però no pels altres. I oblidem que nosaltres, per a ells, també som d’altres.
 
Baixeu a aplaudir els maratonians aquest diumenge, i fixeu-vos en l’ambient. Sí, som els mateixos que omplim els estadis. L’entorn com a excusa.
 
P.S.: Al patinador de la imatge, l’enrabiada li va sortir cara. Desqualificació per a ell i el seu equip. Com a conseqüència d’això, pèrdua de la medalla de plata per Holanda en aquesta cursa i de la de bronze per a ell, que havia aconseguit anteriorment en els individuals. N'hauríem de prendre bona nota.
 

dimarts, 28 de gener de 2014

Quan tot és possible

Il·lustració creada per la 18ena exposició "Gaia" del col·lectiu artístic internacional The Luminarium.

Una mà de pintura i quatre detalls més. La feina avança i s’acosta la inauguració d’un nou món. Una espurna juganera atia el foc de l’ànima mentre el sol segueix el seu ball de màscares i es disfressa d’ombra i llum. Però l’espurna vora el foc mostra una foscor amable i càlida i el sol resplendeix com mai. Notem l’escalfor de nit i de dia. El cicle avança immutable, aliè a tot plegat, però el nostre esguard ja no en sap, de mirar enrere. Creix, t’ho veig als ulls i ho noto al teu ventre. L’espurna d’una fada ha travessat el món i les nostres entranyes. Ja no som qui érem ahir. Som uns éssers nous, però no temem el futur. Demà, demà tot serà possible i depèn només de nosaltres fer que sigui gran, que sigui màgic, fer que sigui especial.
 
La flama ja està encesa. Som-hi?